polítiques públiques

Yaiza Hernández Velázquez | Futuro público. Campo para el análisis y la crítica cultural

Los espacios públicos y los espacios de la cultura [1]

Confieso que se me atragantó un poco el lema de este encuentro: “Recuperemos el espacio público a través de la cultura”. No porque sea mal plan, recuperar espacios comunes siempre está bien aunque haya que recurrir a la cultura entrecomillada para ello. Se me atragantó porque armoniza demasiado bien con la retórica que muchas instituciones han movilizado durante las últimas décadas para hacer justo lo contrario. La “cultura” se sobreentiende institucionalmente no como “toda una forma de vida” en el sentido que le daba Raymond Williams, sino como algo más selecto, restringido y, por tanto, “valioso”, algo que merece su propio espacio (el suyo, el de los suyos, no el del todo el mundo, no un espacio “público” en un sentido fuerte no meramente estatal). Si vamos a reivindicar que la cultura (en este sentido tan parcial como abstracto) puede ser un, o incluso el elemento más efectivo de procuración de este espacio público, haremos bien en atender a la multitud de ocasiones en que esta reivindicación ha resultado espuria. Por no ir muy lejos, pensemos en las tres últimas décadas, en las que hemos visto aumentar exponencialmente el número de museos, auditorios, centros de arte o incluso “ciudades” de la cultura en el estado español.

Pel laboratori d’idees francès Altaïr, el gran repte del segle XXI és reinventar un món més habitable i considera que en aquest intent, la cultura i la creació tenen un paper central i fonamental ja què són una font d’oportunitats i prosperitat econòmica (i no a l’inrevés), ajuden a la ciutadania a emancipar-se i créixer i afavoreixen dinàmiques de canvi i transformació social. I recorden que l’essencial de la cultura no resideix en la diversió i l’entreteniment. En aquest context i sota aquests preceptes, presenten aquesta obra que és una reflexió àmplia, diversa i oberta sobre com ha de ser i com s’ha de construir una nova relació entre cultura i estat a la França actual.

Obra col·lectiva sobre l’evolució històrica i situació actual de les polítiques culturals provincials al Canadà. Setze especialistes, sota la direcció de Monica Gattinger, professora a l’École d’études politiques de l’Université d’Ottawa i Diane Saint-Pierre, professora de l’Institut National de la Recherche Scientifique, analitzen els orígens, el fonaments, els objectius, les finalitats i els factors que han marcat l’evolució de les polítiques culturals de les províncies canadenques, així com els seus instruments i mecanismes d’intervenció.

Les editores adverteixen de la complexitat d’aquesta anàlisi per les diferències històriques, geogràfiques, demogràfiques, sociològiques i identitàries de les deu províncies i els tres territoris que conformen l’estat federal del Canadà, i el seu triple origen autòcton, francès i britànic.

Nou informe del British Council sobre les pràctiques i tendències globals en les relacions culturals internacionals i el poder tou. L’autor, John Holden, membre de l’equip de reflexió  britànic Demos, remarca la importància de la cooperació, l’intercanvi i l’enteniment mutu per sobre de la competència entre països. Considera que els governs han de ser conscients que la política i la cultura estan cada vegada més connectades i que la comunicació global és cada cop més veloç.

L’informe analitza les motivacions dels governs a l’hora de desenvolupar estratègies de política cultural internacional que poden ser ideològiques, comercials, polítiques o culturals; descriu les últimes tendències i estratègies en diplomàcia cultural i els actors que hi participen

Arran de la seva participació en la Comissió de Cultura de l’Acampada BCN del 15M, Jorge Luis Marzo expert en les relacions entre art i política, va publicar a la xarxa l'article «L'era de la degradació de l'art i de la política cultural a Catalunya», que va suscitar certa polèmica en el món artístic i cultural català.

Recentment  s’ha publicat en format llibre sota el títol  «L’era de la degradació de l’art. Poder i política cultural a Catalunya». El text proposa un repàs dels models de cultura que han governat a Catalunya des de la Transició fins al present, per acabar plantejant algunes qüestions clau sobre el futur de la cultura enmig de la recessió de coneixement generada per la crisi.

La Fundació Alternativas presenta aquest estudi, coordinat per Fernando Rueda, sobre el potencial d’internacionalització de les indústries culturals i creatives (ICC) de l’Estat espanyol. Segons els autors, Javier Celaya, fundador de diverses empreses de comunicació i noves tecnologies,  i els economistes Pau Rausell Köster (Universitat de València) i Anna Villarroya Planas (Universitat de Barcelona), el sector de les ICC és un dels pocs que es troben en una bona situació per poder superar l’actual crisi econòmica perquè els seus productes tenen un elevat grau d'innovació tecnològica, el teixit empresarial està composat majoritàriament per petites i mitjanes empreses (que són les principals generadores d’ocupació), i el seu capital humà és més qualificat que a d’altres sectors. A més, aquest sector no requereix grans inversions a llarg termini per ser productiu. Té una gran repercussió en l’economia digital i pot jugar un paper important en la política exterior així com en la imatge del país.

El passat 15 i 17 d’abril es va celebrar a Hangzhou (Xina) el congrés internacional «Cultura clau per al desenvolupament sostenible» organitzat per la Unesco sobre el paper de la cultura en la consecució dels objectius de desenvolupament sostenible. La cita va concloure amb l’aprovació de la « Declaració de Hangzhou», subscrita per tots els participants (governs nacionals i locals, experts, artistes i representants de la societat civil organitzada).

Aquesta declaració insta a reconèixer que la integració de la dimensió cultural en les accions encaminades a aconseguir un desenvolupament sostenible és fonamental per assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

Informe on s’analitzen i comenten les estratègies i els organismes que donen suport a l’exportació i internacionalització en el sector de les indústries culturals i creatives (ICCs) a la Unió Europea. Elaborat per Judith Staines i Colin Mercer, membres de la Xarxa Europea d’Experts en Cultura (EENC les sigles en anglès), proporciona dades sobre el context, les tendències i les xifres d’exportació. Elabora una sèrie de recomanacions i ofereix un llistat amb 230 organismes que treballen en exportació d’ICC (inclou ens governamentals, ONGs, entitats privades i comercials, empreses, mitjans de comunicació i organismes internacionals) i 50 festivals, fires i altres esdeveniments que promouen l’exportació i la internacionalització de béns i serveis culturals i creatius. L’estudi també recull més de 100 publicacions, informes públics i avaluacions dels últims cinc anys.

Marina Garcés | menoslobos

Cuando la cultura se ha convertido en el principal instrumento del capitalismo avanzado, ¿tiene sentido plantear de nuevo la necesidad de una política cultural? En estas líneas argumento que sí: más allá de la gestión cultural, pública o privada, que administra bienes y productos considerados culturales, es necesario plantear una verdadera relación entre política y cultura. Esto significa, a mi entender, hacer posible la expresión autónoma a través de la cual una sociedad puede pensarse a sí misma. La cultura no es un producto a vender ni un patrimonio a defender. Es una actividad viva, plural y conflictiva con la que hombres y mujeres damos sentido al mundo que compartimos y nos implicamos en él. Por eso una política cultural hoy sólo puede apuntar hacia la necesidad de “desapropiar la cultura” para hacer posible otra experiencia del nosotros. Éste es hoy el desafío. Atreverse a asumirlo pasará, necesariamente, por ir más allá de tres lugares comunes que codifican el ámbito de lo cultural: 1) más allá de la tiranía de la visibilidad, 2) más allá de la trampa de la actividad y 3) más allá de la idea misma de cultura.

En el marc de la recerca sobre «Treball, economia i producció cultural: una aproximació crítica a l’economia creativa» que va desenvolupar per a obtenir el Doctorat en Estudis Culturals a la londinenca Goldsmiths University, Jaron Rowan  va publicar la investigació realitzada al llarg de l’any 2009 i finançada pel Centro Cultural Montehermoso, on analitza els diferents discursos, narratives, programes i institucions que tenen per objecte la promoció a l’estat espanyol de l’emprenentatge als sectors  culturals. L’emergència de la figura de les i els emprenedors culturals sorgeixen en un context on l’esfera cultural ha vist incrementar fortament la seva dimensió econòmica i on les denominades indústries creatives demanden de manera creixent uns perfils professionals que posin en valor la cultura i la rentabilitzin, propiciant el desenvolupament econòmic i el teixit d’empreses culturals.