En els darrers anys de dictadura un aire de revolta impregnava cada racó, cada poble i cada barri. Per tot es multiplicaven els espais de debat, la creació d’associacions, es recuperaven les festes i tradicions, i les propostes artístiques es convertien en expressió de nous aires d’obertura: Els Joglars, Dagoll Dagom, Els Comediants, les trobades de Canet o els concerts dels diferents cantautors feien més creïble la proximitat del canvi. Alhora, un moviment associatiu popular i polític s’estenia per tot el país.
Amb l’arribada de la democràcia i la definició del nou mapa territorial i competencial, Catalunya va recuperar les seves institucions i amb elles, la plena capacitat de governar-se en l’àmbit de la cultura. Gran part del teixit associatiu va passar a liderar projectes polítics a tot el territori. És un moment en que tot està per fer i tot és possible: hi ha un país per construir, i per tant, la necessitat de definir les polítiques i projectes a desenvolupar i el model de governança del futur sistema cultural.
