polítiques públiques

Un cop adoptat el document “Cultura 21 : Accions”, amb els compromisos sobre el paper de la cultura en les ciutats sostenibles, en el marc de la cimera de la Cultura de la xarxa CGLU – Ciutats i Governs Locals Units, a Bilbao el mes de març de 2015, i després de l’exitosa experiència del programa de Ciutats Pilot el 2014, la Comissió de Cultura de la xarxa va llançar el programa « La Cultura en les ciutats sostenibles : Aprenent amb Cultura 21 Accions a Europa», en el qual es va postular l’Ajuntament de Terrassa a través del Servei de Cultura i amb el suport del Servei de Relacions Europees i Internacionals.

“Del meu poble estant

veig tota aquella part d’Univers

que es pot veure des de la Terra.”

Pessoa

Si hi ha un valor geogràfic fonamental del territori català, un valor que es destaca sobre els altres i que permet parlar de la singularitat de Catalunya en el context de la geografia europea, probablement sigui el de la gran diversitat, física i humana, que aquest territori concentra en un espai físicament molt reduït. Catalunya és, a l’escala de la Mediterrània (l’àmbit general bioclimàtic, dins l’hemisferi nord, en el qual està inserida), un veritable microcosmos.

L’Estat espanyol té un sistema de política cultural que combina elements del model centralista francès amb els dels estats descentralitzats, però que és molt diferent en cada comunitat autònoma. El cas català, i el de la província de Barcelona, concretament, és encara més particular, ja que la incidència de l’Estat en termes d’inversió en la política cultural és molt limitada, i a la Generalitat de Catalunya i als ajuntaments se’ls suma un tercer gran actor: la Diputació de Barcelona.

L’ambigu i flexible marc normatiu de la cultura a l'Estat espanyol ha tingut com a efecte que totes les administracions públiques amb responsabilitat al territori destinessin part dels seus recursos a cultura. El 2014, per exemple, la Generalitat va destinar el 0,71% del seu pressupost a la cultura, mentre que els ens locals van invertir en temes culturals el 6,5% dels seus recursos.

Finlàndia. Rural Policy Commitee

La política cultural a Finlàndia té dos grans impulsors al sector públic: l’administració central i els municipis, que es reparteixen la despesa pública en cultura gairebé a parts iguals, l’Administració central n’executa un 51’2 % i els municipis un 48’8 %[1] (2009).

L’Estat gestiona les institucions culturals nacionals, inclosa l’educació superior artística, i dóna suport a les indústries culturals, bàsicament el cinema. Mitjançant un sistema de subvencions, l’Estat intenta equilibrar la desigual programació d’arts escèniques (teatres i orquestres) i l’oferta de biblioteques i museus, mentre que els consells regionals de les arts exerceixen la mateixa funció de contrapès en l’àmbit de la creació artística. 

Un dels grans dèficits estructurals del procés de descentralització de l’Estat espanyol ha estat el marc regulador de les polítiques culturals. Tot i que recentment s’ha reformat la llei estatal que regula l’administració local, la distribució de les competències sobre cultura de les tres grans administracions publiques de l’Estat no ha estat un tema ben resolt des de la restauració de la democràcia. Com sol passar en aquests casos, el que ha patit més aquesta històrica indefinició ha estat el més dèbil, l’administració local.

Yolanda Smits, Clémentine Daubeuf, Philippe Kern | KEA European Affairs

Estudi que analitza el paper que poden jugar els instituts de cultura nacionals en la nova estratègia europea per a la cultura en les relacions exteriors de la Unió Europea. L’informe descriu la missió, estructura, recursos i models de gestió dels diversos instituts de cultura dels estats membres, l’Institut Cervantes en el cas espanyol. L’objectiu dels autors és determinar la dimensió europea de les activitats que realitzen aquestes institucions nacionals i quan les seves accions poden donar suport a les relacions de la UE amb països tercers. L’estudi fa una sèrie de recomanacions polítiques i propostes de millora per una cooperació més eficaç entre els instituts de cultura nacionals i els organismes europeus per tal de potenciar la visibilitat de les accions exteriors de la UE.

Mari Kivitalo ; Kaisu Kumpulainen;  Katriina Soini. "Exploring culture and sustainability in rural Findland". A «Cultural sustainability and regional development: theories and practices of territorialization». London. Routledge, 2016. p. 94-107

Aquest és el tercer volum d’una sèrie de quatre monografies[1] produïda en el marc del projecte europeu ‘Investigating Culture Sustainabilty’, l’objectiu del qual era posar en relleu la recerca europea per tal de proporcionar als responsables polítics instruments per a la integració de la cultura com un element clau del desenvolupament sostenible.

El punt de partida és el de molts estudis d’aquest camp: canvis accelerats a les àrees rurals europees, caiguda de la població, desaparició de certs estils i modes de vida i introducció de noves maneres de viure que suposen un repte per les estructures socioeconòmiques de les àrees rurals, que en general, es caracteritzen per ser territoris amb una relació especial amb la natura.

Joan Nogué, Director de l'Observatori del Paisatge | Diari Ara,  29 de març de 2016

Ara fa poc més de dos mesos, aquest diari, sempre amatent a qüestions punyents i d'interès social i cultural, va dedicar un dossier a la temàtica dels micropobles. En aquell precís moment l'Observatori del Paisatge de Catalunya, amb la col·laboració de l'Associació de Micropobles de Catalunya, estava dissenyant un seminari amb el títol Els micropobles: paisatge, urbanisme i identitat territorial, que finalment tindrà lloc el 15 d'abril a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany). Feliç coincidència i mostra palpable que el tema interessa, i des de molts punts de vista. 

Observatorio Vasco de la Cultura |  UPV-EHU | ICC Consultors

El Informe presenta los aspectos clave del diagnóstico sobre el estado general económico y social de la cultura vasca vista desde su cadena de valor i se nutre de las opiniones de una representación amplia de agentes culturales a quienes se les ha dado voz mediante una encuesta y cuatro grupos de trabajo que intercambiaron opiniones con los analistas. 

Consideracions prèvies sobre el que és un municipi petit en l’àmbit cultural

Què és un municipi petit? Quin és el límit entre un municipi petit i un de mitjà? La resposta a aquestes preguntes, com a tantes altres en l’àmbit de les ciències socials, és: depèn. No existeix una definició universal de municipi petit, ni un consens internacional sobre la mida que ha de tenir un municipi per ser considerat petit. Aquesta categoria s’eixampla o s’estreny en funció de dues qüestions bàsiques: el context estatal en el qual ens situem i el tema que es vulgui estudiar.

És ben sabut pels coneixedors del món local que el nombre de municipis ―i, consegüentment, el de municipis petits― als països europeus s’ha reduït considerablement en el darrer mig segle, com a conseqüència de processos de fusió que molts països han portat a terme. Estats com el Regne Unit, Suècia i Dinamarca van reformar les seves estructures administratives locals ja als anys seixanta i setanta del segle XX, agregant els municipis més petits als mitjans o agrupant-los sota una nova nomenclatura. Als països del sud d’Europa, fortament influenciats pel model administratiu d’inspiració francesa, aquest procés no només no s’ha dut a terme, sinó que en alguns casos com Portugal i Itàlia el nombre de municipis s’ha incrementat.