Recurs / lloc web

Setmana intensa i plena de miralls per pensar la cultura. Des de Barcelona fins al Brasil, passant per Irlanda i Europa, les reflexions posen de manifest que la cultura no és un afegit ornamental, sinó un camp de disputa, benestar i democràcia. Parlem de drets culturals reconeguts per llei, de festes populars que es transformen, de reptes digitals que condicionen la visibilitat de les obres i de models de participació que enforteixen institucions. Alhora, veiem com l’ocupació creix amb força, però també com la cultura s’utilitza per blanquejar interessos.
  
  

La cultura, clau per a la democràcia

Márcio Tavares: “La cultura té un rol important en l’enfortiment de la democràcia”

Jordi Bordes, 25 de setembre de 2025

Márcio Tavares, secretari executiu del Ministeri de Cultura del Brasil, defensa a Barcelona que la cultura ha d’ocupar un lloc central a l’Agenda 2030 i a les polítiques públiques globals. Considera que és clau per enfortir democràcies, generar consciència crítica i combatre l’odi, enfront del discurs simplificador de l’extrema dreta.

Aquest inici de setembre ens ha deixat un mosaic dens de debats culturals: des de la llarga reivindicació d’un espai estable per a l’art contemporani a Barcelona fins al paper de la cultura en les lluites ideològiques, climàtiques i democràtiques a escala global. També s’han posat sobre la taula tensions sobre la governança dels museus, la precarietat del teatre independent, la necessitat de descentralitzar per garantir drets culturals i els reptes d’incorporar nous llenguatges com el videojoc als espais institucionals. Són senyals que la cultura continua sent terreny de disputa, però també d’imaginació col·lectiva i d’innovació social.
  
  
  
 Un centre d’art viu per a Barcelona

Palacio Barcelona

Daniel G. Andújar, 19 de setembre de 2025

Des de fa tres dècades, la comunitat artística reclama a Barcelona un espai estable, públic i àgil per a la creació i exhibició contemporània. El balanç fins avui és de precarietat i intents fallits. L’autor defensa que el Palau Victòria Eugènia  pot ser l’oportunitat històrica per establir aquest centre de programació intensiva sense col·lecció permanent, capaç de connectar artistes, fàbriques de creació, espais alternatius i públics.

Comencem un nou curs amb les piles carregades i la mirada posada en tot allò que ens mou: la cultura, l’art i la creativitat compartida. Però no ho fem soles. Aquest any, seguim obrint la porta a veus que ens inspiren: amics, col·legues, experts i companys del sector cultural que, des de la trinxera o al capdavant de projectes punters, tenen molt a dir.

Ells i elles ens deixaran consells, recomanacions i reflexions engrescadores que alimenten les ganes de continuar creant, connectant i compartint cultura. Perquè escoltar-los és una manera de recordar per què fem el que fem… i per què val tant la pena continuar.

Al setembre hem volgut escoltar l'aportació d'Antonio Alcántara.

Especialitzat en circ social, participació, acció comunitària i joventut, és educador social amb un màster universitari en Intervencions Socials i Educatives per la UB i actualment està finalitzant el doctorat en Educació i Societat. És professor de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona i membre de l’equip pedagògic de l’Ateneu Popular 9Barris i de La Perifèrica SCCL.

Col·labora habitualment com assessor amb entitats i administracions públiques en l’elaboració de plans de participació, d’acció comunitària i de formació. Ha publicat diversos articles i libres.  

Fa la web educaciotransformadora.com 

Després de la pausa estival, tornem amb un #compartim especial dedicat als mesos de juliol i agost. Han estat setmanes intenses per al debat cultural: des de les crítiques al discurs multicultural fins als reptes de la burocràcia, passant pel paper dels videojocs, el patrimoni, la llengua, la IA o la relació entre cultura i salut. També hi hem trobat reflexions poètiques i propostes per imaginar futurs més esperançadors. Aquí teniu una selecció de lectures que ens ajuden a reprendre el pols cultural amb la mirada atenta i crítica de sempre.
  
              
  

El buit del patrimoni

El monstre del patrimoni

Alberto Velasco Gonzàlez, 29 d'agost de 2025

Alberto Velasco recorda la figura d’Eduard Carbonell, clau en la consolidació del patrimoni i els museus a Catalunya, i denuncia la manca actual de referents en el camp de la museologia.

La Roser Sanjuan és responsable de programes públics i de la direcció del Centre d’Art La Panera  de Lleida.

És historiadora de l’art per la Universitat de Lleida (UdL), investigadora i comissària, Màster en gestió cultural i Postgrau en Art Actual per la Universitat de Barcelona.

Ha comissariat exposicions i ha escrit sobre art contemporani i mediació per a articles acadèmics i altra bibliografia. Ha impartit conferències en nombrosos congressos i seminaris d’educació artística, així com realitzat classes en màster is postgraus d’educació (Ramon Llull- Blanquerna), Gestió Cultural (Carlos III), Museografia i educació (Saragossa), entre d’altres.

Dissenya i coordina projectes artístics col·laboratius en contextos sanitaris i col·lectius en situació de vulnerabilitat i s'interessa per com l'art pot vehicular una hibridació de sabers.

Setmana 26 i la calor ja és aquí. Però el debat cultural no fa vacances: des de l’efectivitat real de les polítiques culturals fins al miratge tecnològic de Barcelona, passant per la sobirania digital europea i el valor de l’educació artística. També apareixen veus que reivindiquen el dret a avorrir-se, que denuncien la precarietat del sector audiovisual i que alerten de les barreres climàtiques per a l’accés cultural de les persones amb discapacitat. Seguim observant tensions globals i realitats locals per repensar l’acció cultural des dels municipis.
  
  

 Polítiques culturals: on són efectives?

¿Medicina u homeopatía? 

Pau Rausell, 28 de juny de 2025  

Un estudi d’Econcult analitza dades de 209 regions europees i conclou que sense densitat urbana, alt nivell educatiu i orientació a serveis, les polítiques culturals tenen poc impacte en l’ocupació cultural.

Setmana 25 de l’any i les tensions entre creació, tecnologia i memòria col·lectiva s’obren pas entre les lectures destacades. Hi ha una idea que ressona en molts dels textos que compartim aquesta setmana: la necessitat de recuperar espais per a una pràctica cultural més conscient, crítica i situada. Des del joc digital fins als museus, passant per la música, la intel·ligència artificial o el paisatge, les mirades que recollim qüestionen les lògiques de consum accelerat, els relats dominants i els silencis institucionals. I ens recorden, cadascuna a la seva manera, que crear i compartir cultura és alguna cosa més que programar activitats o gestionar equipaments: és decidir com volem viure junts, i què estem disposats a defensar en un món que sovint premia la rendibilitat per damunt del sentit.
  
  

Jugar no és consumir

Ser o consumir: sobre la manera en la que nos relacionamos con el videojuego 

Mario García, 17 de juny de 2025 

Aquest text qüestiona els hàbits de consum accelerat de videojocs, comparant-los amb el consum de menjar ràpid: immediat, superficial i sense impacte durador.

  
  
  
Hi ha silencis que no són absència de so, sinó de suport, de drets i de reconeixement. Aquesta setmana, el fil invisible que uneix moltes de les lectures recollides és la pèrdua de veu: la d’un festival que desapareix sense explicacions, la d’una xarxa cultural comunitària desmantellada, la d’editorials petites ofegades per l’oferta massiva. Però també hi trobem qui resisteix, qui escriu manifestos, qui planta cara als algoritmes i als discursos d’odi amb consciència crítica i voluntat col·lectiva. Per als tècnics de cultura municipals, aquest conjunt d’articles obre preguntes ineludibles: com protegim l’ecosistema cultural local? Com sostenim la pluralitat davant l’homogeneïtzació? Quins espais garantim —amb recursos i voluntat política— per a la cultura crítica, participativa i descentralitzada?
  
  

Silencis que fan mal

Censura, recortes, cierres y debates ideológicos alrededor de la cultura comunitaria en España

Marta Molas, 12 de juny de 2025

Diversos projectes de cultura comunitària a Espanya s'han cancel·lat o desmantellat arran de canvis polítics. A Guadalajara, el FESCIGU ha perdut finançament institucional; a Saragossa, la Harinera ZGZ ha passat de la cogestió ciutadana a una gestió tècnica; a Barcelona, Cultura Viva s’ha tancat i l’Arnau Itinerant ha patit retallades dràstiques.

Miquel Missé és sociòleg, expert en gènere i sexualitat. Actualment està implicat en diferents línies de treball que van des de la investigació, la pedagogia i la comunicació. Treballa com a consultor i formador independent en qüestions de gènere i diversitat sexual. I també es dedica a la divulgació del pensament i les ciències socials. Alhora, treballa com a comissari i assessor de continguts en múltiples projectes escènics i culturals. És conductor del programa de diàlegs entre estudiants de secundària i intel·lectuals convidats del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Des de fa 6 temporades és col·laborador del programa radiofònic Vostè primer dirigit per Marc Giró a RAC1.
    

Aquesta setmana a #Compartim posem el focus en com la impostura, allò que semblava una excepció, s’ha instal·lat com una norma en la nostra societat, facilitada pel món digital i el màrqueting personal. Ens toca repensar com aquesta realitat impacta la confiança i l’autenticitat, també en l’àmbit cultural. Alhora, aprofundim en la cultura digital més enllà de la tecnologia i l’art, per entendre com transforma la nostra vida quotidiana i els processos socials. No hi falta el patrimoni en risc, amb el cas de Sixena, ni els debats europeus per trobar un equilibri entre innovació i protecció dels drets culturals. Un recull que interpel·la directament la gestió cultural municipal, perquè reflexionem i actuem des de la proximitat i la responsabilitat  
  .  
  
  

La impostura com a norma social

El porvenir de la impostura

Carlo Frabetti, 5 de juny de 2025

Carlo Frabetti reflexiona sobre com la impostura s’ha normalitzat en una societat dominada pel màrqueting personal i la superficialitat. A partir d’experiències personals, l’autor exposa com ha estat percebut com a expert en àmbits com la semiótica o el còmic, malgrat no tenir una formació específica,