Els meu millors consells, de Mireia Calafell

Cada mes, Interacció inclou un membre de la comunitat que comparteix les recomanacions principals de bones lectures, projectes o entitats a seguir a les xarxes o podcasts per escoltar, entre d’altres.

En aquesta ocasió ens acompanya Mireia Calafell, [2] poeta, escriptora i productora cultural. Ha publicat Poètiques del cos [3], Costures [4], Tantes mudes [5] i Nosaltres, qui [6]. Entre els premis que ha rebut, destaca la Lletra d’Or al Millor llibre de 2014 i el premi Josep Maria Llopart al millor poemari publicat l’any 2020. Ha estat codirectora del Festival Poesia i més [7] (2015-2016) i de Barcelona Poesia [8] (2018-2021). És membre de la productora cultural La Sullivan [9], des d’on desenvolupa projectes culturals i educatius per al CCCB, [10] CaixaForum [11], Òmnium Cultural [12], Generalitat de Catalunya [13], Edicions Poncianes [14] i Creu Roja [15], entre d’altres. 
 
 

Mireia Calafell, poeta, escriptora i productora cultural 
 
 

1. Escolto: Darrerament, podcast. Tot i que no em perdo Deforme semanal, [16] escolto capítols de programes d’entre tots els que segueixo: Oye Polo, [17] Dulces y Saladas [18] i, el que he descobert mes recentment: el de l’Institut d’Humanitats [19]. També el podcast en anglès How to fail with Elizabeth Day [20]: em va agradar especialment la conversa amb Maggie O’Farrell, i, en general, el punt de partida del projecte: explicar l’error, compartir com ens equivoquem, què n’aprenem. Tot i que m’agradaria, mentre treballo no puc escoltar música. Bé, només els àlbums Solo piano 1 i 2, de Chilly Gonzales. Aquests darrers m’acompanyen de fa temps. Com que el que importa és cantar i ballar, diré també que escolto Rosalia, Rodrigo Cuevas, Stromae, James Blake, Manel, Maria Arnal, Antònia Font. També Chavela Vargas i Cesaria Évora. És a dir, la varietat i la diversitat com a criteri, sempre. I quanta més música, millor.
 
 

2. Llegeixo: Llegeixo últimament sobretot articles i assajos de filosofia contemporània i de teoria crítica. En aquest sentit, estic especialment interessada per la teoria de Cristina Rivera Garza [21] i la manera com entén l’escriptura i la lectura, així com la idea d’autoria a Los muertos indóciles [22]. Des de la reflexió i el pensament, destacaria el nou projecte de La Hidra cooperativa: La Publica [23]. Es tracta d’una revista que reuneix veus diferents i molt potents per pensar un tema. Al primer número, dedicat a la transició ecològica justa, hi ha, entre d’altres, Yayo Herrero i Nancy Fraser. Té en compte que l’art és pensament, per això convida diferents il·lustradors i il·lustradores a dialogar amb els textos. Pel que fa a novel·les, les darreres que he llegit són: Un verdor terrible, [24] de Labatut (bestial), Carcoma [25], de Layla Martínez (té el gest de Mariana Enríquez), Huaco retrato [26], de Gabriela Wiener (travessa i descol·loca), i L’home que es va enamorar de la lluna [27], de Tom Spanbauer (un viatge que se t’endú lluny). Tinc a la tauleta de nit, esperant-me, La princesa sou vós [28], de la Blanca Llum Vidal. De poesia, ara mateix, estic amb moltíssimes ganes de llegir en veu alta el Submergir-se en el naufragi [29], d’Adrienne Rich.
 
 

3. Algú que trobo molt interessant: Algú que trobo molt interessant? Les meves amigues! I els meus companys a La Sullivan: en Pol Guasch i la Berta Subirats. [30] I la Duras, la Lispector o la O’Farrell. Part de la meva feina i del meu ser poeta es basa en estar atenta, fer per descobrir persones i projectes interessants. Alguns noms que últimament m’han cridat l’atenció: Carlos Saéz i el seu univers artístic posthumà, la força de les pintures i versos de l’artista veneçolana Blanca Haddad, l’humor intel·ligent i silenciós de Miss Beige, i la Oyirum, a qui voldria escoltar més sovint perquè em sembla brutal i necessari el discurs que té entorn del cos, quan l’expressa seriosament i quan ho fa en clau d’humor amb els seus monòlegs feministes i anticapacitistes. A la llista, hi afegiria tres noms més de persones que pensen molt bé i des d’un lloc que sempre em fa descobrir coses i qüestionar-me, tan és quin sigui el tema: la filòsofa Fina Birulés [31]i els activistes i escriptors Miquel Missé [32]i Míriam Hatibi [33]. 
 
 

4. Seguiu aquestes organitzacions:  Dues entitats culturals que treballen des de la cultura –la música i les arts escèniques– per reivindicar l’afrodescendència i la necessitat de multiplicar la representació:Jokoo Collective [34] i Tinta negra [35]. Em sembla que cal fer contínuament l’esforç de veure allò que normalment no veiem, fixar-nos en què no estem atenent, en allò que falta. Com a poeta i, sobretot, com a programadora cultural em sembla clau. Aquesta idea, juntament amb la voluntat de sumar veus i barrejar disciplines i perfils defineix la manera de fer de La Sullivan. Vaja, si més no, la guia. En aquest sentit, voldria esmentar Punt de referència [36], una entitat que fa mentories al jovent tutelat i extutelat. Amb elles, juntament amb el CCCB i Edicions Poncianes, vam fer el projecte Viatge a Mart [37] l’any passat: un viatge emocionant i d’aprenentatge que va omplir l’escenari del CCCB de veus i experiències que sovint no escoltem en primera persona. A Barcelona i en aquesta mateixa línia, destacaria Catàrsia [38], un col·lectiu de joves de procedència asiàtica que organitza, un festival que fa emergir veus i reivindicacions que qüestionen la nostra manera de veure-hi i de no veure-hi.
 


5. Això em manté desperta a la nit: Desafortunadament, és llarga la llista del que em podria mantenir desperta: hi ha motius per donar i vendre. Tanmateix, hi ha una qüestió em preocupa especialment i té a veure amb la manca de temps i aquesta manera de viure que ens fa creure que, si no arribem a tot, és culpa nostra. Si no veiem més al pares, als amics; si no tenim més temps per jugar amb els nostres fills o nebots; si no llegim més llibres, és culpa nostra. Fem teràpia, hi ha fins i tot qui es medica, però no sortim al carrer a dir prou, col·lectivament. La tirania del temps capitalista ens converteix en corredors assedegats sobre una pista que no té final mentre Saturn devorant els seus fills riu des de les grades. En aquest sentit, m’interessa molt la idea d’estar en guerra de Santiago López Petit [39] i la crítica a la Happycracia [40]d’Edgar Cabanas i Eva Illouz. En general, tot allò que em faci entendre per què, si no dormo, més que un ansiolític el que hauria de fer és una crida a la mobilització de totes i tots. És a dir, menys culpa individual i més acció col·lectiva.
 
 

6. Articles Interacció: M’agraden especialment les entrevistes, perquè em serveixen per descobrir veus que no coneixia o retrobar-ne d’altres, i tenir ganes d’aprofundir en qüestions concretes. Com a gènere és una porta d’entrada, un gest que convida a seguir llegint i buscant altres textos. És el que em passa, per exemple, quan llegeixo les respostes de Luis Villarejo [41]entorn de les possibilitats de l’aplicació de realitats immersives en les polítiques culturals: un món fascinant amb preguntes que ni tan sols m’hauria pogut plantejar mai.

_______________________________________________________________________