Mediant la mediació

La mediació està de moda. Sobretot en el món de l’educació i la justícia ha esdevingut un concepte imprescindible. Avui en dia, una resolució de conflictes exemplar requereix a totes passades un procés de diàleg per arribar a un acord. Ara bé, stricto sensu ‘mediació’ és el pont entre dues entitats independents. Deia Theodor W. Adorno [2]: “La mediación está mediada por lo mediado”. Aquest malabarisme lingüístic del filòsof alemany és el punt de partida de la tesi d’Oriol Fontdevila [3] a «El arte de la mediación»: no hi ha art sense mediació i, al mateix temps, la mediació està mediada per l’art.

En el camp de la teoria de l’art, el concepte de mediació ha pres darrerament una rellevància especial en erigir-se com a cavall de batalla [4] de la pràctica artística actual. Amb aquest conjunt de textos, Fontdevila vol repensar la mediació en clau performativa i materialista, "con lo cual se pueda establecer una retroalimentación fluida entre su agencia material y la producción de sentido" (p. 13). Posar el focus en la mediació significa repensar de cap a peus l’activitat artística, de manera que els conceptes "artista" i "obra d’art" adquireixen una nova dimensió.

El text del comissari, investigador i escriptor problematitza la idea sorgida de l’idealisme alemany [5] que l’art és una entitat autònoma; Fontdevila segueix la línia d’Arthur Danto [6] i Pierre Bourdieu [7], els quals desemmascaren la “soberanía de lo artístico” per concentrar tota la capacitat de l’art al pol de les institucions que sostenen el camp de l’art (p. 37). Segons l’autor, una de les grans fites de la visió idealista de l’art és el 'white cube [8]' que regeix quasi bé tots els museus i galeries. “Cub blanc” és el tipus d’espai expositiu completament pintat de blanc i en el qual els objectes artístics hi destaquen amb l’ajuda d’un llum puntual. El concepte el va encunyar l’artista i crític Brian O’Doherty [9] i la construcció del MoMA [10] significa la institucionalització d’aquest tipus d’aproximació a l’art. Per Fontdevila, l’objectiu d’aquesta disposició arquitectònica és justament la reducció a la mínima expressió de qualsevol traça de mediació (p. 35).

Un exemple de white cube. Imatge: theodysseyonline.com [11].

Més enllà de l’art per l’art, els mediadors són claus en l’activitat artística. Citant Bruno Latour [12], Fontdevila defineix els mediadors com aquells “actores dotados de la capacidad para traducir lo que transportan, de redefinirlo, de redesplegarlo, y también de traicionarlo”, en oposició als intermediaris, que tan sols “transportan un significado o una fuerza sin introducir transformación alguna: definir sus datos de entrada basta para definir los de salida” (p. 36-37). Qui són aquests mediadors? A grans trets, són les institucions i els organismes que s’encarreguen de difondre i acollir l’activitat artística.

Ara bé, el pes que Fontdevila atorga a la mediació no implica que l’art esdevingui un "monigote sin entidad alguna" a mans d’un control "hipermediat" de la societat que impedeix la trobada "immediata" (sense mediació) amb l’objecte artístic (p. 37), tal com suggereix la línia B del diagrama del dispositiu artístic.

Malgrat la presentació del dispositiu en dos pols antagònics, Fontdevila evita situar tota la força en un dels plats de la balança. D’aquesta manera, porta a col·lació el concepte “agència” en el sentit anglès de la paraula, és a dir, la capacitat que té un actor de prendre decisions en un entorn determinat. Per tant, a partir d’aquesta idea es redefineix la relació entre la proposició artística i les institucions socials pel que fa a la capacitat d’actuació d’un i altre. D’aquí sorgeix una nova dialèctica amb la qual cadascun dels pols posseeix cert marge d’actuació. La definició de ‘dispositiu’ de Michel Foucault [13], represa per Giorgio Agamben [14], permet reconceptualitzar la idea d’art, que emergeix com una xarxa d’elements heterogenis que funcionen els uns amb els altres: aquests elements són els discursos, les institucions, les estructures arquitectòniques, les decisions regulatives, les lleis, les mesures administratives, els enunciats científics, les proposicions filosòfiques, morals i filantròpiques (cita d’Agamben, p. 45).

Finalment, Fontdevila precisa què entén per "mediació":
 

En la mediación es donde las agencias se encuentran, luchan, colaboran, intercambian y, lo que es más importante, donde se diferencian y se constituyen en tanto que identidades singulares. En la mediación es, pues, donde el arte encuentra la posibilidad de ser disruptivo, a la vez que la posibilidad de sustentarse en tanto que convención (p. 48-49).
 

Per acabar, l’estudi de Fontdevila no només és una aportació lúcida al debat artístic contemporani. La insistència en la mediació implica revisar el paper que les institucions tenen en el món de l’art però també pel que fa a la seva projecció social i educativa.

Cita bibliogràfica
 

Fontdevila, Oriol.(2018). El Arte de la mediació. Consonni 

Centre d'Informació i Documentació (CIDOC) [15]  Signatura: S 01905 [16]

_______________________________________________________________________