Destacats

Un relat d'Edurad Delgado dels primers 20 anys de polítiques públiques de la cultura a Catalunya

Us recomanem aquest article d’ Eduard Delgado, organitzador de la primera edició d’Interacció 1984 i director fundador del Centre d’Estudis i recursos Culturals (CERC), per seguir juntament amb els articles sobre l’’anàlisi de les polítiques culturals des de 1978 fins a l’actualitat d’Interacció’15. Aquí teniu un extracte:

«La història de les polítiques culturals a Catalunya encara s’ha d’escriure i no és feina fàcil (....) Aquest buit historiogràfic no ens ha d’estranyar, ja que en un país comandat intel·lectualment per literats i historiadors de la política, l’anàlisi cultural no ha estat indispensable, una anàlisi que seria necessàriament crítica i refractària amb els mites més ornats de la nostra cosmogonia nacional.

Apunts sobre la virtualitat de la cultura

“El públic s’ha d’entendre com a matèria primera”, afirmava recentment Carles Guerra, nou director de la Fundació Tàpies. I afegia: “La producció d’idees és col·lectiva i (la institució) s’ha d’entendre com un plató, com una oportunitat de produir quelcom amb el públic”. En termes semblants s’expressava Ferran Barenblit, nou responsable del MACBA: “Pensar en la institució cultural com a generadora de productes per a consumidors és donar-nos per perduts (...). El ciutadà vindrà si se sent emocionalment lligat amb la institució. (Cal) crear microcomunitats. Si parles a tothom, no parles a ningú. Has de parlar a cada persona que entra i crear relacions afectives”.

¿Gestionar lo dado o producir discursos?

Hace algunos años CETAE (Centro de Estudio Transversal Aplicado a la Escena)1 organizó unas jornadas de reflexión sobre creación escénica contemporánea, cuyo objetivo era conocer diferentes experiencias artísticas y proyectos de investigación, que visibilizaran la aportación de las artes escénicas en relación con los imaginarios sociales. Una artista me preguntó qué hacía una gestora cultural en unas jornadas sobre creación. La respuesta fue otra pregunta: ¿cómo podemos gestionar aquello que no conocemos?

Els ajuntaments i la cultura: Una crisi actual que ve de lluny

En aquest article no pretenem presentar una historia a partir d’una metodologia més o menys formal sinó expressar unes opinions sobre l’evolució de les polítiques culturals municipals a Catalunya en els darrers anys, des de l’establiment de la democràcia, per a la trobada Interacció 2015 organitzada per la Diputació de Barcelona.

Establir unes etapes o fases d’un procés social o polític requereix definir uns paràmetres o indicadors d’anàlisi per a la interpretació i acceptar que existeix la possibilitat d’altres formes d’explicar els fets.

Reptes i riscos de la gestió comunitària

Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3]. Tot i no considerar-se nous quant a formes i pràctiques, s’han analitzat com a models emergents en el context actual de crisis econòmica i democràtica. Les esmentades experiències funcionen com a laboratoris que generen el que podríem definir com a marcs alternatius de democràcia urbana on la ciutadania participa directament en la producció d’espais, recursos i polítiques. 

Quin és el paper de la creació i els creadors en la gestió cultural?

Què és allò que mou a crear una obra artística? Qui determina que algú persona és un creador? Com conviu el creador amb la mercantilització de la seva obra? Quin és el paper de la creació dins de la gestió cultural? Quan s'intenta indagar dins de la dicotomia creador-gestor cultural les preguntes no paren de brollar, especialment si s'intenta posar el focus sobre la creació, la seva materialització i el seu paper dins de l'àmbit cultural: irremeiablement un s'acaba qüestionant qui és i què fa un creador, qui és i què fa un gestor i que aporten ambdues figures a la societat. Es molt probable que no aconseguim treure mai conclusions definitives però plantejar preguntes al voltant d'aquest univers ens permet reflexionar sobre àmbits com el de l'agenda cultural (qui la marca?) i la capacitat de l'art com a transmissor d'idees i com a part indispensable per la supervivència d'aquest tot que és la cultura 1 i la identitat pròpia

Anuari SGAE 2015 de les arts escèniques, musicals i audiovisuals: canvi de tendència?

Societat General d’Autors i Editors (SGAE)

Anuari que ofereix dades i informació analitzada en termes quantitatius i estructurals sobre els següents sectors culturals: arts escèniques (teatre, dansa i òpera), música clàssica, música moderna, cinema, música enregistrada, televisió, vídeo, ràdio i noves tecnologies (vídeo jocs). Per a cada apartat, l’anuari presenta un informe que analitza les principals dades del sector, en destaca els seus aspectes característics al llarg de l’any 2014 i aporta elements per a la comparació amb l’exercici anterior. Tot i la lleugera recuperació que semblen experimentar alguns dels indicadors, l’any 2014 s’hi observen encara els efectes acumulats de la crisi sobre el sector cultural. A continuació es mostra, per sectors, com han evolucionat els principals indicadors en els últims anys (es pren com a punt de partida l’any 2008, quan va començar la crisi econòmica).
 

El tercer sector cultural català: principals característiques i el seu impacte econòmic (2013)

Gabinet Tècnic. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya

Amb l’objectiu de conèixer a fons l’ampli espectre que conforma el teixit associatiu cultural de Catalunya, des del Departament es presenten: d’una banda, les principals dades estadístiques que el defineixen, a través dels resultats d’una enquesta proporcionada de primera mà a prop de 3500 entitats culturals del territori. I per l’altra, l’impacte econòmic del tercer sector cultural a Catalunya l’any 2013.

A través de l’enquesta proporcionada a un total de 3.445 associacions culturals catalanes (que tenen com a objectiu principal el desenvolupament de diferents activitats relacionades amb les tradicions i les expressions culturals d’arrel popular a Catalunya), ha permès elaborar una radiografia de l’estat del tercer sector cultural l’any 2013.

La crisi dels 40. Una aproximació a les recents polítiques culturals locals a Catalunya

La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.

Montserrat Roig

David Bowie- Space OddityLa gent, el poble, els veïns volien viure plenament la Festa, la cultura perduda, la plaça com espai ben viu on passa la vida, la festa, la cultura; volien veure com els fills i néts aprenien música, art, a escriure, a llegir, a explicar-se. Després de 40 anys de dictadura i repressió cultural volien un futur amb pessics de passat i la memòria no resolta de la seva joventut.

En aquells primers intensos i fugissers anys moltes iniciatives naixien i es desfeien. Mil iniciatives culturals, d’una gran diversitat, sorgien arreu. Catalunya era molt diferent a la Catalunya d’abans de la guerra del 1936. A Catalunya hi havia diferents expressions culturals, de folklore, i molta gent sense nocions sobre què rebre, sobre què interessar-se. Existia una certa elit cultural, i un cert poble assedegat però en cap cas la majoria de la població estava preparada per rebre tot el que li vam començar a ofertar.

Població ocupada en el sector cultural. EPA. III/2015

La població ocupada en el sector cultural a Catalunya se situa en 150.600 persones al tercer trimestre del 2015, un 6,6% menys que al mateix trimestre del 2014, segons l'EPA. La població ocupada en aquest sector representa un 4,8% del total de l'ocupació. Per sexe, el sector de la cultura ocupa 83.500 homes i 67.100 dones. El sector cultural a Espanya dóna feina a un total de 702.600 persones, un 3,4% més que fa un any, i representa el 3,9% del total de la població ocupada.