cinema

La pel·lícula de l'any

Això no ho teníem previst. Si vosaltres també sou d’aquesta mena, dels que s’embadaleixen pensant què faran a l’estiu mentre sonen les 12 campanades que anuncien el nou any, probablement és perquè preferiu no deixar lloc a la improvisació. Encara és ple hivern però ja teniu tots els dies de vacances planificats des de l’alba i fins que es pon el sol. Si a més, sou dels que compren vols i bitllets de tren sense assegurança (i sense pestanyejar, que els imprevistos només arriben quan els tems!) el coronavirus ha estat un entrebanc que ni tan sols us podíeu imaginar. Operacions programades? Negatiu. Possibilitat de trobar un oferta millor? Descartat. Enfadar-vos amb la família precisament quan teniu més temps d’estar junts i relaxats? Impossible. Tot això ho havíeu tingut en compte, però... i això de figurar-se que en qüestió d’un parell de mesos un virus desconegut es convertiria en una pandèmia que sacsejaria les nostres vides i rutines de dalt a baix? Fa mig any això us hauria semblat la sinopsis d’una pel·lícula de ciència ficció, oi?

Qui omple les pantalles?

Mart Willegens, Jessy Siongers, Lucas Pissens i John Lievens | Federation of European Film Directors i Federation screenwriters Europe


La setmana passada acabava amb la Gala dels Premis Gaudí, posant en valor per dotzè any consecutiu la labor del cinema català. Des de la primera edició i fins ara la nostra dependència envers les pantalles ha crescut exponencialment, a la vegada que les possibilitats per accedir a pel·lícules, documentals i sèries s’han multiplicat. No podríem viure en un món sense pantalles, ni tampoc sense tots aquells i aquelles que les omplen de contingut.


Els Gaudí son la cita anual que homenatja a tots aquells professionals i experts que fan possible el cinema català, des dels actors fins als directors, guionistes i productors. Precisament, l’estudi que avui presentem es centra específicament en la part de l’engranatge que es situa rere les pantalles: els autors audiovisuals.

Gaudiboom!

Sexting, basarda de diumenge a la tarda, Joc de Trons, les Teresines i els peus d’Eduard Farelo.

Transgredir les normes publicitàries

Forçar els límits de la norma, d’allò políticament correcte. Transgredir nous mons, evidenciar les ments més retorçades i jugar amb la incomoditat del públic. El Festival de Sitges esdevé un espai on les ments més tèrboles i imaginatives mostren les seves creacions davant d’un públic expectant per ser sorprès i desafiat en el món del terror.

Cultura a la fresca

A l’estiu la cultura surt a les places, jardins, platges i fins i tot piscines de tot Catalunya. Alguns exemples són:

Cinema a la fresca al mNACTEC de Terrassa o als jardins de la Casa Rull de Reus; gaudir de l’òpera del Liceu a més de 100 indrets; arrebossar-se els peus a la platja de Palamós o bé estar en remull a un piscina mentres es segueix la trama d’una pel·lícula.

Això és només un tastet de les innumerables propostes programades per tot el territori, i fa evident que des de ja fa uns anys han anat sorgint tota un seguit d’iniciatives que tenen com a denominador comú l’espai públic.


Desmemòria històrica

Segurament us heu pogut oblidar alguna vegada de l’aniversari d’algú que aprecieu o fins i tot d’aquella data que va ser tan important per a vosaltres i que no voldríeu oblidar mai. Ara bé, el més probable és que acabem oblidant aquells fets més desagradables que hem viscut a la vida, el nostre cervell així ho sòl fer precisament per poder dur una vida més lleugera.

INTERACCIÓ18 | L'aïllament contemporani: Xavier Castañer. Compartir imatges, identitat: Jonás Trueba

ELS CAMINS DE LA DOCÈNCIA: LA HUMANITAT DELS HUMANS.

DEL PLURAL AL SINGULAR.

DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ: LA IDEA MATEIXA DEL LLEGAT


 

L’aïllament contemporani al que ens han portat les tecnologies

amb Xavier Castañer


 

Un dels eixos del fet de ser humans és la capacitat de comunicar-nos amb la paraula, amb l'art, amb els textos, amb la música... Interacció ha estat un espai de comunicació directa, offline. Ara bé, com canvien els paradigmes comunicatius les noves tecnologies? Pot el nostre cervell fragmentar-se per atendre múltiples converses simultàniament? Com construïm el relat generacional en un món hiperconnectat? I com aconseguim no aïllar-nos del món "real", el de la comunicació directa i humana? Correm el risc de passar del plural al singular?

Cartes que són lliçons de vida (II). Pasolini, “educador autèntic”

Pier Paolo Pasolini | Trotta

Dèiem en la primera part d’aquest post que les cartes són una de les expressions literàries més lliures i que segurament millor defineixen una societat i un temps. També, segurament, són maneres d’encetar converses senzilles que permeten com cap altra l’intercanvi d’idees i la reflexió afilada sobre la quotidianitat. Per tot això, i perquè Interacció 18 se centra en ‘la humanitat dels humans’, parlarem del mestre, poeta, escriptor i cineasta italià Pier Paolo Pasolini,[1] que a més de pel·lícules com Teorema (1967) i Salò o les 120 jornades de Sodoma (1975) ens va llegar obres literàries immenses com la de “Gennariello”, un petit tractat pedagògic que és un clam contra el conformisme i contra qualsevol complicitat amb el poder.[2]

Educar per la pantalla (I) Formació en cultura audiovisual per a la construcció d’una ciutadania crítica

Les imatges en moviment i les pantalles formen part del nostre paisatge quotidià. De fet, ja fa més d’un segle que les pantalles ens expliquen històries al cinema, per després obrir-nos una finestra al món des de casa i finalment dur-les a la butxaca per connectar-nos amb la resta de la humanitat. Pantalles, arreu i a tothora, des que sona el despertador fins que ens guanya la son.