Els casals cívics i comunitaris com a infraestructures socials

Els casals cívics i comunitaris poden contribuir a reduir l'aïllament, reforçar les relacions socials i ampliar la participació en la vida col·lectiva. L'estudi Els casals cívics i comunitaris: infraestructures socials contra la vulnerabilitat urbana analitza en quines condicions aquests equipaments poden desenvolupar aquesta funció i identifica els principals reptes de la xarxa de la Generalitat de Catalunya.
  

La recerca, dirigida per Ismael Blanco i coordinada per Óscar Rebollo, estudia els 124 casals cívics i comunitaris distribuïts arreu de Catalunya. El document parteix del concepte d'infraestructura social per observar els espais i les organitzacions que faciliten relacions de confiança, cooperació i suport mutu. Amb aquesta perspectiva, examina els equipaments a partir de cinc dimensions: el caràcter públic, la proactivitat, la proximitat, la polivalència i la participació.

Una part dels casals es va crear inicialment com a espais adreçats a la gent gran. En els darrers anys, la xarxa ha ampliat la seva missió i s'ha definit com un conjunt d'equipaments oberts a tota la ciutadania, orientats a la convivència, la participació i la dinamització comunitària. L'estudi analitza el desenvolupament d'aquesta transformació i les condicions necessàries perquè el canvi institucional es traslladi al funcionament quotidià dels centres.

La metodologia combina una cartografia socioterritorial, una enquesta contestada per 118 dels 124 equipaments, 21 entrevistes, anàlisi documental i quatre estudis de cas desenvolupats a Lleida, Sabadell, Salt i Badalona. El procés s'inspira en la investigació acció participativa i incorpora espais de contrast amb professionals, entitats, persones participants i altres agents institucionals.

La distribució territorial mostra una presència rellevant dels casals en entorns de renda mitjana i baixa. Gairebé dos terços dels equipaments se situen en els tres quintils inferiors de renda i el 63,7 % es concentra a la regió metropolitana de Barcelona. La cobertura és menor en zones rurals i poc poblades.

La recerca també compara les característiques socioeconòmiques dels territoris amb la percepció dels equips professionals. Gairebé la meitat considera que treballa en zones representatives de la mitjana municipal, mentre que les dades de renda mostren una presència superior dels casals en àrees empobrides. L'informe assenyala la necessitat de reforçar els instruments de diagnosi territorial i combinar el coneixement quotidià dels equips amb dades socials i demogràfiques.

Per ordenar aquesta anàlisi, l'estudi utilitza el marc de les 5P. El caràcter públic fa referència a l'obertura de l'equipament al conjunt de la ciutadania i a la diversitat de les persones que l'utilitzen. La proactivitat descriu la capacitat d'arribar a persones i grups que no hi accedeixen espontàniament. La proximitat inclou tant la presència territorial com la construcció de relacions de confiança. La polivalència remet a l'adaptació dels espais, els usos i les activitats. La participació observa els mecanismes mitjançant els quals la ciutadania intervé en la vida i l'orientació dels centres.

Els autors proposen aquestes dimensions com un marc comú adaptable a les característiques de cada territori. L'informe les utilitza per ordenar els resultats de l'enquesta i dels estudis de cas, detectar fortaleses i identificar aspectes que requereixen desenvolupament.

En aquest marc, els casals són percebuts majoritàriament com a espais oberts, accessibles i no excloents. La composició de les persones participants presenta diferències importants respecte de la diversitat dels territoris. Les dones i les persones grans hi tenen una presència central, mentre que les persones d'origen estranger, els adolescents i els joves hi estan infrarepresentats.

Un 58,8 % dels equips identifica una presència insuficient de persones d'origen estranger. El percentatge arriba al 81,5 % en el cas dels adolescents de 12 a 17 anys i al 86,6 % entre els joves de 18 a 35 anys. Al mateix temps, el 71,4 % considera que els casals encara són percebuts principalment com a equipaments per a la gent gran.

L'informe relaciona aquesta composició amb diversos factors. Hi intervenen la trajectòria històrica dels centres, la imatge social de l'equipament, les activitats programades, els llenguatges utilitzats i els horaris d'obertura. Només el 8,4 % dels centres obre fins a les deu de la nit entre setmana; més de la meitat tanca els dissabtes i gairebé tres quartes parts no obren els diumenges. Segons l'estudi, aquest predomini dels horaris laborals pot limitar l'accés de joves, famílies i persones treballadores.

Els estudis de cas recullen experiències destinades a ampliar els perfils participants. Alguns programes adreçats a infants han facilitat l'entrada de famílies que no utilitzaven anteriorment els casals. Les activitats desenvolupades en places i altres espais públics han permès establir contacte amb joves. En determinats centres, serveis com el bar també han actuat com a espais d'acollida i relació.

Aquesta obertura també està relacionada amb la manera com els equipaments coneixen el seu entorn. El coneixement del territori procedeix principalment de les relacions quotidianes. El 80 % dels responsables afirma que coneix el territori a través de la població atesa. Un 49 % esmenta la participació en taules i espais de coordinació, i un 41 %, l'experiència derivada del treball al barri. Els estudis, les dades o els diagnòstics constitueixen una font principal per al 10 % dels equips, mentre que un 20 % esmenta el projecte d'acció del casal.

La recerca destaca el valor del coneixement relacional i recomana complementar-lo amb dades quantitatives, diagnòstics compartits i coordinació amb altres serveis i entitats. Aquesta combinació ha de permetre detectar necessitats que no apareixen entre les persones usuàries habituals i adaptar l'acció de cada centre a les característiques del seu entorn.

Els equips professionals ocupen una posició central en aquesta tasca. El 91,6 % dels centres identifica el personal com el principal factor que facilita l'acollida. Les entrevistes i els estudis de cas mostren la importància de la presència continuada, l'escolta, la mediació i el coneixement del barri.

Al mateix temps, l'informe assenyala dificultats organitzatives. Un 40 % dels responsables calcula que dedica entre el 40 % i el 60 % del temps a tasques individuals de gestió; un 21 % hi dedica més del 60 %. La manca de personal, les rotacions i la càrrega administrativa redueixen el temps disponible per al treball al territori, la coordinació i l'acompanyament de processos comunitaris.

Aquestes condicions tenen relació amb una altra de les funcions que la recerca observa en els casals: la capacitat de generar relacions socials i benestar. Més del 70 % dels centres considera que la seva activitat afavoreix la creació de relacions, genera benestar i contribueix a la cohesió social. Els testimonis recollits descriuen els casals com a espais de suport, escolta i sociabilitat, especialment per a moltes persones grans. Les activitats ofereixen ocasions de trobada i poden afavorir el pas de contactes ocasionals a relacions de confiança.

La recerca observa que una part important d'aquests vincles s'estableix entre persones amb perfils semblants. La presència simultània de grups diversos dins un mateix edifici no comporta necessàriament que es relacionin entre ells. Per aquest motiu, l'informe proposa reforçar les activitats intergeneracionals, interculturals i comunitàries, així com la connexió dels centres amb entitats i xarxes del territori.

Pel que fa als espais, els equips valoren positivament la disponibilitat de sales i la possibilitat d'acollir activitats diferents. També identifiquen limitacions en la flexibilitat d'alguns edificis, en els espais informals de trobada i en l'adaptació a usos nous. L'informe recomana avançar cap a equipaments més oberts, flexibles i connectats amb l'espai públic.

La capacitat dels casals per generar relacions també es vincula amb les formes de participació i governança. Els casals disposen de mecanismes formals com la Taula de Persones Participants i la Comissió d'Activitats. Prop de la meitat dels centres afirma que les persones usuàries avaluen les activitats i hi fan suggeriments. El 69,8 %, però, no considera que disposi d'espais participatius prou dinàmics i eficaços amb presència d'entitats diverses.

Les formes de participació més habituals són l'assistència a activitats, l'ús dels espais, la valoració del funcionament i la presentació de propostes. La cocreació, la cogestió i la presa compartida de decisions tenen una presència més limitada. L'estudi assenyala, a més, que la participació acostuma a ser més intensa en territoris amb un teixit associatiu fort i més feble allà on hi ha menys organització comunitària prèvia.

Els autors proposen reforçar els òrgans participatius, clarificar les seves funcions i ampliar la diversitat de persones i entitats que hi intervenen. També plantegen una governança més col·laborativa entre la Generalitat, els ajuntaments, els equips dels casals, les entitats i la ciutadania.

A partir d'aquesta diagnosi, el document formula un conjunt de recomanacions per consolidar el paper dels casals cívics i comunitaris. Entre aquestes propostes hi ha l'adopció d'un model compartit basat en les 5P, amb capacitat d'adaptació territorial; l'elaboració de diagnòstics locals participats; una coordinació més estreta amb els serveis municipals i les xarxes comunitàries; i la vinculació dels equipaments amb instruments com el Pla de barris i viles 2025-2029.

L'informe també proposa dotar els centres d'equips estables, incorporar perfils específics de dinamització comunitària, revisar les càrregues administratives i adequar els horaris a la diversitat de formes de vida. En l'àmbit físic, recomana disposar d'espais flexibles, accessibles i oberts a usos diversos. En l'àmbit participatiu, planteja ampliar la capacitat d'intervenció de les persones usuàries i de les entitats en la definició de les activitats i en la governança dels centres.

La recerca ofereix una diagnosi extensa de la xarxa i un marc per orientar-ne el desenvolupament. Les dades quantitatives, les entrevistes i els estudis de cas permeten identificar tant les aportacions actuals dels casals com els reptes relacionats amb la diversitat de participants, el coneixement territorial, les condicions de treball, la connexió entre grups i la participació.
  

A partir d’aquesta recerca, Roser Mendoza analitza les condicions institucionals que sostenen la funció comunitària d’un equipament: Què sosté la funció comunitària d’un equipament? [2]
  
  
  

Referència

Blanco Fillola, I. (dir.), Rebollo Izquierdo, Ó. (coord.), Bado Barbera, S., Cortina Oriol, M., Durà García, C., Fernández Ple, C., López Rubio, C., Morales Morales, E., Pindado Sánchez, F., Sans Margenet, R., i Veciana Martinez, L. (2026). Els casals cívics i comunitaris: infraestructures socials contra la vulnerabilitat urbana (Estudis de Recerca Digitals, 23). Escola d'Administració Pública de Catalunya. https://doi.org/10.58992/erd.2026.23 [3]