Els equipaments que canvien sense desaparèixer

  
Aquest article sorgeix de la lectura de Flexibilidad, permanencia y cambio en arquitectura (Tárrago Mingo i Pérez-Herreras, 2025), una reflexió sobre les relacions entre transformació, permanència i interpretació en arquitectura que permet obrir noves preguntes al voltant dels equipaments culturals contemporanis.

En les polítiques culturals actuals s’ha consolidat una idea fortament arrelada: els equipaments culturals han de demostrar una capacitat constant de transformació. Nous usos, nous públics, nous llenguatges, noves funcions, nous formats. La flexibilitat institucional s’ha convertit, gairebé, en una condició de legitimitat. Així, un equipament que no es redefineix de manera contínua sembla condemnat a esdevenir una infraestructura residual.  

Però aquesta exigència permanent d’actualització també obre una pregunta menys visible: què passa amb la continuïtat? Què fa que alguns espais culturals continuïn sent recognoscibles després de dècades de transformacions? I què es perd quan la necessitat de reinventar-se acaba dissolent completament la memòria institucional dels llocs?

L’article Flexibilidad, permanencia y cambio en arquitectura introdueix una lectura especialment suggeridora per pensar aquestes qüestions. No defensa una arquitectura flexible en el sentit banal del terme, ni es limita a edificis polivalents o adaptables. El text proposa una idea més rigorosa: cada transformació arquitectònica és també una interpretació d’allò rebut.

A partir de les lectures d’Umberto Eco, l’article planteja que una obra no es manté viva perquè romangui intacta, sinó perquè pot continuar sent reinterpretada sense perdre completament la seva coherència interna. La flexibilitat no apareix aquí com una disponibilitat infinita al canvi. Té més a veure amb la relació delicada entre permanència i transformació.

Potser aquesta idea ajuda a llegir algunes tensions profundes dels equipaments culturals locals.

Una part important de les infraestructures culturals catalanes van néixer sota imaginaris polítics molt específics. Cases de cultura vinculades a la democratització cultural municipal. Biblioteques concebudes com a eines d’accés universal al coneixement. Centres cívics pensats per produir cohesió de barri. Auditoris associats a una determinada idea de modernització urbana. Fàbriques de creació vinculades a l’expansió de les economies creatives.

Molts d’aquests espais continuen existint. Alguns mantenen activitat intensa, equips compromesos i una presència quotidiana real. D’altres han anat perdent centralitat sense arribar a desaparèixer institucionalment. Però les condicions socials que havien donat sentit a aquestes infraestructures s’han transformat profundament. Les formes de vinculació cultural són més intermitents, els temps quotidians més fragmentats i la relació amb les institucions més inestable.

Davant d’això, moltes institucions culturals acostumen a oscil·lar entre dues respostes extremes.

La primera és la preservació rígida. Equipaments que continuen reproduint els mateixos llenguatges institucionals encara que la relació amb el territori s’hagi afeblit progressivament. Espais que mantenen estructura i programació, però que sovint han perdut capacitat de generar centralitat quotidiana o apropiació significativa.

La segona és la reinvenció permanent. Institucions obligades a redefinir-se constantment per demostrar contemporaneïtat. Nous relats, noves missions, nous formats, nous públics. En alguns casos, aquesta acceleració acaba produint una paradoxa: equipaments molt innovadors que cada vegada acumulen menys memòria compartida.

Ara bé, seria massa fàcil convertir aquesta tensió en una oposició simple entre permanència virtuosa i flexibilitat superficial. Hi ha equipaments que només han pogut continuar existint gràcies a transformacions radicals. Hi ha institucions històriques que havien acabat funcionant com a espais socialment tancats, amb codis d’accés molt restringits i formes de legitimitat poc compartides. Algunes ruptures han permès obrir usos, públics i relacions que abans quedaven pràcticament fora de la institució.

La continuïtat també pot excloure.

Potser el problema no és escollir entre conservar o transformar. Potser el repte és aprendre a reinterpretar sense convertir qualsevol canvi en una esmena total del passat ni qualsevol permanència en una defensa acrítica de l’herència institucional.
  

Entre la permanència i la transformació hi ha un espai d'interpretació. També els equipaments culturals es redefineixen sobre les estructures, memòries i usos que han heretat.
  

Però la reinterpretació no és una operació neutra ni harmoniosa. Reinterpretar un equipament implica decidir què continua tenint valor i què deixa de tenir-lo. Implica establir jerarquies entre usos, memòries i formes de legitimitat. I aquestes decisions rarament són pacífiques.

Qui interpreta realment un equipament?

Els equips professionals?
Les direccions polítiques?
Les comunitats usuàries?
Els nous públics que es volen incorporar?
Els actors culturals històrics?
Els gestors?
Els arquitectes?

Moltes transformacions institucionals contemporànies no només redefineixen espais. També produeixen formes de despossessió simbòlica. Hi ha públics que perceben certes reinterpretacions com una pèrdua. Hi ha equipaments que amplien funcions però perden llegibilitat col·lectiva.

I aquí apareix una tensió especialment reveladora. Molts equipaments contemporanis són extremadament disponibles. Tot hi pot passar. Activitats efímeres, ocupacions successives, formats ràpids o programacions canviants. Però precisament aquesta hiperadaptabilitat també pot dificultar sedimentació cultural. Quan un espai està permanentment preparat per transformar-se, es fa més difícil construir-hi memòria, familiaritat o permanència.

Un equipament no esdevé significatiu només perquè sigui flexible. També necessita una certa continuïtat recognoscible. Necessita permetre repetició, apropiació i estabilitat relacional. Necessita temps.

I aquí apareix una qüestió material que sovint queda fora dels discursos sobre innovació cultural.

Reinterpretar institucions requereix infraestructures de sosteniment. Temps professionals. Estabilitat pressupostària. Arquitectures capaces d’absorbir usos no previstos sense col·lapsar funcionalment. Capacitat institucional de tolerar indeterminació. Possibilitat de sostenir activitats poc rendibles o espais sense ocupació constant. Legitimitat política per mantenir processos lents.

Precisament això és el que escasseja avui.

Molts equipaments culturals funcionen sota una pressió contínua de justificació. Han de demostrar activitat permanent, visibilitat, ocupació, impacte i capacitat d’actualització constant. En aquest context, la reinterpretació lenta es fa difícil. Les institucions tendeixen a moure’s entre immobilitat defensiva i adaptació reactiva.

Però potser el problema contemporani no és només la dificultat de reinterpretar institucions. Potser és també una transformació més profunda de la funció que els equipaments culturals estan començant a ocupar dins les polítiques urbanes i culturals contemporànies.

En alguns casos, els equipaments continuen produint activitat cultural sense continuar produint centralitat cultural.

Els espais continuen plens. Les programacions es multipliquen. Les institucions mantenen visibilitat pública. Però cada vegada costa més generar formes estables de reconeixement compartit. Espais pels quals la gent passa, però on costa sedimentar relacions duradores.

Potser una part dels equipaments actuals ja no funcionen principalment com a infraestructures de relació cultural. Funcionen sobretot com a dispositius de circulació:

circulació d’activitats,
de públics,
de visibilitat,
de fluxos urbans,
de programació contínua,
o de legitimació institucional.

I això modifica silenciosament la seva funció pública.

La qüestió no és només que els equipaments hagin incorporat noves exigències de rendiment, impacte o adaptabilitat. És que algunes institucions semblen cada vegada més orientades a garantir ocupació permanent dels espais que no pas formes estables de vinculació cultural.

Això obliga també a revisar una idea molt repetida en les polítiques culturals locals: més activitat no produeix necessàriament més vinculació.

Hi ha equipaments molt actius que funcionen sobretot com a infraestructures de circulació ràpida. Al mateix temps, alguns espais aparentment menys innovadors continuen sostenint formes de reconeixement quotidià precisament perquè acumulen memòria, repetició i familiaritat.

La qüestió no és només què canvia. És què continua fent possible vinculació significativa després del canvi.

Però també convindria preguntar-se una altra cosa: què ocupa avui el buit que deixen els equipaments quan perden centralitat relacional?

En alguns casos emergeixen formes culturals més distribuïdes i informals. Comunitats digitals, sociabilitats intermitents, espais híbrids entre consum i trobada, xarxes culturals poc institucionalitzades o pràctiques que ja no necessiten condensar-se en infraestructures estables. En altres casos, el que apareix és simplement dispersió, desvinculació o solitud cultural.

Potser el problema no és només que alguns equipaments hagin perdut centralitat. Potser és que les formes actuals de vinculació cultural ja no tendeixen necessàriament a organitzar-se al voltant d’institucions estables com ho havien fet durant dècades.

I potser aquí apareix una de les preguntes més difícils per a la cultura local avui: quants equipaments continuen institucionalment vius però ja han començat a desaparèixer simbòlicament?
  

Referència

Tárrago Mingo, J., i Pérez-Herreras, J. (2025). Flexibilidad, permanencia y cambio en arquitectura. Proyecto, Progreso, Arquitectura, (32).  https://doi.org/10.12795/ppa.2025.i32.02 [2]