La ciutat cultural que ja existeix

  
  
Què apareix al mapa quan busquem els espais de la cultura? La conferència de Chema Segovia, «El espacio de la cultura en la ciudad: una aproximación histórica», és una lectura audiovisual per a Interacció 26. El seu recorregut històric ajuda a examinar qui decideix què compta com a infraestructura cultural i quins espais queden fora de les polítiques públiques.
  

Un mapa d’equipaments culturals ens permet localitzar biblioteques, museus, teatres i centres cívics. És una eina necessària per planificar serveis i identificar desigualtats territorials. La vida cultural, però, també depèn de sales d’assaig, llibreries, locals associatius, espais de trobada i iniciatives que no sempre figuren en aquest mapa. Si només observem els equipaments, podem deixar de veure espais que fan possible una pràctica, una relació o una continuïtat cultural.

A El espacio de la cultura en la ciudad: una aproximación histórica, Chema Segovia convida a revisar com s’han produït les formes d’espai que avui reconeixem com a culturals. Els edificis, els usos i els models de gestió que ens semblen habituals són també el resultat de decisions preses per actors diferents, en contextos concrets i sovint en conflicte. La conferència es va presentar el juny de 2026 a la jornada Más allá del museo. La proposem com a lectura audiovisual per a Interacció 26 perquè permet preparar una pregunta central de les jornades: què fa que un espai sigui culturalment significatiu per a una ciutat i qui té capacitat per decidir-ho?

Segovia comença qüestionant una història aparentment contínua dels espais culturals. Els museus, teatres i biblioteques actuals no són simplement versions perfeccionades d’institucions antigues. Han canviat els seus usos, les persones que els governen i les idees de cultura i de ciutat que expressen. Mirar-los històricament permet entendre que l’espai cultural no és una categoria natural: allò que una època ha considerat digne de conservar, mostrar o finançar podria haver estat definit d’una altra manera.

La conferència identifica tres generacions d’infraestructures culturals que expressen tres maneres diferents d’entendre la relació entre cultura, ciutat i societat. La primera associa museus, teatres i biblioteques amb el progrés, l’educació i la representació d’una cultura legítima. La segona, vinculada a l’expansió de l’estat del benestar, situa l’equipament al centre de la distribució territorial de serveis. La tercera atribueix als espais culturals la capacitat de generar creixement, projecció i valor urbà. Aquestes generacions no se substitueixen ordenadament: conviuen, s’influeixen i disputen recursos i centralitat.

La distinció ajuda a llegir decisions actuals. Construir una biblioteca de proximitat, impulsar una gran arquitectura cultural o donar suport a un espai de creació responen a propòsits diferents. Cada actuació distribueix recursos, visibilitat i capacitat de decisió d’una manera determinada. Segovia recorda, a més, que molts espais culturals han sorgit de la iniciativa d’artistes, moviments veïnals i altres col·lectius. Alguns han inspirat posteriorment programes públics. En aquest pas, l’estabilitat guanyada pot anar acompanyada de canvis en l’autonomia i en les formes de participació que els havien fet possibles.

Per això ampliar el mapa és només una part de la qüestió. Diferents actors públics, privats, professionals i comunitaris intervenen en la producció dels espais culturals amb interessos i capacitats desiguals. Decidir què compta com a infraestructura cultural també significa donar legitimitat a determinades pràctiques i actors. Un espai pot existir i tenir una funció cultural decisiva sense que aquesta funció sigui reconeguda en les decisions urbanes o culturals que afecten la seva continuïtat.
  

Allò que un mapa d’equipaments no mostra també pot sostenir la vida cultural de la ciutat.
  

Segovia proposa, en aquest context, un gir que va de la provisió a la cura. Si l’acció pública s’ha organitzat en bona part al voltant de construir equipaments i oferir serveis, ara cal preguntar també com es manté la infraestructura cultural que ja existeix. La cura, aquí, no és una actitud genèrica. Implica conèixer les condicions materials dels espais, detectar-ne la fragilitat i decidir quins recursos i responsabilitats cal mobilitzar per sostenir-los.

Una llibreria pot ser també un espai de conversa. Una sala d’assaig pot sostenir una escena musical que gairebé no apareix en la programació pública. Si desapareixen, potser no es perd només un local: es poden perdre relacions, oportunitats de treball i possibilitats de continuïtat que costaria reconstruir. Descriure aquestes funcions amb precisió és indispensable per valorar què està en joc, sense donar per fet que qualsevol espai és valuós pel sol fet de presentar-se com a alternatiu o comunitari.

Reconèixer una infraestructura fràgil obre decisions que no són automàtiques. Potser cal facilitar-ne l’ús, intervenir en les condicions de permanència, establir una col·laboració o aportar recursos. Cal decidir també amb qui es defineix el valor de l’espai, qui participa en les decisions i com es ret comptes del suport públic. El pas de la provisió a la cura comporta, per tant, una discussió sobre la distribució de recursos i de poder. La noció d’infraestructura cultural és útil si permet sostenir aquesta discussió amb més precisió.

És en aquest punt que la conferència es converteix en una lectura per a la política cultural local. Davant d’una necessitat, podem preguntar-nos quin edifici falta. També podem examinar quines pràctiques ja existeixen, de quins espais depenen i quines decisions públiques en faciliten o n’amenacen la continuïtat. Aquesta anàlisi pot conduir a construir un equipament nou, sostenir un espai existent o prendre una decisió urbana que en faci possible l’ús.

Una ciutat no comença de zero cada vegada que planifica la cultura. Hereta edificis públics i també iniciatives, relacions i llocs de treball cultural que han anat prenent forma amb el temps. Observar aquesta ciutat cultural existent obliga a discutir els criteris amb què la convertim en objecte de política pública. Quins espais culturals reconeixem quan planifiquem la ciutat, quins deixem fora i què perdem quan només els reconeixem quan estan a punt de desaparèixer?
  

Autoria de la lectura

Lectura i redacció: Roser Mendoza, CERC.  
  

Referència

Segovia, C. (2026, 12 de juny). El espacio de la cultura en la ciudad: una aproximación histórica [Conferència en vídeo]. Jornada Más allá del museo / Infraestructuras culturales urbanas: entre la fragilidad y las nuevas estrategias. Càtedra ESPACIOS, Universitat de València i Econcult.