Els meus millors consells, de Martí Marfà Castán

Us proposem dedicar els consells de juny a reflexionar sobre la necessitat d’impulsar projectes culturals amb una mirada estratègica, arrelada al territori i connectada amb les transformacions socials.

Per fer-ho, comptem amb la veu de Martí Marfà Castán, que ens convida a entendre la cultura com un ecosistema complex on cal combinar visió, escolta i capacitat de connexió entre agents diversos. Alhora, posa en valor la importància de generar contextos que afavoreixin l’emergència de nous talents, la participació cultural i la construcció de projectes sostenibles amb impacte comunitari.

Martí Marfà Castán [2] és antropòleg de formació i gestor per trajectòria. Ha combinat la direcció artística de programacions i projectes musicals amb la gerència i gestió d’entitats i projectes culturals, així com amb l’assessorament estratègic. Anteriorment, es va dedicar a la recerca sobre fenòmens culturals i a la direcció de projectes sociocomunitaris.

Ha treballat per a diverses entitats i institucions culturals, entre les quals destaquen La Casa Musicale [3], Fira Mediterrània [4], Taller de Músics [5], L’Auditori [6] de Barcelona i l’Ajuntament de Mataró [7].

És avaluador de projectes i membre de comissions assessores de l’Institut de Cultura de Barcelona, la Diputació de Barcelona i l’Institut Català de les Empreses Culturals.

Actualment treballa a Tramoia Cultura [8], des d’on exerceix la direcció artística de la FiM Vila-seca [9], el comissariat artístic del programa Sons de Ciutat [10] i altres projectes de consultoria cultural.

Escolto: 

A casa meva sempre s'ha escoltat la ràdio tothora, ja des de ben petit. No vam tenir mai televisió, érem una mica els raros del poble, i en canvi la ràdio sempre estava encesa, concretament Catalunya Ràdio. Ja de gran m'he mantingut fidel a aquest credo i de fet hi ha activitats com cuinar que no sé fer sense la ràdio encesa. En general soc un addicte a l'actualitat i la política internacional, però també m'agrada la història, la cuina, la crònica negra i l'humor intel·ligent. En aquest sentit, escolto el que sona al dial, però si puc triar pòdcasts soc d’ El Búnquer [11], Un restaurant caníbal a Berlín [12], En Guàrdia!, Solidaris [13], Crims [14] i de RAC1 La Competència [15].
 

Musicalment m'agraden sobretot els ritmes calents i ballables, en l'escissió entre pop i rock em decanto pel segon malgrat que actualment no sigui tendència (tot i que tot torna i el rock està tornant), m'interessen molt els experiments iconoclastes amb la tradició i amb l'edat m'ha passat allò de que cada cop m'agrada més el jazz. En aquest sentit, de l'escena catalana actual La Ludwig Band i el Marco Mesquida em fan vibrar. En directe, les darreres descobertes que m'han impactat més han estat Larannà, amb la seva interpretació contemporània de la tradició de les Pitiüses, i Oriol Marès & Talal Fayad Quartet, que sorgeixen de la pedrera formativa jazzística d'Amsterdam i ofereixen un jazz mediterrani alhora virtuós i per a tots els públics. També m'ha captivat fa poc el concert de piano solo del Guinovart, en una faceta no tant comercial, on interpreta clàssics francesos del finals del XIX i composicions pròpies, tot de memòria, en una interpretació molt orgànica i captivadora. I finalment, arrel d'una entrevista que vaig llegir a l'Enderrock [16], on Mazoni parlava dels seus referents, he redescobert l'Electric Light Orchestra. 

Llegeixo:

En general llegeixo el que la meva companya em recomana, perquè és una gran lectora i jo li faig cas i llestos. Del que he anat llegint en els darrers temps, la Irene Solà em sembla una autora espectacular i m'atrau molt el seu univers. El Canto jo i la muntanya balla  [17] ja em va ben atrapar però Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres  [18]em sembla sublim. Darrera aquestes obres hi ha un treball de recerca etnològica molt acurat i rigorós, i suposo que sent antropòleg de formació això m'ho fa doblement interessant. A més que a nivell de trama m'agrada quan l'autora demana al lector un esforç per recomposar les peces de la història, fuig de la linealitat i treballa amb lògiques contraintuïtives. També em motiva l'estil punyent de l'Eva Baltasar, que és capaç de generar d'abordar qüestions complexes des de perspectives políticament incorrectes amb una enginyosa economia de paraules, com fa a Boulder [19] i l'atrevit tractament d'una de les cares fosques de la parentalitat. En castellà em va semblar brutal Los Asquerosos [20] de Santiago Lorenzo, una mena de Robinson a l'Espanya vaciada, que fa una crítica descarnada i descarada als urbanites que van al camp els caps de setmana, amb una ironia mordaç i intel·ligentíssima. De clàssics, hi ha un llibre poc conegut d'Orwell, Down in Out in Paris and London, basat en la seva pròpia experiència com a vagabund en aquestes dues ciutats, on s'hi va aventurar voluntàriament durant dos anys, al més pur estil etnogràfic. I el meu clàssic particular és Montalban i la saga de Carvalho [21], que em fa de refugi quan perdo la motivació per la lectura, perquè reuneix ingredients que m'interessen quasi per principis: novel·la negra, crònica urbana, la Barcelona pre-olímpica, els baixos fondos, la cuina popular i l'escepticisme antidogmàtic com a actitud. 

Algú que trobo molt interessant: 

Jo em vaig formar en l'antropologia i la filosofia, i sempre m'ha continuat interessant la ciència social i el pensament. També és cert que en els darrers anys m'he dedicat molt a la gestió i estic poc al dia a nivell de referents. El meu clàssic de capçalera és el francès Pierre Bourdieu [22], tant per la seva capacitat de conciliar posicions teòriques suposadament antagòniques com pel sistema teòric concret que proposava. És molt complex resumir Bourdieu, però sí que em sembla significatiu assenyalar el seu concepte de capital cultural, que d'alguna manera són els coneixements derivats de la nostra formació, dels nostres hàbits culturals i del que hem après en els nostres entorns de socialització. El capital cultural és un factor, juntament amb el capital econòmic o el capital social, per explicar el nostre estatus social i també per poder-lo modificar. Això és molt revelador perquè dona sentit a les polítiques culturals i ens permet entendre com d’important és garantir la formació cultural i l'accés universal a les manifestacions culturals més reconegudes, com treballar pel reconeixement de totes les expressions culturals, vinguin de qui vinguin. En aquest sentit, em resulta molt interessant el treball de Nando Cruz [23] per visibilitzar escenes musicals molts interessants però marginalitzades (cosa que no vol dir marginals, perquè algunes d'elles tenen una concurrència que moltes propostes musicals més hegemòniques desitjarien). I com a revers de la mateixa moneda, trobo molt necessària la denúncia que fa de la festivalització de la música i com s'hi està contribuint des de l'administració pública, cosa que van eixamplant la desertització de les capes mitjanes i petites de l'ecosistema musical. Tot el treball periodístic de Nando Cruz em sembla un exemple de professionalitat, un rigor i una independència que cada cop costa més de veure als mitjans de comunicació. 

Seguiu aquestes organitzacions: 

Em semblen admirables les persones i col·lectius que són persistents en el desenvolupament de projectes petits, arrelats i de cocció lenta. Son generalment iniciatives que es treballen de manera artesanal però amb visió estratègica i de territori, gràcies a una combinació de l'energia emprenedora i el lideratge col·laboratiu de persones concretes, amb una comunitat que s'ho fa seu, s'hi implica i ho defensa. Aquest conjunt d'ingredients resulta en projectes de trajectòria, que fan una tasca a vegades invisible però clau a nivell cultural, social i econòmic per als territoris on s'inscriuen. Em refereixo per exemple a festivals com el Cantilafont del Lluçanès [24], l'Eufònic [25] de Terres de l'Ebre, La Terrasseta [26] de Tarragona o el 66 Butaques [27] de Figueres. Les seves programacions i també la seva manera d'enfocar l'experiència cultural em semblen exemplars i per mi el seu model hauria de ser considerat més estratègic que no pas el dels grans festivals, que cada cop estan acaparant més recursos i més públic cap a un model d'oci i consum més que no pas d'hàbit cultural. En l'àmbit creatiu, tenim els centres de creació, molts dels quals existeixen gràcies a l'obstinació i la dedicació de persones que hi creuen des de fa molt de temps i que han fet treball de formigueta per consolidar uns dispositius essencials pel territori i pel país. Sorgits des de la base destaco exemples com el Centre d’Art i Natura [28] de Farrera o el Konvent [29] de Cal Rosal, però des de les administracions locals també hi ha iniciatives que em semblen modèliques com La Marfà [30] de Girona, el Centre Cultural Albareda  [31]de Barcelona o el Convent de les Arts [32] d'Alcover.

Quins creus que son els reptes actuals de la cultura? 

Crec que són els de sempre: arribar a tothom i que tothom se'n senti part. En altres paraules, la democratització de l'accés a la cultura i la democràcia cultural. En general ens hem dedicat sobretot al primer i encara ens hi queda molt camí per recórrer. El perfil sociològic dels teatres i auditoris, per exemple, continua sent molt homogeni. I moltes de les iniciatives per al desenvolupament de públics culturals contribueixen a la construcció d'hàbits i criteri, però sovint entre els segments socials que ja són assidus (reals o potencials) d'aquests espais. Alhora, llevat de grans i lloables excepcions, la formació artística i cultural, en termes globals, és un gran galimaties, on no es garanteix ni l'accés universal ni uns continguts mínims per a qui hi accedeix. I l'escola tampoc ho està garantint ara mateix, i menys quan aquí estem enterrant les lectures obligatòries mentre a França tots els escolars de 12 anys han d'haver llegit la Divina Comèdia de Dante. Segurament, i torno al principi, una cosa va lligada amb l'altra. És a dir, si volem que teatres i auditoris atraguin nous segments socials (i em refereixo a persones migrades però també a persones joves o amb identitats minoritzades, per exemples), caldrà que aquests espais també acullin (és a dir reconeguin) les expressions culturals que aquests col·lectius produeixen. I que alhora els segments socials que ara poblem teatres i auditoris deixem lloc i ens atrevim també a ser públic dels espais on aquestes "altres" expressions culturals tenen lloc, n'aprenguem els codis i desenvolupem un criteri per avaluar-ne i exigir-ne la qualitat. Crec que això és important, perquè de la mateixa manera que cal formació per desenvolupar criteri artístic (el capital cultural de Bourdieu), reconèixer altres expressions culturals com a legítimes no vol dir que qualsevol cosa valgui i que no es pugui exigir qualitat. Però hem d'entendre que altres expressions culturals tenen els seus paràmetres propis de valoració i exigència, i aquí segurament el repte es complica especialment. La veritat és que tot plegat és un repte ja vell, però crec que encara és vigent i el nou paradigma dels drets culturals intenta abordar-lo altre cop. 

Què destacaries de la teva feina ?

Sempre he tocat diverses tecles i en l'àmbit de la gestió cultural també em passa. Faig programació i comissariat artístic (sobretot musical), gestió organitzativa i consultoria estratègica. Tinc una mica d'obsessió amb l'ordre i crec que, com podrien subscriure tant Gramsci com Henry Ford, l'organització és la clau de la victòria. En aquest sentit la feina de gestió de projectes, equips i organitzacions em reporta satisfacció i tranquil·litat. En un àmbit com la cultura i l'art, on els agents creatius necessiten segurament espais de caos i desordre perquè la creació pugui fluir, transgredir i innovar, és important la feina dels gestors i gestores, que endrecem, seleccionem i canalitzem les pulsions artístiques perquè puguin arribar al públic i també puguin generar impacte cultural i social. Quan em dedico tant a la programació i el comissariat artístic com a la consultoria, la feina és una mica més creativa però segueix tenint una finalitat organitzativa important. Aquest equilibri personalment m'agrada, són dues facetes que gaudeixo combinant en una mateixa feina. En les direccions artístiques i els comissariats de fires, festivals o programes culturals sovint hi ha debat de si cal optar per perfils més artístics o perfils més gestors. Jo a priori diria que "Al rei el que és del rei, i al papa el que és del papa", i que aquest tipus de responsabilitats són pròpies de la gestió. Però també és cert que hi ha artistes amb perfil i vocació gestora, o que algunes fórmules de direccions artístiques en tàndem (artista i gestor/a) funcionen prou bé.  

Això em manté despert a la nit: 

Aquests obsessió meva per l'ordre resulta sovint un valor a la feina, però a nivell personal et pot treure la son. També em passa que a vegades tinc molt clares algunes decisions i d'altres vegades hi dono moltes voltes, i aquestes voltes sovint continuen al llit. Però sobretot el que em treu la son és l’estrès, allò de tenir diverses coses en marxa, totes per ahir i tenir la sensació que no arribes. Cada cop em pesa més la vida exageradament frenètica que vivim avui dia i el FOMO que, en l'àmbit de la cultura, també regna: aquesta necessitat d'estar al dia de tot el que passa, de les novetats editorials i musicals, de les estrenes de cinema i teatre, dels festivals, les fires i les mil i una propostes que genera aquest país. De fet, jo mai he estat massa al dia i des de fa un temps he rebaixat una mica més l'exigència en això, vaig fent, que es dorm més tranquil, tot i que no sempre ho aconsegueixo.

Quin creus que és el principal repte que tenen les polítiques culturals locals actualment?

Els reptes de la cultura que he apuntat més amunt penso que interpel·len directament les polítiques culturals, i també són reptes per als municipis. Aquí però m'agradaria assenyalar un parell de qüestions estructurals que poden condicionar les polítiques culturals locals de forma significativa, i de fet ja ho estan fent. D'una banda, hi ha el model funcionarial, que és molt garantista en relació als llocs de treball i els drets laborals, cosa que és molt positiva, però no té mecanismes efectius d'avaluació i flexibilitat organitzativa que permetin millorar l'eficiència i l'adaptabilitat de les respostes públiques als reptes contemporanis. En aquest sentit, cal veure fins a quin punt aquest model (o la seva revisió) és i serà capaç d'acollir i potenciar la creativitat i la innovació part dels equips tècnics, que són aspectes clau per treballar amb una matèria com la cultura. És cert que en alguns ajuntaments els departaments transversals o d'estratègia estan assajant fórmules per fer-ho possible, però en general el model actual no ho posa fàcil. Això ens connecta amb l'altra qüestió estructural, que és la jurídico-administrativa. Només pronunciar la paraula ja fa tremolar. Tenim el personal públic perdut en laberints burocràtics cada cop més espessos, fiscalitzats per uns departaments jurídico-administratius segurament més preocupats per cobrir-se les espatlles que per fer les coses possibles. La naturalesa estructural i gairebé cultural de la corrupció política en la nostra societat no hi ajuda, com tampoc hi va ajudar l'esquitxada del 155 cap a càrrecs intermitjos, ni el paradigma general de judicialització de tot i d'externalització de responsabilitats. Penso que no podem tractar la cultura com tractem la construcció d'una carretera i tant la legislació de contractació pública com la seva interpretació ens està conduint a homogeneïtzar-ho a nivell jurídic, cosa que va en detriment de les polítiques culturals i sobretot dels seus beneficiaris, que són les persones i les comunitats. Ara mateix penso que tots els reptes que l'administració pública es pugui plantejar a nivell de polítiques culturals dependran de si la maquinària jurídico-administrativa es posa al servei de fer possibles les coses i facilitar la feina dels equips tècnics, o si tractem el marc jurídico-administratiu com un dogma al servei de qui n'ha de garantir l'aplicació.

Martí Marfà és l'actual director artístic de la FiM, Fira de Música emergent de Vila-seca.

Fotografia: @AlexRademakers

Què voldries posar en valor de la teva feina quotidiana vinculada amb la cultura?

Jo soc dels que penso que la cultura ens salvarà. Dit així sona molt messiànic però al final és una concepció molt antiga, filla de la Il·lustració i de tots els moviments progressistes i emancipadors que van venir després. Actualment, crec que pren més sentit que mai. Davant els discursos d'odi i banalització, l'auge de l'extrema dreta, l'impacte de les xarxes socials, la crisi climàtica, l'escala bèl·lica mundial i tota aquesta mena d'apocalipsi que vivim, un bon antídot segueix sent la cultura. La cultura entesa com el capital cultural de Bourdieu, és a dir incloent educació, hàbits culturals i pensament crític. En aquest sentit, treballar amb aquesta matèria és il·lusionant, esperançador i alhora una gran responsabilitat. Sovint la cultura és tractada com la germana pobra de les polítiques públiques, però és més essencial del que sembla, i això posa el focus en la nostra feina com a gestors i gestores.

Què destacaries d’Interacció?

Doncs em sembla molt ocurrent l'article Les lleis secretes del sistema cultural: aquí les teniu [33], de la Roser Mendoza. És un abordatge irònic però lamentablement realista (riure per no plorar) de com funcionen massa sovint les polítiques culturals. Posa de relleu que rarament s'aborden les qüestions de manera serena, fonamentada, estructural i estratègica, sinó a cop de polèmica, de titular, de brindis al sol, de retòrica... M'agrada que ho abordi amb ironia, perquè l'humor a vegades genera més adhesió i convenciment que la serietat. Sense perdre el sentit crític (o justament per fomentar-lo), segurament ens aniria bé aplicar més sovint la recomanació del pallasso Pere Hosta: "fem l'humor". 

_____________________________________________________________________