Concursos oberts per reforçar la independència dels museus

  
La manera com s'escullen les direccions dels equipaments culturals és una qüestió de governança, no només de gestió de recursos humans. El Codi de bones pràctiques per a la convocatòria de concursos de direcció i caps d'àrea de museus, monuments i centres d'art, elaborat per l'Associació Catalana de Crítica d'Art (ACCA) i l'Associació de Professionals de la Museologia de Catalunya (AMC), parteix d'aquesta idea i proposa un model de selecció orientat a reforçar la professionalitat, la transparència i la independència de les direccions.

El document respon a una preocupació compartida pel sector davant de convocatòries poc transparents, nomenaments per lliure designació, concursos restringits al personal intern o externalitzacions de funcions directives mitjançant contractes de serveis. Els autors consideren que aquestes pràctiques dificulten la consolidació de lideratges estratègics i afebleixen l'autonomia institucional dels museus i centres d'art. Per això defensen que la convocatòria pública, oberta i competitiva hauria de convertir-se en el procediment ordinari per proveir tant les direccions com els principals càrrecs tècnics.

El nucli del codi és eminentment operatiu. Estableix recomanacions sobre totes les fases del procés: la preparació de la convocatòria, la composició del jurat, la definició de les bases, els criteris d'avaluació, la remuneració dels projectes presentats, el tipus de contracte i els mecanismes de renovació i finalització del mandat. Entre les seves propostes destaquen la necessitat que els jurats tinguin una composició mixta amb una presència significativa de professionals independents, que la seva decisió sigui vinculant, que els projectes presentats siguin remunerats i que el projecte de direcció tingui un pes determinant en la selecció final. També defensa mandats temporals de quatre o cinc anys, renovables una sola vegada, desvinculats dels cicles polítics.

El document té un valor que va més enllà del món dels museus. Moltes de les seves propostes són extrapolables a altres equipaments culturals públics perquè plantegen una pregunta de fons: fins a quin punt les institucions culturals disposen de procediments capaços de garantir que el lideratge professional prevalgui sobre la discrecionalitat política o administrativa. En aquest sentit, el codi contribueix a un debat més ampli sobre l'autonomia institucional i la qualitat de la governança cultural.

Alhora, el text reflecteix una determinada concepció de la direcció cultural. Dona per descomptat que una bona arquitectura procedimental és una condició necessària per obtenir millors direccions. És una hipòtesi sòlida, encara que probablement insuficient per si mateixa. La qualitat del lideratge també depèn de factors que el document aborda només de manera indirecta, com la capacitat real dels equips, els recursos disponibles, els marcs polítics o les condicions institucionals per desplegar el projecte seleccionat. De fet, el mateix codi reconeix que la institució convocant ha de comprometre's a facilitar els recursos i l'autonomia necessaris perquè la direcció pugui desenvolupar el projecte amb què ha estat escollida.

Malgrat aquest límit, el document constitueix una aportació rellevant perquè trasllada el debat des de les persones cap a les regles del joc. La professionalització de les direccions no depèn únicament del talent individual dels candidats. També depèn de la qualitat institucional dels processos que els seleccionen.
  

Referència 

Associació Catalana de Crítica d'Art (ACCA) i Associació de Professionals de la Museologia de Catalunya (AMC). (2024). Codi de bones pràctiques per a la convocatòria de concursos de direcció i caps d'àrea de museus, monuments i centres d'art. 

Text complet (pdf) [2]