Mecenatge i autonomia cultural: els límits del finançament privat

  
La crisi financera de 2008 va tenir com a resposta de les administracions unes dràstiques retallades al finançament públic de la cultura, que la va deixar penjant d’un fil. Arran d’aquesta situació, el patrocini empresarial ha anat adquirint un rol cada vegada més important en les estructures dels grans equipaments culturals.

Amb l’objectiu de determinar en quina mesura aquesta progressiva canalització de fons privats cap a les institucions culturals s’ha traduït en una major representació de l’empresariat en els seus consells d’administració, Juan Arturo Rubio-Arostegui i Anna Villarroya han elaborat l’estudi “Patronage as a way out of crisis? the case of major cultural institutions in Spain”, que també analitza els canvis detectats als departaments de mecenatge d’aquests equipaments. 
 

El Teatre Lliure a Montjuïc
    

L’estudi aplica la teoria de dependència de recursos i la teoria institucional per, a partir d’una mostra de quinze de les principals institucions culturals localitzades a Barcelona i a Madrid – entre les quals hi figuren el Palau de la Música, el CCCB, el MNAC o el Teatre Lliure – comprendre el creixement de les aportacions de fons privats i el rol que exerceix la composició dels consells d’administració en la captació d’ingressos.

L’anàlisi dels comptes anuals d’aquestes institucions culturals mostra que, en 2018, gairebé la meitat dels centres van rebre menys d’un 5% dels seus ingressos a través del patrocini i mecenatge. El Teatro Real de Madrid, amb un 28%, encapçala la llista, seguit pel Museu del Prado, el Liceu i el Palau de la Música, els quals van rebre entre l’11% i el 20% dels seus ingressos de fons privats.

L’evolució del període estudiat (2010-2018) evidencia una tendència a l’alça en la importància d’aquestes fonts d’ingressos en els museus i l’òpera, en comparació amb la resta de les arts escèniques. L’article conclou que el patrocini empresarial està relacionat principalment amb la compensació d’un suport estatal decreixent, especialment a aquelles institucions identificades amb la tradició de la cultura burgesa.

Els autors vaticinen que les grans institucions culturals hauran d’enfrontar-se al dilema entre la necessitat de captar fons i la necessitat de satisfer les exigències dels patrocinadors, especialment quan aquestes puguin comprometre la integritat dels centres o l’autonomia de la direcció artística pugui veure’s minvada a causa del progressiu augment de la representació empresarial als consells d’administració.
  

Referència

Rubio-Arostegui, J. A. i Villarroya, A. (2021). Patronage as a way out of crisis? the case of major cultural institutions in Spain. Cultural Trends. DOI: 10.1080/09548963.2021.1986670 [2]