Els espais compartits també sostenen la democràcia

  
  
Biblioteques, parcs, escoles, centres comunitaris i altres espais de trobada acostumen a aparèixer com a serveis sectorials o elements complementaris de la ciutat. Eric Klinenberg proposa llegir-los com una infraestructura decisiva: les condicions materials que permeten establir vincles, conviure amb persones diferents i afrontar col·lectivament les crisis. Aquesta perspectiva amplia la manera d’entendre el valor públic dels equipaments culturals.

Publicat el 2018, en un context nord-americà marcat per la desigualtat, la segregació territorial i la polarització política, Palaces for the People recupera una tradició de pensament sobre la vida urbana que remet a Jane Jacobs, Robert Putnam, Elijah Anderson i Ray Oldenburg. La seva aportació específica consisteix a donar centralitat al concepte d’infraestructura social: els espais físics i les organitzacions que condicionen la manera com les persones es troben, es relacionen i construeixen formes de suport mutu.

La tesi de Klinenberg és directa. La cohesió d’una societat no depèn únicament dels valors compartits, de les actituds cíviques o de la voluntat individual de participar. Depèn també de l’existència de llocs accessibles, estables i ben mantinguts on la relació pugui produir-se. La vida comunitària necessita una base material, de la mateixa manera que la mobilitat necessita carreteres o el subministrament d’aigua necessita canalitzacions. La infraestructura social pot afavorir el contacte, la cooperació i la confiança. El seu deteriorament deixa les persones més exposades a l’aïllament i converteix les desigualtats socials en desigualtats de protecció.
  

La vida compartida no apareix espontàniament: necessita llocs que la facin possible.
  

El punt de partida del llibre és l’estudi que Klinenberg havia dedicat a l’onada de calor de Chicago de 1995. L’autor va observar que barris amb condicions socioeconòmiques semblants havien registrat taxes de mortalitat molt diferents. Als territoris amb carrers actius, comerços, equipaments i xarxes veïnals, les persones grans i vulnerables tenien més possibilitats de rebre ajuda. Als barris degradats, amb solars buits i pocs espais de trobada, l’aïllament es convertia en un factor de risc. L’entorn físic no era el simple escenari de la catàstrofe: intervenia en la capacitat col·lectiva de respondre-hi.

A partir d’aquest cas, Klinenberg recorre biblioteques, escoles, parcs, jardins comunitaris, instal·lacions esportives, esglésies i centres de barri. Cada exemple mostra una funció diferent de la infraestructura social: reduir l’aïllament, facilitar aprenentatges informals, crear relacions entre generacions, oferir refugi, prevenir conflictes o reforçar la resiliència davant les emergències. La qualitat dels espais també importa. Un equipament pot existir sense generar relacions si és inaccessible, està mal mantingut, imposa usos excessivament rígids o no disposa de professionals capaços d’acollir la diversitat de persones que l’habiten.

Les biblioteques públiques ocupen un lloc central en el llibre. El títol recupera l’expressió amb què Andrew Carnegie designava les biblioteques que va contribuir a construir: “palaus per al poble”. Per a Klinenberg, la biblioteca contemporània és un dels pocs espais urbans accessibles sense obligació de consum, capaç d’acollir persones de diferents edats, procedències i situacions socials. El seu valor no s’esgota en els llibres, els préstecs o les activitats programades. També resideix en la possibilitat de romandre-hi, explorar interessos propis, trobar ajuda i compartir un espai amb desconeguts. Aquesta convivència quotidiana constitueix una forma elemental, i sovint poc visible, d’aprenentatge democràtic.

El llibre defensa, per tant, que invertir en infraestructura social no és embellir la ciutat ni afegir serveis després d’haver resolt les necessitats considerades essencials. És intervenir sobre les condicions que fan possible la salut pública, la seguretat, l’educació, la confiança i la capacitat de resposta comunitària. Aquesta inversió requereix construcció i manteniment, alhora que necessita professionals, normes d’ús, continuïtat institucional i una distribució territorial que no reprodueixi les desigualtats existents.

El llibre ofereix un marc especialment fecund per interpretar els equipaments culturals com una infraestructura de relació i no només com a contenidors de programació. També presenta un límit rellevant. Klinenberg acumula exemples convincents sobre allò que els espais compartits poden fer possible, sense desenvolupar amb la mateixa precisió els conflictes polítics, els costos i les formes de governança necessàries per crear-los i sostenir-los. La ressenya de Rowan Moore [2] assenyalava ja aquesta distància entre la força del diagnòstic i la indefinició de les vies d’aplicació. El concepte d’infraestructura social permet veure millor una dimensió material de la vida col·lectiva. Encara cal preguntar qui decideix quins espais es protegeixen, on es localitzen, amb quins recursos es mantenen i quines relacions reconeixen com a valuoses.
  

Referència

Klinenberg, E. (2018). Palaces for the people: How social infrastructure can help fight inequality, polarization, and the decline of civic life. Crown.
  
  

Llibre registrat i disponible al catàleg bibliogràfic C [3]ERCles [3] especialitzat en polítiques culturals i pensament contemporani.