El mecenatge de competències: més enllà dels diners, compartir coneixement

  
L'interès pel mecenatge ha crescut en paral·lel a la necessitat de diversificar les fonts de finançament de la cultura. En aquest context, l'informe El mecenazgo de competencias, elaborat per al Ministeri de Cultura i Esport, analitza una modalitat encara poc desenvolupada a Espanya: la possibilitat que empreses i professionals contribueixin a projectes d'interès general no només amb recursos econòmics, sinó també aportant coneixement, capacitats tècniques i temps de treball.

El document parteix d'una constatació. El sector cultural genera un valor econòmic i social considerable, encara que continua depenent en gran mesura del finançament públic. La crisi financera de 2008 i, posteriorment, la pandèmia de la COVID-19 van evidenciar la vulnerabilitat d'aquest model i van reactivar el debat sobre nous mecanismes de col·laboració entre els sectors públic, privat i social.

L'aportació principal de l'informe és definir amb precisió què s'entén per mecenatge de competències. No consisteix a donar diners ni béns materials, sinó a posar al servei d'una entitat d'interès general els coneixements professionals d'una empresa o dels seus treballadors. Un despatx jurídic que assessora gratuïtament una fundació cultural, una empresa tecnològica que desenvolupa una eina digital per a un museu o una consultora que acompanya una organització cultural en la seva planificació estratègica serien exemples d'aquest model.

Per construir aquesta definició, els autors comparen tres tradicions. La francesa, on el mécénat de compétences disposa d'un desenvolupament normatiu consolidat; la navarresa, que ofereix una experiència pionera dins l'Estat; i la literatura anglosaxona sobre filantropia corporativa, serveis pro bono i voluntariat corporatiu. Aquesta comparació mostra que el concepte no és únic i que les diferents regulacions delimiten de manera diversa qui pot actuar com a mecenes, quines aportacions són admissibles i quins incentius fiscals les poden afavorir.

El cas francès ocupa un lloc central perquè representa l'experiència més madura. L'informe mostra que el mecenatge empresarial ha crescut de manera sostinguda durant l'última dècada i que el mecenatge de competències també ha augmentat tant en nombre d'empreses participants com en recursos destinats. Igualment rellevant és l'elevat grau d'acceptació social: una majoria de la població considera legítim que les empreses facilitin la implicació dels seus treballadors en activitats d'interès general durant la jornada laboral, especialment entre els joves.

Una altra aportació significativa és la distinció entre mecenatge de competències i voluntariat corporatiu. Tot i que comparteixen la cessió de temps dels treballadors, l'informe defensa que no són exactament equivalents. El voluntariat posa l'accent en el compromís social dels empleats, mentre que el mecenatge de competències pretén mobilitzar coneixements professionals especialitzats que generin un valor específic per a les entitats beneficiàries. Aquesta diferenciació és especialment rellevant perquè té conseqüències jurídiques, fiscals i organitzatives.
  

▌El mecenatge de competències amplia el concepte tradicional de mecenatge incorporant la cessió de coneixement professional, serveis especialitzats i temps de treball a favor de projectes d'interès general.
  

La part final del document analitza els possibles efectes d'una regulació estatal. Els autors sostenen que una fiscalitat adequada podria incrementar la implicació del sector privat, reforçar la capacitat de les organitzacions culturals i generar beneficis també per a les empreses participants, que desenvolupen noves competències internes, reforcen el compromís dels treballadors i milloren la seva responsabilitat social. Al mateix temps, adverteixen que el disseny normatiu és determinant. El mecenatge de competències no hauria de convertir-se en una forma de competència deslleial, ni substituir llocs de treball remunerats, ni actuar com una estratègia comercial encoberta.

Des d'una perspectiva de polítiques culturals locals, el valor principal de l'informe no és tant la defensa d'un nou incentiu fiscal com la reformulació del mateix concepte de mecenatge. La cultura necessita recursos econòmics, però també necessita coneixement expert en àmbits com la transformació digital, la comunicació, l'avaluació, la gestió jurídica o l'anàlisi de dades. El document contribueix a ampliar la idea de col·laboració públic-privada incorporant aquests recursos intangibles com una forma de valor públic.

Tanmateix, aquesta ampliació també planteja interrogants. L'aportació de competències especialitzades pot reforçar moltes organitzacions culturals, encara que difícilment pot substituir la responsabilitat estructural dels poders públics en el sosteniment de la cultura. En aquest sentit, l'informe és més sòlid quan presenta el mecenatge de competències com un instrument complementari que no pas com una alternativa als mecanismes tradicionals de finançament.
  

Referència

Márquez Martín de la Leona, D., Tucat, P., i Sánchez Vidal, M. (2020). El mecenazgo de competencias. Ministerio de Cultura y Deporte.

Text complet (pdf) [2]