I si...de la crisi emergeix una nova societat digital?

  
La pandèmia ha accelerat la digitalització com mai abans. La tecnologia ha permès sostenir relacions, serveis i activitats culturals. Però també ha obert una pregunta que encara no hem resolt: qui governa aquest espai digital i amb quines regles?
  

La crisi de la Covid-19 ha situat la tecnologia al centre de la vida social de manera abrupta. Plataformes digitals, comunicació en línia i accés remot a continguts s'ha convertit en infraestructures essencials per sostenir la quotidianitat. En aquest context, la digitalització ha aparegut  com una aliada, capaç de reforçar la connectivitat i mantenir formes de col·lectivitat en un moment d’aïllament. 

Aquest desplaçament no ha estat només tècnic. Ha sigut també cultural i polític. La digitalització no només modifica com accedim a la cultura, sinó com ens relacionem, com participem i com entenem el temps i la presència. La vida a la pantalla no és una extensió de la vida física. És un entorn amb les seves pròpies regles.

El cicle de converses “I si...?”, que recull aquest article, planteja preguntes que avui resulten molt pertinents: què passa amb les dades, amb la connexió real entre persones, amb el paper de l’educació o amb la idea mateixa de normalitat. No són preguntes tecnològiques. Són preguntes sobre el model de societat que s’està configurant.

Des de la política cultural, el risc és assumir la digitalització com un procés inevitable i neutre. Com si es tractés simplement d’incorporar eines digitals a pràctiques existents. La pandèmia ha mostrat els límits d’aquesta aproximació. Moltes institucions han traslladat continguts al digital sense transformar-ne el sentit ni el model, reproduint formats pensats per a la presencialitat.

Aquesta resposta, comprensible en un context d’emergència, també ha evidenciat una manca d’estratègia. La cultura digital no és només digitalitzar activitats. Implica repensar els llenguatges, els formats i les formes de participació. Implica assumir que l’espai digital no és un canal, sinó un ecosistema amb lògiques pròpies.

Aquí apareix una qüestió de fons: la dimensió pública de l’espai digital. Si la vida cultural es desplaça cap a entorns digitals governats majoritàriament per plataformes privades, què passa amb l’espai públic cultural? Qui garanteix l’accés, la diversitat o els drets culturals en aquest entorn?

En l’àmbit municipal, aquesta tensió es concreta en decisions molt operatives. Plataformes utilitzades, dades generades, capacitat de control tecnològic, formes de relació amb els públics. La digitalització no és només una qüestió d’innovació. És una qüestió de governança.

La idea d’una “nova societat digital” no descriu un escenari futur. Descriu un procés en curs que ja està reconfigurant les condicions d’accés, participació i producció cultural. El repte no és adaptar-s’hi, sinó decidir com s’hi intervé.

Perquè si no es fa aquesta pregunta, la societat digital no emergirà. S’imposarà.
  

Descarrega't el recull complet de coverses:  

Català      I si... de la crisi emergeix una nova societat digital? [2]

Castellà   ¿Y si.... de la crisis emerge una nueva sociedad digital? [3]