Un article acadèmic revisa críticament el “model Barcelona” de polítiques culturals. La ciutat ha combinat el discurs de la ciutat creativa amb el de la sostenibilitat cultural, però l’aplicació d’aquest model mostra tensions en participació, equipaments i governança urbana.
La cultura s’ha convertit en un element central en les estratègies de desenvolupament urbà. Durant les darreres dècades moltes ciutats han adoptat el paradigma de la ciutat creativa, que situa la cultura i les indústries creatives com a motors d’atracció econòmica, innovació i projecció internacional.
Al mateix temps, ha anat emergint un altre marc conceptual que defensa la necessitat d’integrar la cultura dins d’un model de desenvolupament sostenible, capaç de combinar creixement urbà, cohesió social i participació ciutadana.
En aquest context, Barcelona ha estat sovint presentada com un exemple d’equilibri entre aquests dos paradigmes. Segons el relat institucional, el model cultural de la ciutat ha intentat combinar la projecció internacional associada a la ciutat creativa amb polítiques orientades a la sostenibilitat cultural i a la participació ciutadana.
L’article de Ma. Victoria Sánchez Belando, Joaquim Rius Ulldemolins i Matías I. Zarlenga proposa revisar críticament aquesta narrativa. L’anàlisi suggereix que el model presenta tensions importants entre el discurs i la seva aplicació pràctica.
Algunes d’aquestes tensions apareixen en la planificació dels equipaments culturals, en el paper assignat a la comunitat artística i en la centralitat dels grans esdeveniments culturals dins de l’estratègia urbana. Aquestes dinàmiques indiquen que la combinació entre ciutat creativa i sostenibilitat cultural no sempre es resol de manera coherent.
El cas de Barcelona mostra així una de les qüestions clau del debat contemporani sobre polítiques culturals urbanes. La cultura pot actuar com a motor de desenvolupament urbà, però la seva integració en estratègies de ciutat planteja preguntes sobre governança, participació i distribució dels beneficis culturals dins del territori.
Aquest debat continua sent central per a moltes ciutats que busquen articular polítiques culturals capaces de generar projecció internacional sense perdre l’arrelament social i territorial.
Idea central
El model cultural de Barcelona intenta conciliar creativitat urbana i sostenibilitat cultural, tot i que la seva implementació revela contradiccions entre discurs, planificació i participació cultural.
Accés
Links:
[1] https://interaccio.diba.cat/en/members/interaccio
[2] https://interaccio.diba.cat/sites/interaccio.diba.cat/files/e130159.pdf
[3] https://interaccio.diba.cat/node/4174