L’art com a dispositiu per pensar

  
Gerard Vilar aborda una de les qüestions centrals del debat sobre la recerca artística: si l’art produeix coneixement i, en cas afirmatiu, en quin sentit es pot parlar pròpiament de coneixement artístic. Publicat a Estudis Escènics, el text intervé en una discussió intensificada per la incorporació dels ensenyaments artístics a l’espai universitari i per l’expansió dels doctorats basats en la pràctica. La seva aportació principal consisteix a separar usos diferents d’un concepte que, segons l’autor, s’ha anat carregant d’ambigüitats.

La qüestió de fons no és només terminològica. Vilar qüestiona la tendència a legitimar acadèmicament les arts equiparant la recerca artística amb la recerca científica. Aquesta assimilació pot acabar esborrant precisament allò que caracteritza la capacitat cognitiva de l’art: no tant proporcionar afirmacions verificables sobre el món com alterar les maneres de pensar-lo, percebre’l i interpretar-lo.

Per aclarir el debat, l’autor distingeix cinc sentits de la recerca artística. El primer és la recerca per a l’art, és a dir, la investigació de tècniques, materials, llenguatges o procediments necessària per produir una obra. El segon correspon a l’artista com a investigador social, amb pràctiques que investiguen qüestions històriques, polítiques, antropològiques o socials pròximes a les ciències socials i les humanitats. El tercer és la recerca curatorial, en què l’exposició pot constituir simultàniament una proposta estètica i una forma d’investigació sobre l’art.

Els dos sentits següents concentren la proposta filosòfica de Vilar. La recerca artística pot actuar com una pertorbació del coneixement, la comunicació, el sentit i la sensibilitat. L’obra no ofereix necessàriament respostes ni proposicions verdaderes, sinó que qüestiona idees rebudes, desorganitza llenguatges i modifica les regles des de les quals interpretem la realitat. En el cinquè sentit, encara més exigent, l’art es converteix en exploració d’allò que encara no ha estat pensat o dit. L’obra obre noves possibilitats de percepció i pensament i crea un espai perquè pugui aparèixer alguna cosa que els llenguatges disponibles encara no permetien formular.
  

La singularitat cognitiva de l’art no consisteix tant a produir coneixement com a transformar les condicions des de les quals podem pensar.
  

Aquesta distinció porta Vilar a separar pensar i conèixer. La ciència, la filosofia, la religió i l’art són formes de pensament, però no totes produeixen coneixement en el mateix sentit. El coneixement exigeix formes de justificació i comunicabilitat que l’obra artística no necessàriament ofereix. L’art pot contenir informació, conduir al coneixement o permetre comprendre determinats aspectes del món, però la seva especificitat rau en una altra capacitat. Les obres són, en paraules de l’autor, «dispositius per pensar». D’aquí que prefereixi parlar, en sintonia amb Nelson Goodman, d’enteniment o comprensió abans que de coneixement artístic.

La conseqüència és també institucional. Si l’art busca legitimar-se imitant els criteris de les ciències i les humanitats, corre el risc de sotmetre's als seus procediments d’avaluació, jerarquies acadèmiques i formes d’autoritat. Per a Vilar, aquesta homologació pot acabar domesticant la capacitat crítica de l’art. La seva defensa de la recerca artística passa, per tant, per preservar-ne la diferència: el valor de l’art rau en la seva capacitat de produir heterogeneïtat, introduir pertorbacions i fer possibles altres maneres de pensar.
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, el text manté força perquè evita resoldre la legitimitat de la recerca artística simplement acostant-la al model científic. Alhora, la distinció entre coneixement i pensament que proposa és deliberadament rigorosa i deixa oberta una qüestió rellevant: fins a quin punt les formes de coneixement situat, sensible, corporal o pràctic poden ampliar allò que considerem coneixement sense necessitat d’assimilar l’art a la ciència. Precisament aquí continua viu el debat que Vilar vol ordenar.
  

Referència

Vilar, G. (2018). Produeix la recerca artística coneixement? Una quíntuple distinció. Estudis Escènics, 43.

Text complet (pdf) [2]