Les humanitats davant la promesa tecnològica

  
  
El número 112 de TELOS, publicat aquest desembre, dedica el seu quadern central a «Humanidades en un mundo STEM» i parteix d’una pregunta que adquireix una nova urgència: quin lloc poden ocupar les humanitats en unes societats que associen cada vegada més el progrés amb la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques? La resposta del monogràfic no consisteix a defensar les humanitats davant la tecnologia, sinó a qüestionar aquesta mateixa separació. La transformació digital obliga a combinar capacitat tecnològica i capacitat crítica per decidir no només què podem fer, sinó què volem fer amb allò que podem fer.
  

La presentació del número situa el debat en el context de la denominada quarta revolució industrial. L’expansió de les disciplines STEM modifica les formes de produir coneixement, treballar, comunicar-se i relacionar-se, alhora que planteja interrogants sobre la mateixa definició de l’ésser humà. Filosofia, història, filologia, sociologia, antropologia, arts o ètica no apareixen, per tant, com el contrapunt d’un món tecnològic, sinó com disciplines necessàries per interpretar-lo. La revista proposa, en aquest sentit, pensar les humanitats digitals com un espai d’hibridació entre tradicions humanístiques i noves eines tecnològiques.

Aquesta posició travessa les diferents contribucions del quadern. Carlos Blanco defensa la integració del coneixement científic i humanístic i atribueix a la filosofia la capacitat de sintetitzar sabers cada vegada més especialitzats. Enrique Villalba trasllada el problema a la universitat i alerta contra una concepció de l’educació superior excessivament orientada cap a les ciències i les competències immediatament productives. Gimena del Río presenta la tecnologia com una aliada de la recerca humanística: les eines digitals permeten formular noves preguntes sobre els textos, la llengua, la cultura i el passat, sempre que no es confongui la capacitat de processar informació amb la capacitat d’interpretar-la.

El monogràfic amplia progressivament aquesta perspectiva. Liliana Arroyo i Jordi Jubany proposen pensar la cultura digital com una construcció social sobre la qual és possible intervenir. Nuria Rodríguez situa les humanitats digitals en un interrogant més profund sobre la condició humana davant del posthumanisme i les transformacions tecnològiques. María José Afanador posa l’accent en les possibilitats de les xarxes i les eines digitals per a la recerca humanística, introduint també el problema de les bretxes digitals. El resultat és una concepció de les humanitats que ja no pot limitar-se a conservar un patrimoni disciplinari, perquè ha d'intervenir en la comprensió crítica de les transformacions que la tecnologia està produint.

La contribució de Reyes Calderón porta aquesta discussió al terreny de les polítiques educatives i de recerca. Amb el provocador títol ¡Prohibamos las humanidades!, qüestiona irònicament la jerarquia que identifica les disciplines STEM amb coneixements precisos, útils i productius, mentre relega les ciències socials i les humanitats a un coneixement soft, qualitatiu i aparentment menys útil. Calderón recorda que aquesta oposició actualitza l’antic debat entre les dues cultures i assenyala els costos d’una concepció del desenvolupament tecnològic que pretengui ser èticament neutral. La seva proposta és avançar cap a un nou contracte social capaç d’integrar coneixement científic, tecnològic, social i humanístic.
  

Les humanitats no han de competir amb la tecnologia per demostrar la seva utilitat: intervenen en la definició dels criteris amb què decidim què considerem útil.
  

Aquesta podria ser la idea que millor articula el conjunt. El quadern reivindica les humanitats perquè permeten interpretar, contextualitzar, formular preguntes i introduir dimensions ètiques i socials en processos que una aproximació estrictament tecnològica no pot resoldre per si sola. La qüestió deixa de ser, així, quantes humanitats necessitem en un món STEM i passa a ser quin model de coneixement necessitem per governar societats profundament tecnificades. La infografia de la pàgina 7 sintetitza gràficament aquesta proposta: ciència, tecnologia i humanitats apareixen interconnectades en la construcció d'un nou model de coneixement per al que la revista denomina Homo digitalis.
  

Nota de l’editor (2026)

Llegit avui, el número conserva interès perquè formula un problema que posteriorment s’ha fet encara més visible amb l’expansió de la intel·ligència artificial. També deixa veure alguns límits característics del discurs sobre transformació digital de finals de la dècada de 2010. Hi ha moments en què la tecnologia apareix revestida d’un optimisme considerable, com si la seva hibridació amb les humanitats pogués conduir gairebé naturalment a un coneixement més universal i a una societat millor. La mateixa infografia arriba a imaginar un coneixement «universal, sin brechas», una afirmació que avui exigeix molta més cautela davant les desigualtats d’accés, les infraestructures privades, els biaixos algorítmics i les noves concentracions de poder.

El valor més persistent del monogràfic es troba en un altre lloc: nega que la qüestió tecnològica pugui separar-se de la qüestió cultural. La digitalització no transforma únicament les eines amb què produïm coneixement. Modifica també les categories amb què interpretem el món, els criteris amb què atribuïm valor i les condicions sota les quals decidim col·lectivament. És aquí on la reivindicació de les humanitats deixa de ser una defensa disciplinària i es converteix en una qüestió política.
  

Referència

Fundación Telefónica. (2019). Humanidades en un mundo STEM. TELOS. Revista de Pensamiento, Sociedad y Tecnología, (112).

Consultar el document complet [2]