El teatre davant del repte digital

  
European Theatre Convention, 2018
  

La transformació digital no afecta només la manera com els teatres comuniquen o distribueixen els seus espectacles. Aquesta és la premissa de Drama goes digital vs Theatre invades digital, una publicació sorgida del projecte European Theatre Lab (ETL), desenvolupat entre 2016 i 2018 per la European Theatre Convention amb set teatres públics europeus. El projecte parteix d’una qüestió rellevant: què pot fer el teatre amb les tecnologies digitals i, alhora, què pot aportar el teatre al món de la tecnologia?
  

L’ETL va combinar recerca, experimentació i coproducció artística mitjançant OpenLabs, conferències i quatre produccions. El seu objectiu no era arribar ràpidament a una producció tecnològicament avançada, sinó aprendre mitjançant l’experimentació i l’assaig i error. Aquesta perspectiva porta el document a qüestionar una identificació habitual entre innovació digital i creació d’espectacles digitals. La digitalització del teatre afecta tota la cadena de valor: les estètiques, els processos creatius, la narrativa, l’organització dels equips, la comunicació, la relació amb els públics i els serveis.

Des d’aquesta perspectiva, el document proposa que els teatres desenvolupin una política digital pròpia i transversal, incorporant la tecnologia a la seva visió i als seus processos de treball. El canvi requereix temps, implicació de professionals diversos i noves funcions, com els productors digitals o els dramaturgs digitals, concebuts com a figures capaces de connectar els llenguatges artístics i tecnològics. També reclama col·laboracions estables amb artistes, universitats, centres de recerca i empreses tecnològiques.

El desenvolupament dels públics apareix com una altra dimensió important. Alguns projectes van aconseguir atreure públics més joves i generar noves formes de participació, però el document adverteix que la tecnologia, per si sola, no garanteix la renovació dels públics. L’experiència teatral ha de continuar sent significativa: l’espectador hauria de sortir pensant en la història i no simplement en la tecnologia utilitzada per explicar-la.

La proposta s’estén també a les polítiques públiques. Els autors reclamen finançament per a recerca i desenvolupament, formació permanent, estructures de suport, llocs de treball especialitzats, aliances entre teatres i sector tecnològic i condicions que permetin processos experimentals de llarg termini. A escala europea, plantegen facilitar la mobilitat de professionals i investigadors, compartir coneixement i afavorir la circulació d’obres que incorporin tecnologies digitals.

L’interès principal del document no rau tant en la incorporació de determinades tecnologies als teatres com en la defensa d’una concepció més exigent de la innovació. La digitalització no s’hauria d’entendre com la simple addició de dispositius o eines tecnològiques a formes artístiques preexistents, sinó com un procés de transformació que afecta els models de treball, les competències professionals, les estructures organitzatives i la relació amb els públics. El text planteja, a més, una qüestió de gran rellevància: si el teatre ha d’aprendre de la tecnologia, també cal preguntar-se què pot aprendre la tecnologia del teatre, entès com un espai de pensament crític, de trobada social i d’experiència compartida.
  

Referència

European Theatre Convention. (2018). Drama goes digital vs Theatre invades digital: Suggestions and recommendations for publicly funded theatres, policymakers and funders at the local, national and European level. European Theatre Convention.

Text complet (pdf) [2]