El joc com a llenguatge de les arts de carrer

  
L’Informe sobre les instal·lacions en les arts de carrer, elaborat per Salvador González Toll per encàrrec de l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics (TTP), parteix d’una qüestió que té conseqüències molt concretes: com definir una pràctica artística que disposa de companyies professionals, públics i circulació, però que no té un reconeixement equivalent al d’altres disciplines de les arts de carrer? La necessitat de definir-la responia també a les dificultats d’aquestes companyies per accedir a determinats ajuts i subvencions.

L’informe construeix la definició a partir de les aportacions de programadors, tècnics municipals, directors artístics i companyies. El resultat situa les instal·lacions com una manifestació artística i multidisciplinària, amb una estructura adaptable a l’espai, un fil conductor o una temàtica i, sobretot, una participació activa del públic. A diferència de l’espectacle basat principalment en la contemplació, aquí l’espectador manipula objectes, juga, experimenta i contribueix a completar la proposta.
  

La instal·lació no situa simplement una obra al carrer: converteix la participació del públic en una part constitutiva de l’obra.
  

Aquesta característica explica bona part dels valors que l’estudi atribueix al format. Les instal·lacions afavoreixen la proximitat, la interacció entre persones i generacions i l’accés a llenguatges artístics fora dels circuits convencionals. El joc hi apareix com un llenguatge central que redueix la separació entre creador i espectador. Alhora, aquestes propostes ocupen temporalment l’espai públic, n’alteren els usos habituals i poden arribar a municipis sense infraestructures escèniques específiques.

L’estudi permet també observar el treball que queda darrere d’aquesta aparent immediatesa. Les nou companyies enquestades descriuen processos de creació llargs, generalment nascuts d’idees pròpies. La investigació i conceptualització poden prolongar-se entre un i quatre anys, la construcció pot requerir entre un i dos anys i el perfeccionament continua després de l’estrena. El públic intervé així també en el procés creatiu: les seves reaccions durant les primeres exhibicions serveixen per modificar mecanismes, funcionaments i formes d’interacció.

Les dades professionals reforcen la idea d’un sector consolidat. Entre 2012 i 2016, vuit de les companyies comptabilitzen 2.817 actuacions. Catalunya és el mercat prioritari per a sis de les nou companyies, encara que l’informe detecta una paradoxa significativa: el mercat internacional reconeix millor aquesta disciplina, ofereix catxets més elevats i proporciona més possibilitats de creixement. Les companyies reclamen, per això, reconeixement institucional, accés als programes públics de suport a la programació, més promoció i una consideració de les instal·lacions com a propostes artístiques i pedagògiques, no simplement com a entreteniment.
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, l’interès de l’informe va més enllà de la definició terminològica que el va originar. El document mostra com la classificació administrativa d’una pràctica cultural pot determinar les seves possibilitats materials d’existència: quedar fora d’una categoria significa també poder quedar fora dels circuits de finançament i programació. Alhora, algunes afirmacions sobre democratització, creació de nous públics o capacitat inclusiva es formulen principalment a partir de les percepcions dels agents consultats i no d’una avaluació empírica dels públics. Aquesta distinció és important per llegir amb precisió l’abast de les conclusions de l’estudi.
  

Referència

González Toll, S. (2017). Informe sobre les instal·lacions en les arts de carrer. Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics.

Consultar el document complet [2]