Redibuixar l’equilibri comença molt abans de la política cultural

    
Els estereotips de gènere no apareixen a l’edat adulta. Es construeixen des de la infància i defineixen què es considera possible per a cada persona. La cultura hi té un paper central, sovint invisible.
  

Els estereotips que s’aprenen durant la infància no són només idees abstractes. Configuren la manera com entenem el món i com ens hi situem. Fins i tot poden determinar com classifiquem les professions, associant-ne algunes al masculí de manera gairebé automàtica .

Aquesta associació no és casual ni limitada a l’àmbit educatiu. Forma part d’un entramat més ampli on intervenen la cultura popular, els mitjans i els relats socials que circulen en el dia a dia. 

El resultat és conegut: determinades professions es perceben com a “naturals” per a uns perfils i no per a uns altres. No perquè hi hagi limitacions reals, sinó perquè l’imaginari ja ha fet la selecció prèvia.

Aquí és on ens fem una pregunta: què passa quan aquest imaginari es trenca? Quan una nena descobreix que també pot ser científica, tècnica o artista, no només s’amplia una opció individual. Es desplaça una frontera cultural. Aquest punt és clau.

Els estereotips no només limiten trajectòries personals. Organitzen el sistema cultural. Defineixen qui produeix, qui apareix i qui és reconegut. I això té conseqüències directes en termes de desigualtat.

Des de la política cultural, aquesta qüestió sovint queda en un segon pla. Es treballa la igualtat des de programes específics o accions puntuals. Són necessaris. Però el problema és més profund: els imaginaris que sostenen aquestes desigualtats es construeixen molt abans que les polítiques hi arribin.

Això obliga a desplaçar la mirada.

No es tracta només de garantir presència o accés en el sistema cultural, sinó d’intervenir en els relats que defineixen què és possible. Això implica treballar amb educació, amb representacions i amb les imatges que circulen en la cultura.

En l’àmbit municipal, aquest repte és especialment operatiu.

Biblioteques, centres culturals, programacions i projectes educatius són espais on aquests imaginaris es poden reproduir o transformar. No només pel que s’hi programa, sinó per com es representa, qui hi apareix i quins referents es construeixen.

El risc és considerar els estereotips com un problema extern a la política cultural.

El que mostra aquest article és el contrari: formen part del seu nucli.

Perquè l’equilibri no es redibuixa només amb polítiques.

Es redibuixa en la manera com imaginem el que és possible.
  
  

Les desigualtats culturals no comencen en l’accés. Comencen en el que una societat considera possible per a cadascú.