Emilio Lledó: educació, cultura i el lloc on es decideix la democràcia

  
En un espai com Interacció, on la cultura i l’educació no es poden pensar separadament de la idea mateixa d’humanitat, la figura d’Emilio Lledó apareix com una referència que no només orienta, sinó que obliga a precisar de què parlem quan parlem de cultura. No com a conjunt de continguts ni com a acumulació de coneixements, sinó com a condició de possibilitat de la vida en comú.En aquest sentit, la seva obra torna una vegada i una altra a una tríada que no és retòrica sinó estructural: cultura, política i educació. És en la relació entre aquests tres termes on es juga la forma concreta de la democràcia.
    

Aquest plantejament pren cos de manera especialment clara a Sobre la educación. La necesidad de la Literatura y la vigencia de la Filosofía (2018), on Lledó articula una reflexió que travessa tres dimensions que continuen essent centrals avui: la cultura democràtica, l’aprenentatge al llarg de la vida i el sentit dels espais educatius.

El punt de partida és exigent. Lledó recupera les tres preguntes de Kant —què puc saber, què he de fer, què puc esperar— no com a herència filosòfica, sinó com a estructura viva de qualsevol projecte educatiu. El saber no és neutral. Depèn del que l’educació fa possible. I aquesta, entesa com a paideia, no es limita a transmetre continguts, sinó que configura les condicions de la convivència. La democràcia no és un règim polític que s’afegeix després, sinó una pràctica que s’aprèn des del principi.

Aquesta idea obliga a desplaçar la mirada. L’educació no pot reduir-se a l’expressió d’interessos individuals o de grup. Ha de sostenir una exigència més fonda: la igualtat i la llibertat com a experiència compartida. Per això, quan Lledó denuncia que recursos públics financin projectes educatius que reprodueixen desigualtats o interessos ideològics excloents, no està formulant una crítica sectorial, sinó assenyalant una fractura en la base mateixa de la cultura democràtica.

És en aquest punt on la memòria adquireix un valor polític. No hi ha futur sense memòria, diu Lledó, i la lectura de Juan de Mairena apareix com una proposta concreta per activar una consciència ciutadana que no es deixi capturar per la pedagogia de l’odi o del fanatisme. La cultura, aquí, no és acumulació, sinó exercici crític. 

Coberta de Sobre la educación (Taurus, 2018). La cultura com a forma d’ordenar el pensament i sostenir la democràcia.

Aquest fil condueix cap a una segona qüestió que sovint s’ha buidat de contingut: l’educació al llarg de la vida. El discurs institucional sobre el lifelong learning ha esdevingut reiteratiu, gairebé automàtic, i Lledó el posa en crisi amb una pregunta que no és retòrica: fins a quin punt el poder pot promoure una educació que conté els elements que el podrien qüestionar.

Aquí el problema no és només conceptual, sinó material. No es tracta tant de proclamar l’educació permanent com de fer-la possible en una societat que sovint evita abordar els canvis que aquesta implicaria. La distància entre discurs i realitat es fa evident en una època en què la informació circula sense filtres i en què les imatges del món dels fets es fan presents de manera constant. En aquest context, separar ideals i pràctiques esdevé insostenible.

Aquesta fractura es reflecteix també en les institucions educatives. Ni l’escola ni la universitat aconsegueixen, segons Lledó, generar una relació viva amb el saber. La paradoxa és evident: en etapes de gran curiositat i creativitat, es produeix un allunyament progressiu del coneixement i de la sensibilitat. La cultura queda reduïda a una obligació, i no a una experiència.
  
  

Erasmus+ i els programes d’aprenentatge permanent: la promesa institucional d’una educació al llarg de la vida que sovint no es correspon amb les condicions reals d’accés i continuïtat.
  

Aquest desajust porta a la tercera dimensió: els espais de l’educació institucionalitzada. El gest de Lledó rebutjant la Medalla d’Or de la Comunitat de Madrid no és anecdòtic. S’inscriu en un context marcat per la deslegitimació de les institucions educatives, afectades per pràctiques que erosionen la seva credibilitat.

La crítica s’estén al model universitari, sotmès a una lògica utilitarista que redueix el coneixement a funcionalitat i que expulsa progressivament les humanitats. Aquesta transformació no és menor. Afecta directament la capacitat de la societat per pensar-se a si mateixa. En aquest sentit, les aportacions de Martha Nussbaum reforcen una idea que travessa tot el text: sense humanitats, la democràcia es debilita.

El debat, tanmateix, no es resol en la diagnosi. Lledó apunta cap a la necessitat de revisar els fonaments mateixos de la societat democràtica. No es tracta només de reformar institucions, sinó d’entendre què està en joc quan es defineix què és educació i qui en té el control. La seva conclusió és seca: el problema és saber qui mana.

Aquesta afirmació tanca el cercle. L’educació no és un àmbit més de la política cultural. És el lloc on aquesta es decideix en la seva forma més profunda. No en el sentit de programació o d’oferta, sinó en la capacitat d’una societat per produir ciutadania, per sostenir la igualtat i per activar una cultura que no es limiti a reproduir-se.

I és precisament aquí on el text adquireix una dimensió que va més enllà del seu context immediat. No es tracta només de rellegir Lledó, sinó de reconèixer fins a quin punt aquestes tensions continuen operant avui. No en abstracte, sinó en decisions concretes: què es finança, què es legitima, què es transmet i, sobretot, què es deixa de fer quan l’educació deixa de ser pensada com a espai polític central.
  

L’entrevista a Emilio Lledó al programa 'Singulars' (2012), una conversa a recuperar