Una carta per desaprendre el que semblava natural

  
Les transformacions culturals sovint no comencen en les institucions ni en les polítiques públiques. Comencen en les paraules que fem servir, en les expectatives que projectem sobre els infants i en les normes que considerem naturals sense haver-les qüestionat mai. La carta que Chimamanda Ngozi Adichie va escriure a una amiga sobre com educar una filla feminista és també una invitació a revisar els aprenentatges culturals que configuren la nostra manera de viure.

A Interacció18 [2], Eulàlia Bosch proposa pensar la cultura com un espai on els sabers ens ajuden a respondre una pregunta essencial: com hem de viure? En aquest sentit, poques formes literàries resulten tan adequades com la carta. No pretén imposar una teoria ni construir un sistema. Parteix de l'experiència i de la proximitat per transmetre una manera de mirar el món.

És el cas d’Estimada Ijeawele. Manifest feminista en quinze consells, el text en què l'escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie respon a una amiga que li havia demanat orientació per educar la seva filla. La destinatària és concreta, però la conversa ens interpel·la a tots. Al llarg de quinze recomanacions, l'autora posa en qüestió moltes de les convencions que continuen organitzant les relacions entre homes i dones i que sovint es transmeten de manera invisible a través de l'educació, els costums i la vida quotidiana.

La proposta d'Adichie no consisteix a afegir nous continguts educatius, sinó a desaprendre. Desaprendre que les cures són responsabilitat principal de les dones. Desaprendre que hi ha aficions, colors o habilitats associades a un gènere. Desaprendre que el matrimoni és una meta obligada o que les nenes han de ser agradables abans que lliures. Desaprendre, en definitiva, una part dels marcs culturals que condicionen les oportunitats vitals de les persones.
  
  

 Aprendre a veure les desigualtats no és adquirir una nova mirada sinó revisar les ulleres amb què hem après a mirar el món. Il·lustració inspirada en l'abecedari feminista d'EsCarolota.
  

Una de les aportacions més suggerents del llibre és la seva defensa de la cultura com una construcció humana i, per tant, transformable. Davant l'argument segons el qual determinades desigualtats formen part de la tradició o de la identitat cultural, Adichie recorda que les cultures canvien perquè les persones les canvien. La cultura no és una herència immutable sinó una negociació permanent sobre allò que considerem acceptable, just o desitjable.

Llegida avui, aquesta carta manté intacta la seva vigència. No tant perquè ofereixi receptes, sinó perquè mostra fins a quin punt els grans debats socials passen també pels processos educatius, pels llenguatges que utilitzem i pels relats que transmetem. Una idea especialment pertinent en el marc d'Interacció18, que va voler explorar els vincles entre cultura i educació des de la convicció que ambdues formen part d'un mateix procés de transmissió i renovació de l'experiència humana. (n. de l'e., 2026)
  

Referència  

  
Aquest llibre està registrat i disponible al catàleg bibliogràfic C [3]ERCles [3].
  

  
Consulteu també

Podeu llegir l’article de Jordi Nopca “Dues veus potents contra la injustícia [4]” arran de la seva visita de Ngozi al CCCB l’any passat, juntament amb l’escriptora Arundhati Roy. En el text afirma que una de les preocupacions de l’autora són “els perills d’una visió cultural compacta i homogènia”.