L’economia creativa com a ortodòxia de la política cultural

  
  
L’expansió de l’«economia creativa» no va consistir simplement en incorporar una nova categoria al vocabulari de les polítiques culturals. Philip Schlesinger sosté que va modificar els termes mateixos en què la cultura podia justificar-se davant dels poders públics. En aquest context, aquest assaig reconstrueix com una formulació sorgida de la política britànica a finals dels anys noranta va adquirir projecció internacional fins a convertir-se en un marc gairebé indiscutible per pensar la cultura, les indústries creatives, la innovació i el desenvolupament econòmic. La seva pregunta de fons és rellevant: què deixem de veure quan l’economia es converteix en el llenguatge principal amb què expliquem el valor de la cultura? 
  

Schlesinger parteix d’una constatació deliberadament crítica: parlar d’«indústries creatives» i d’«economia creativa» s’ha tornat tan habitual que resulta difícil discutir aquests conceptes sense acceptar, almenys parcialment, el marc que imposen. La seva tesi és que aquesta hegemonia discursiva constitueix un obstacle conceptual i pràctic perquè tendeix a subordinar altres concepcions de la cultura a consideracions econòmiques. No afirma que la política cultural només persegueixi objectius econòmics. El problema és la capacitat adquirida per aquest llenguatge per establir què resulta intel·ligible, mesurable i políticament defensable. 
  

L’economia creativa no descriu simplement una realitat cultural: construeix una manera de veure-la i delimita quins arguments poden adquirir legitimitat política.
  

Per explicar com es produeix aquesta transformació, l’autor torna al Regne Unit de 1997–1998. El primer govern de Tony Blair va situar les «creative industries» al centre de la seva política cultural i econòmica, especialment a través del Creative Industries Mapping Document [2] del Department for Culture, Media and Sport. La decisió determinant va ser agrupar tretze camps diferents sota una mateixa categoria i definir-los per la seva capacitat de generar riquesa i ocupació mitjançant l’explotació de la propietat intel·lectual. D’aquesta manera es constituïa un nou objecte de política pública: activitats culturals molt diverses podien començar a ser observades, mesurades i gestionades com una unitat econòmica. 

Schlesinger situa aquest gir dins una història més llarga. Recorda el pas de la crítica de la «indústria cultural» d’Adorno i Horkheimer a l’economia política de les «indústries culturals» desenvolupada posteriorment per autors com Garnham o Miège. En determinades polítiques d’esquerres, aquesta perspectiva havia servit per pensar les condicions materials de la producció cultural, la desindustrialització urbana o la resistència davant l’imperialisme cultural. Amb les «indústries creatives», aquesta tradició és recodificada dins un projecte orientat sobretot cap a la competitivitat, l’emprenedoria, la innovació i la generació de valor econòmic. 

El pas següent és l’aparició de l’«economia creativa». El concepte permet imaginar les diferents indústries com un conjunt interconnectat i relacionar creativitat, capital humà, propietat intel·lectual i avantatge competitiu. Al seu voltant proliferen expressions com creative cities, creative skills, creative education, creative ecology o digital creative economy. Per a Schlesinger, aquesta proliferació no és merament terminològica. Mostra la capacitat del paradigma per expandir-se i incorporar nous àmbits sense qüestionar-ne el pressupòsit central. 

Una part important de l’article analitza precisament aquesta circulació internacional. La Unió Europea adopta progressivament el llenguatge de les indústries culturals i creatives i el vincula a les polítiques d’ocupació, creixement, innovació, especialització regional i economia digital. Paral·lelament, els informes de les Nacions Unides sobre economia creativa contribueixen a convertir el concepte en un paradigma de desenvolupament susceptible de ser adoptat en contextos polítics i econòmics molt diferents. Itàlia i Alemanya mostren que les classificacions concretes varien, mentre que persisteix una operació comuna: categoritzar permet mesurar i mesurar permet convertir la cultura en objecte d’intervenció econòmica. 

Aquí apareix un dels arguments més suggeridors de Schlesinger. Una ortodòxia no es consolida únicament perquè un govern adopti unes idees. Necessita institucions que les reprodueixin. Organismes públics, consultories, think tanks, mitjans de comunicació, universitats, agències de suport i investigadors actuen com a intermediaris que converteixen determinades definicions en pràctiques, estadístiques, programes, convocatòries i criteris d’avaluació. L’autor ho exemplifica amb la BBC, el UK Film Council i el Cultural Enterprise Office escocès. Les institucions culturals aprenen així a demostrar la seva rellevància presentant-se com a agents de la competitivitat, la innovació o el creixement de l’economia creativa. 

L’anàlisi arriba també a la universitat. Schlesinger observa la proliferació de titulacions sobre indústries creatives i economia creativa i l’alineament de part del finançament de la recerca amb aquesta agenda. Això no impedeix necessàriament la crítica, segons reconeix, però sí que contribueix a determinar sobre què resulta pertinent investigar i amb quins termes cal justificar aquesta recerca. La mateixa acadèmia queda, per tant, situada dins el procés que l’article analitza. 

El text identifica alguns intents de reequilibrar aquesta hegemonia. El Culture White Paper [3] britànic de 2016 recuperava explícitament els valors intrínsec, social i econòmic de la cultura, mentre que el projecte sobre valor cultural de l’AHRC intentava tornar a situar l’experiència de les arts i la cultura al centre de la discussió. Schlesinger els considera moviments significatius, encara insuficients per desplaçar un marc que continua privilegiant allò que pot ser traduït en impacte, mesura i utilitat. 

La conclusió és provocadora per la seva simplicitat. Schlesinger es pregunta què perdríem si deixéssim de parlar d’«economia creativa» i respon: ben poca cosa. Continuaríem disposant de llenguatges per parlar de creativitat, invenció, producció cultural, pràctiques artístiques i activitats econòmiques. El que desapareixeria seria una etiqueta que ha acabat situant l’economia al lloc de comandament de la interpretació de la cultura.
   

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, el principal interès del text rau a mostrar que l’hegemonia de l’economia creativa no és simplement el resultat d’una millor descripció de la realitat cultural, sinó d’un desplaçament en els criteris amb què la cultura es justifica davant dels poders públics. L’assaig reconstrueix amb precisió aquest procés i posa en qüestió una idea que sovint es dona per descomptada: que el valor de la cultura es pot expressar adequadament en termes de creixement, innovació o competitivitat. La pregunta que deixa oberta continua essent central per al debat contemporani: com podem incorporar les condicions econòmiques de la cultura sense convertir-les en el criteri que determina què mereix ser reconegut, sostingut i valorat per la política cultural?
  

Referència 

Schlesinger, P. (2016). The creative economy: Invention of a global orthodoxy. Innovation: The European Journal of Social Science Research. https://doi.org/10.1080/13511610.2016.1201651 [4]