La ciència necessita mediadors

  
La relació entre ciència i societat no depèn només de la producció de coneixement. També depèn de la capacitat de fer-lo comprensible, discutible i socialment rellevant. Aquesta qüestió, que sovint es presenta com un problema de comunicació, és en realitat una qüestió cultural i democràtica de primer ordre. Per això es proposa aquesta lectura en el marc d’Interacció 2017 [2] – Ciència i cultura: restablim la connexió.
  

L'expansió de les tecnologies digitals ha multiplicat de manera extraordinària l’accés a la informació científica. Mai no havia estat tan fàcil consultar estudis, seguir investigadors o accedir a continguts especialitzats. Tanmateix, aquesta abundància informativa no ha resolt necessàriament la relació entre coneixement i ciutadania. En molts casos, l’ha fet més complexa.

A Decir la ciencia. Divulgación y periodismo científico de Galileo a Twitter, Vladimir de Semir analitza aquesta transformació a partir de l’evolució històrica del periodisme científic i dels nous escenaris comunicatius generats per internet i les xarxes socials. El llibre planteja una pregunta que continua plenament vigent: quin paper pot tenir el periodista científic quan les fonts d’informació semblen accessibles directament per a tothom?

La qüestió és especialment rellevant perquè la crisi dels intermediaris tradicionals no ha comportat necessàriament una millor comprensió pública de la ciència. La proliferació de canals, dades i opinions conviu amb fenòmens de desinformació, simplificació extrema i polarització social. L'autor sosté que la funció dels professionals de la comunicació científica no desapareix. Es transforma. El seu valor ja no rau únicament en transmetre informació, sinó en contextualitzar-la, verificar-la, interpretar-la i situar-la dins debats socials més amplis.

Aquesta reflexió resulta especialment significativa per al sector cultural. Les institucions culturals han assumit progressivament funcions vinculades a la mediació del coneixement, la participació ciutadana i la construcció d’espais de debat públic. Museus, biblioteques, centres de ciència i equipaments culturals comparteixen avui el repte de generar confiança i comprensió en entorns saturats d’informació.

El llibre també posa l’accent en una qüestió sovint menys visible: la necessitat d’una ètica de la comunicació científica. En un context marcat per la immediatesa, la competència per l’atenció i la pressió per simplificar els continguts, la qualitat informativa es converteix en una responsabilitat compartida entre científics, periodistes i institucions. La divulgació no consisteix només a traduir coneixement especialitzat. Implica decidir què s’explica, com s’explica i amb quines conseqüències socials.

El text de De Semir anticipa alguns dels debats que han esdevingut centrals en els darrers anys: la confiança en els experts, la circulació de la desinformació, la relació entre coneixement científic i opinió pública o la necessitat de nous espais de conversa entre ciència i ciutadania. Més que una reflexió sobre tècniques comunicatives, el llibre ofereix una mirada sobre les condicions culturals que fan possible que el coneixement científic adquireixi sentit social.

Potser aquesta és una de les aportacions més suggeridores de l’obra. La divulgació no apareix com una activitat complementària de la ciència, sinó com una dimensió constitutiva de la seva relació amb la societat. Restablir la connexió entre ciència i cultura implica, precisament, reconèixer que el coneixement no circula en el buit. Necessita institucions, llenguatges, mediadors i espais compartits de comprensió.
  
  

Referència 

De Semir, V. (2014). Decir la ciencia. Divulgación y periodismo científico de Galileo a Twitter. Edicions de la Universitat de Barcelona.

Llibre registrat i disponible al catàleg bibliogràfic C [3]ERCles [3] especialitzat en polítiques culturals i pensament contemporani.