Revisió del Pla d’Acció Cultural de Manresa

  
La revisió del Pla d’Acció Cultural de Manresa no parteix d’un full en blanc. És un exercici de contrast entre el que es va planificar el 2009 i el que la ciutat pot sostenir avui, en un context de menys recursos i més complexitat social.

El document s’inscriu en una lògica clara: revisar, ajustar i prioritzar. No es tracta de redefinir tota la política cultural, sinó d’actualitzar-la a partir dels canvis acumulats en set anys i dels nous reptes de ciutat. Aquesta mirada situa el Pla en un terreny més operatiu que programàtic.

El context és determinant. Manresa ha perdut població i, amb això, recursos estructurals. La pèrdua de la categoria de “gran ciutat” implica una reducció significativa d’ingressos municipals, que se suma a l’impacte de la crisi econòmica. Aquest escenari condiciona directament l’abast de la política cultural.

Les dades pressupostàries són eloqüents. El pes de la cultura dins el pressupost municipal passa d’entorns del 13% el 2007 a poc més del 3,5% el 2014, amb una reducció acumulada del 68% en termes absoluts. Aquesta caiguda no és només quantitativa. Redefineix què és possible fer des de l’administració.

Aquesta restricció de recursos es tradueix també en l’estructura interna. El servei de cultura ha perdut personal i capacitat de treball col·laboratiu, mentre que la fragmentació política entre cultura i festes dificulta la coordinació. La política cultural esdevé més reactiva que estratègica.

Malgrat això, el sistema cultural manté actius importants. El teixit associatiu creix i es consolida com a pilar de l’activitat cultural, amb un augment notable del nombre d’entitats en els darrers anys. Aquest dinamisme, però, no es tradueix en estructures estables de governança. El Consell Municipal de Cultura es troba inactiu i la relació entre administració i entitats depèn sovint de vincles informals.

El document identifica també desequilibris sectorials. Les arts escèniques tenen una centralitat molt elevada, amb equipaments com el Kursaal que concentren públic, recursos i projecció. Aquesta fortalesa conviu amb una menor presència d’altres disciplines i amb una orientació més centrada en l’exhibició que en la creació.

Un altre eix clau és el territori. El Centre Històric es presenta com a espai prioritari d’intervenció, amb la cultura com a eina de regeneració urbana i cohesió social. La diagnosi és clara: sense repoblació i activitat sostinguda, la rehabilitació física no serà suficient.

En aquest context, la revisió del Pla apunta cap a un canvi de rol de l’administració. Davant la limitació de recursos, es consolida una idea: l’Ajuntament ha d’actuar més com a facilitador que com a productor directe de cultura. Aquesta orientació ja s’està produint en la pràctica, amb una major col·laboració amb entitats i agents culturals.

El que el document deixa entreveure és una tensió de fons. La ciutat disposa de capital cultural, equipaments i un teixit actiu, però amb una capacitat pública reduïda per articular-ho. La qüestió no és només què fer, sinó com sostenir-ho en el temps.

La revisió del Pla no resol aquesta tensió. La fa visible i obliga a prendre decisions.
  

Revisió i actualització del Pla d'Acció Cultural de Manresa [2]