La cultura no és un complement del desenvolupament urbà

  
  
Why must culture be at the heart of sustainable urban development? parteix d’un diagnòstic clar. Les dimensions econòmica, social i ambiental del desenvolupament han aconseguit una considerable legitimació internacional, mentre que la dimensió cultural continua sovint tractada com un element secundari, incorporat després d’haver resolt les qüestions considerades estructurals. Duxbury, Hosagrahar i Pascual proposen invertir aquesta lògica: una ciutat sostenible necessita integrar la cultura en la mateixa definició del desenvolupament urbà.

El text s’inscriu en el procés que conduïa a Habitat III i a la Nova Agenda Urbana, després de dues dècades d’avenços en el reconeixement internacional de les relacions entre cultura i desenvolupament. Habitat II, l’Agenda 21 de la cultura, la consideració de la cultura com a quart pilar de la sostenibilitat o els debats sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible formen part d’aquesta trajectòria. Els autors constaten un avenç discursiu important, tot assenyalant una limitació: els ODS aprovats el 2015 incorporaven referències culturals en diferents àmbits i el patrimoni apareixia en l’Objectiu 11, sense arribar a reconèixer la cultura com un objectiu autònom. 

Una de les aportacions conceptuals més útils del document apareix en el diagrama de la pàgina 8. S’hi distingeixen tres maneres de pensar la relació entre cultura i sostenibilitat: cultura en el desenvolupament sostenible, com una dimensió diferenciada al costat de les altres; cultura per al desenvolupament sostenible, com a instrument que contribueix als objectius socials, econòmics i ambientals, i cultura com a desenvolupament sostenible, entenent que els valors, significats i pràctiques culturals configuren el mateix marc des del qual una societat defineix què considera desenvolupament. Aquesta tercera perspectiva permet als autors anar més enllà de la defensa instrumental de la cultura.
  

La qüestió no és afegir cultura a les polítiques urbanes, sinó reconèixer que les ciutats ja es transformen culturalment quan decideixen com volen desenvolupar-se.
  

Aquesta idea travessa tot el document. La cultura construeix identitats individuals i col·lectives, genera pertinença, transmet coneixement, contribueix a la cohesió social i proporciona recursos perquè les comunitats interpretin els seus problemes i imaginin respostes. Per això, les cultures locals no són presentades només com un recurs al servei d’altres polítiques. La seva vitalitat constitueix també una finalitat legítima del desenvolupament. 

A partir d’aquí, els autors qüestionen cinc idees que dificulten aquesta integració: que totes les tradicions culturals s’han de preservar independentment dels drets humans; que la cultura obstaculitza el desenvolupament econòmic; que les identitats locals són fixes; que la cultura és un luxe que només es pot abordar després de satisfer altres necessitats, i que els béns i serveis culturals poden deixar-se essencialment en mans del mercat. La resposta comuna és una concepció de la cultura vinculada als drets, les capacitats, la diversitat i la participació democràtica. Particularment significativa és la formulació segons la qual la identitat no constitueix simplement un punt de partida heretat, sinó una realitat que les comunitats construeixen i renegocien. Aquesta concepció té conseqüències directes per als governs locals. El document defensa simultàniament dues operacions. La cultura ha de travessar les polítiques d’urbanisme, desenvolupament econòmic, cohesió social, educació o medi ambient. Al mateix temps, necessita polítiques específicament culturals capaces de protegir el patrimoni, fomentar la creativitat, reconèixer la diversitat i garantir els drets culturals. La transversalitat no hauria de significar, per tant, la dissolució de la política cultural. 

La segona part converteix aquesta argumentació en una extensa agenda d’actuació local articulada en vuit àmbits: pau i cohesió social; desenvolupament econòmic; elaboració de polítiques locals; ciutadania, participació i democràcia; patrimoni cultural; planificació territorial, infraestructures i espai públic; comunitats locals, i resiliència i canvi climàtic. Els nombrosos casos internacionals que acompanyen aquestes propostes volen mostrar que la integració de cultura i sostenibilitat ja estava produint experiències concretes en ciutats molt diverses.

Per a les polítiques culturals municipals és especialment rellevant el bloc dedicat a planificació territorial, infraestructures i espai públic. Els autors sostenen que el planejament urbà i territorial, les regulacions urbanístiques i les grans intervencions han d’incorporar explícitament consideracions culturals i patrimonials. Proposen fins i tot avaluacions d’impacte cultural abans de determinades actuacions urbanes. L’espai públic apareix així no només com a suport físic de l’activitat cultural, sinó com un bé comú en què una societat es representa, conviu i exerceix les seves pràctiques culturals. 
  

Llegit avui, el document conserva una intuïció especialment fecunda: la política cultural local no pot limitar-se a administrar el sector cultural si les decisions que condicionen la vida cultural també es prenen en l’urbanisme, l’habitatge, l’espai públic, l’educació, l’economia o les polítiques ambientals. La seva limitació prové en part del mateix moment en què va ser escrit. La voluntat de demostrar que la cultura contribueix positivament a gairebé totes les dimensions del desenvolupament tendeix a acumular funcions i beneficis, i deixa menys desenvolupats els conflictes que poden sorgir entre objectius culturals, socials, econòmics i territorials. El repte que el text deixa obert és, per tant, més exigent que situar la cultura «al centre»: cal determinar com participa en les decisions que defineixen què es transforma, què es protegeix, qui hi intervé i qui pot habitar la ciutat resultant. (n. de l'e., 2026)
  

Referència 

Duxbury, N., Hosagrahar, J., i Pascual, J. (2016). Why must culture be at the heart of sustainable urban development? United Cities and Local Governments, Committee on Culture. 

Text complet (pdf) [2]