La cultura com a competència per comprendre i expressar el món

  
  
El Cultural Awareness and Expression Handbook, elaborat per un grup d’experts dels estats membres de la Unió Europea, parteix d’una idea amb implicacions que van més enllà de l’educació artística: la capacitat de comprendre les formes culturals, situar-se davant seu i expressar-se culturalment constitueix una competència bàsica per viure en societats diverses. Publicat en el marc de l’Agenda Europea per a la Cultura, el manual desenvolupa la vuitena competència clau definida per la UE per a l’aprenentatge permanent, la «consciència i expressió culturals».
  

El concepte combina dues dimensions que el document considera inseparables. La consciència cultural remet a la capacitat de percebre, interpretar, apreciar i comprendre les expressions culturals. L’expressió cultural incorpora la possibilitat de comunicar idees, experiències i emocions mitjançant diferents llenguatges artístics i culturals. La competència no consisteix, per tant, només a adquirir coneixements sobre les arts o el patrimoni. Integra coneixements, habilitats i actituds i relaciona apreciació, expressió, identitat cultural, respecte per la diversitat i participació en la vida cultural.
  

La competència cultural no consisteix només a conèixer la cultura, sinó a disposar de capacitats per interpretar-la, relacionar-s’hi i participar en la seva producció.
  

Aquesta concepció porta el manual a ampliar considerablement el camp de l’educació cultural. L’aprenentatge pot produir-se en les arts i la cultura, desenvolupant capacitats específicament artístiques i culturals, o a través de les arts i la cultura, contribuint a processos educatius, socials o econòmics més amplis. El document identifica així quatre grans orientacions: la formació cultural de la persona, la renovació dels processos d’aprenentatge, la cohesió i participació socials i el desenvolupament de la creativitat i la innovació. Alhora, adverteix que aquestes dimensions acostumen a coexistir en proporcions diferents dins de cada política o projecte.

Un aspecte especialment rellevant és que el manual evita reduir la cultura a les arts legitimades institucionalment. Patrimoni, cultura contemporània, cultura popular, mitjans de comunicació, pràctiques quotidianes i formes culturals emergents formen part del camp en què es construeix aquesta competència. També diferencia els enfocaments multicultural, intercultural i transcultural, entenent les identitats culturals com a realitats múltiples, canviants i produïdes mitjançant relacions i intercanvis.

Aquesta perspectiva modifica també la relació amb el patrimoni. Conèixer-lo no significa simplement conservar allò rebut. Les persones han de poder comprendre les diverses arrels de les seves cultures, reconèixer la dignitat d’altres tradicions i participar activament en la transformació de la cultura que transmetran a les generacions següents. En aquest sentit, el patrimoni connecta memòria, identitat i capacitat de construir futur.

El manual dedica una atenció particular a la creativitat, tot introduint-hi una cautela significativa. L’educació artística pot desenvolupar imaginació, curiositat, capacitat d’experimentació i pensament crític, però aquestes competències no es transfereixen automàticament a altres àmbits. Perquè aquest trasllat es produeixi calen processos conscients de reflexió i aprenentatge. És una precisió important davant els discursos que justifiquen les arts principalment pels seus possibles efectes sobre la innovació o l’economia.

A partir de 43 experiències europees, el grup d’experts extreu set aprenentatges. Entre els més importants hi ha la necessitat de disposar de condicions institucionals adequades, reconsiderar el paper dels docents i dels currículums i entendre la consciència i expressió culturals com una competència que es desenvolupa al llarg de tota la vida. No queda restringida a l’escola ni a la infància: es construeix de manera acumulativa mitjançant l’educació formal, no formal i informal.

Aquesta extensió té una conseqüència directa per a les polítiques públiques: l’educació cultural és una responsabilitat compartida. Escoles, institucions culturals, artistes, famílies, administracions i altres agents socials intervenen en la formació de les capacitats culturals. Per això el document reclama estratègies que superin la divisió administrativa entre cultura i educació i construeixin cooperacions estables entre els diferents actors.

La participació ocupa un lloc central en aquesta orientació. El manual assenyala que garantir l’accessibilitat de les institucions i dels recursos culturals és necessari, però insuficient. Les polítiques han d’estimular activament la participació cultural, especialment des de les primeres edats, i prestar una atenció específica a les persones procedents de contextos socioeconòmics desfavorits. Això implica identificar els obstacles vinculats als recursos econòmics, les experiències culturals prèvies, les preferències i l’oferta cultural disponible.

Per a les polítiques culturals locals, aquesta és probablement una de les aportacions més útils del document. Si la capacitat cultural es forma al llarg de la vida i depèn de les oportunitats efectives d’experimentar, crear, interpretar i participar, biblioteques, museus, centres culturals, escoles artístiques i projectes comunitaris deixen de ser únicament dispositius d’oferta cultural per esdevenir espais de desenvolupament de capacitats. La qüestió ja no és només quina programació ofereixen, sinó quines possibilitats proporcionen perquè les persones construeixin una relació autònoma amb la cultura.
  

Nota de l’editor(2026). Llegit avui, el manual conserva aquesta capacitat de desplaçar l’educació cultural des de la transmissió de continguts cap al desenvolupament de capacitats. Alhora, el seu marc és clarament anterior a la consolidació del llenguatge dels drets culturals que ha guanyat pes en els darrers anys. La desigualtat apareix principalment com un problema d’accés i participació, mentre queden menys desenvolupades les desigualtats en la capacitat de produir, legitimar i decidir què és reconegut com a cultura. Precisament aquesta distància permet llegir el document com una peça significativa en el pas d’una política centrada en l’accés a una altra que comença a preguntar-se per les condicions que fan possible l’exercici de les capacitats culturals. 
  

Referència

Open Method of Coordination Working Group of EU Member States’ Experts on the Development of the Key Competence “Cultural Awareness and Expression”. (2016). Cultural awareness and expression handbook. Publications Office of the European Union. https://doi.org/10.2766/940338 [2]