La política cultural rural no és una versió reduïda de la política urbana

L’article de Hans Kjetil Lysgård parteix d’un desajust important en la literatura sobre desenvolupament cultural: les estratègies basades en la cultura s’han estudiat principalment a partir de grans ciutats i àrees metropolitanes, mentre que els municipis rurals i les petites ciutats han quedat en segon terme. L’autor es pregunta què passa quan unes idees construïdes en contextos urbans, vinculades a l’atractivitat, les indústries culturals, el turisme o la competència territorial, circulen cap a territoris amb poca població, menor diversitat econòmica i unes tradicions culturals fortament arrelades en la participació comunitària. A partir de quatre municipis del sud de Noruega, l’article mostra que aquestes polítiques no es traslladen simplement d’un lloc a un altre: són seleccionades, traduïdes i combinades amb trajectòries locals prèvies. 

En aquest marc, el text se situa en el debat crític sobre les polítiques de desenvolupament impulsades per la cultura i sobre la circulació internacional de models com la ciutat creativa. Lysgård desplaça aquesta discussió cap als espais rurals i les petites ciutats i proposa estudiar no tant els models que circulen com les polítiques culturals que acaben existint efectivament sobre el territori. Per fer-ho combina els estudis sobre policy mobility, una concepció topològica de l’espai i el temps i l’enfocament de l’economia política cultural. 

La seva pregunta central és fins a quin punt les estratègies culturals desenvolupades en contextos metropolitans són transferibles a municipis petits. El discurs internacional sobre desenvolupament cultural ha consolidat tres grans orientacions: utilitzar la cultura per reforçar la cohesió, la participació i la identitat; convertir-la en instrument d’atractivitat territorial per captar visitants, inversions o població qualificada; i estimular les indústries culturals i creatives com a font de creixement i ocupació. El problema apareix quan aquestes orientacions es presenten com si fossin aplicables amb independència de les característiques del territori. 

L’anàlisi de Valle, Bykle, Kvinesdal i Flekkefjord ofereix una imatge diferent. Els discursos sobre branding, atractivitat, turisme i indústries culturals hi són presents, i els responsables locals coneixen i incorporen fragments d’aquest vocabulari. El seu pes, però, és menor del que es podria esperar. Les polítiques culturals efectivament desenvolupades continuen fortament vinculades a tradicions anteriors: serveis culturals públics, associacionisme, voluntariat, patrimoni, aprenentatge, espais de trobada i participació ciutadana. 

La idea decisiva de l’article és que les polítiques culturals no viatgen intactes: adquireixen sentit en la manera com cada territori les combina amb la seva història, les seves institucions i les seves pràctiques socials.

Aquesta perspectiva permet a Lysgård matisar la mateixa idea d’atractivitat. Als municipis estudiats, fer el territori més atractiu no significa principalment competir per grans inversions o convertir-lo en destinació de consum. Significa sobretot construir un bon lloc per viure, reforçar el sentiment de pertinença dels habitants, facilitar el retorn de persones que n’han marxat i afavorir l’arribada de nous residents. L’atractivitat és reinterpretada des de la qualitat de vida, la identitat i el benestar local. 

Aquesta diferència també modifica la posició atribuïda a la ciutadania. Una part important de les estratègies urbanes analitzades per la literatura converteix els habitants en públics, consumidors o usuaris d’experiències culturals. En els quatre casos noruecs, la política cultural es construeix principalment sobre la participació activa: formar part d’una coral, una banda, una associació, un grup de teatre amateur, una activitat esportiva o un projecte comunitari. La cultura funciona així com una infraestructura de sociabilitat, aprenentatge i construcció de capital social.

Això explica la importància que l’autor concedeix al concepte noruec de dugnad, el treball voluntari col·lectiu orientat a una finalitat comuna. La política cultural apareix gairebé com una dimensió constitutiva de la comunitat i de la democràcia local. Equipaments, escoles culturals, centres comunitaris, festivals, ajuts a associacions o projectes de patrimoni adquireixen sentit perquè sostenen espais on aquesta participació pot produir-se. 

L’article introdueix encara una distinció especialment útil per a la política cultural local: una política escrita no és necessàriament una política «realment existent». Per arribar a ser-ho ha de traduir-se en pressupostos, equipaments, projectes i pràctiques; ha de mobilitzar actors; i ha d’entrar en els processos locals de debat, conflicte i legitimació. Un pla que queda sense aplicació ni discussió té poca capacitat per constituir política efectiva. Per això, el poder no resideix únicament en l’administració que redacta els documents: les associacions, els participants i la ciutadania contribueixen també a determinar quines orientacions acaben institucionalitzant-se. 

La conclusió de Lysgård és clara. Els municipis rurals estudiats han rebut la influència dels discursos neoliberals sobre indústries creatives, màrqueting territorial, atractivitat i experiències culturals. La seva política cultural efectiva continua, tanmateix, molt més determinada per trajectòries històriques relacionades amb l’estat del benestar, el patrimoni, el voluntariat, la participació, la mobilització social i la construcció comunitària. Per això proposa que les petites ciutats i els territoris rurals no adoptin acríticament les receptes metropolitanes i situïn al centre de les seves estratègies la cohesió social, la identitat local, la comunitat i la democràcia.
   

Nota de l’editor (2016). Llegit avui, l’interès del text va més enllà de la crítica a la transferència del model de ciutat creativa. La seva aportació més fecunda per a l’acció cultural local és obligar-nos a distingir entre adoptar una estratègia cultural i reconstruir-la territorialment. Aquesta mirada permet evitar que els petits municipis siguin interpretats només des de les seves mancances respecte de la ciutat i reconèixer formes de capacitat cultural basades en les relacions, l’associacionisme, el patrimoni i la participació. Alhora, els quatre casos pertanyen a un context institucional noruec molt específic, amb una tradició municipal de serveis culturals i voluntariat especialment sòlida. L’article permet formular una hipòtesi valuosa per a altres territoris, no demostrar que aquesta mateixa lògica sigui generalitzable a qualsevol ruralitat. 
  

Referència

Lysgård, H. K. (2016). The ‘actually existing’ cultural policy and culture-led strategies of rural places and small towns. Journal of Rural Studies, 44, 1–11. https://doi.org/10.1016/j.jrurstud.2015.12.014 [2]