Qui queda al centre quan parlem de cultura?

  
  
L’article que Jordi Oliveras va publicar a Nativa  parteix d’una pregunta aparentment senzilla sobre la «desafecció cultural»: per què la ciutadania no sembla mobilitzar-se per la cultura com ho fa per l’educació o la sanitat? La resposta acaba qüestionant la mateixa manera com es construeix el debat cultural. Potser el problema no és que la gent estigui desinteressada per la cultura, sinó que allò que les institucions i els professionals anomenen cultura només representa una part de la vida cultural de les persones.

Oliveras proposa tres explicacions. La primera posa en dubte l’equivalència entre equipaments culturals i serveis públics com escoles o hospitals. Museus i centres culturals tenen una funció pública, però una part molt important de la vida cultural passa fora d’aquests espais: en les celebracions, les relacions quotidianes, el carrer, els mitjans de comunicació o les pràctiques domèstiques.

La segona explicació remet a l’abundància. Música, cinema, lectura, televisió o internet ofereixen una disponibilitat de continguts molt superior al temps que podem dedicar-hi. Oliveras introdueix aquí una observació especialment significativa: el «capitalisme cultural» necessita ampliar l’accés perquè no només comercialitza productes culturals, sinó que també difon formes d’interpretar el món. La qüestió cultural, per tant, no es redueix a tenir o no tenir accés a una oferta. També afecta qui produeix els imaginaris i els marcs simbòlics amb què interpretem la realitat.

La tercera explicació és probablement la més fecunda. A diferència d’altres àmbits de la vida, la cultura conserva una considerable capacitat d’autoproducció. Les persones organitzen festes, expliquen històries, conversen, fan música, produeixen imatges i construeixen imaginaris sense haver delegat completament aquestes activitats en artistes, gestors, empreses o institucions especialitzades. Aquesta autonomia qüestiona una concepció de la cultura centrada exclusivament en els professionals, els equipaments i els productes legitimats com a culturals.
  

La possible desafecció cultural canvia de significat si deixem de preguntar-nos per què la gent s’allunya de la cultura i ens preguntem quina cultura ocupa el centre del debat.
  

A partir d’aquí, Oliveras rebutja la separació estricta entre cultura institucional, cultura de mercat i pràctiques culturals quotidianes. Una sala de concerts i un músic que toca al carrer, una sala de festes i una celebració en un parc, una producció cinematogràfica i els vídeos domèstics pertanyen a circuits diferents, però en tots aquests espais es produeixen significats, relacions socials, patrons de gènere, formes de poder i aprenentatges sobre la vida en comú. La cultura apareix així menys com un sector delimitat que com un terreny de disputa per la producció i l’organització del simbòlic.

Aquesta mirada condueix a la tesi final de l’article. Els debats culturals oficials acostumen a situar al centre la creació legitimada, les institucions, els professionals o la viabilitat econòmica del sector. Amb molta menys freqüència hi situen l’autonomia cultural de les persones. Si les preguntes públiques es formulen des dels interessos i les categories del sector cultural, el desinterès ciutadà deixa de resultar tan sorprenent.
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, el text conserva força perquè anticipa un desplaçament que després adquiriria més presència en els debats sobre participació i drets culturals: passar de preguntar qui accedeix a la cultura a preguntar qui té capacitat per produir-la, definir-la i ser reconegut com a subjecte cultural. El seu límit és també visible des d’avui. L’autonomia cultural quotidiana no està distribuïda de manera igualitària: temps, renda, espais disponibles, capital cultural, reconeixement i capacitat de fer visible una pràctica condicionen profundament qui pot ocupar efectivament aquest espai. Aquesta dimensió de desigualtat queda poc desenvolupada en l’article. La seva pregunta central, tanmateix, continua essent productiva: abans de diagnosticar desafecció cultural convé observar qui ha definit els termes del debat del qual suposadament la ciutadania s’ha desentès.
  

Referència

Oliveras, J. (2015, 25 de juliol). Qui ocupa el debat cultural? Nativa. Nativa — Qui ocupa el debat cultural? [2]