Mesurar els festivals més enllà del recompte de públic

  
  
Festival statistics: Key concepts and current practices, publicat per l’Institut d’Estadística de la Unesco, parteix d’un problema que és central en l’avaluació cultural: les dades que recollim sobre un festival depenen de què considerem que el festival ha de produir. Si l’objectiu és atraure turisme, predominaran la despesa i els visitants; si és reforçar la vida cultural local, caldran altres indicadors. El manual intenta construir un marc que permeti passar del simple recompte d’assistents a una comprensió multidimensional dels festivals.
  

El document situa les estadístiques de festivals com un camp específic dins l’avaluació d’esdeveniments. La dificultat inicial és la mateixa definició de l’objecte: sota la paraula festival conviuen celebracions culturals i religioses, festivals artístics, esdeveniments híbrids, retransmesos o virtuals, de dimensions i durades molt diferents. La tipologia que presenta el manual els ordena segons forma, temporalitat i espacialitat, una distinció important perquè qüestiona la possibilitat d’aplicar un únic sistema estadístic a realitats tan heterogènies.

La pràctica dominant en aquest moment és molt més estreta. Les dades habituals se centren en assistents i perfils demogràfics, nombre d’artistes, ingressos i despeses, ocupació generada, procedència dels visitants i despesa associada. El resultat és una forta identificació entre avaluar un festival i calcular-ne l’impacte econòmic, especialment en els grans esdeveniments urbans i turístics. El mateix manual adverteix que alguns estudis utilitzen multiplicadors que poden sobredimensionar els efectes indirectes sobre despesa i ocupació.
  

mesurar un festival no consisteix només a saber quanta gent hi va, sinó a decidir quines dimensions del seu valor volem fer visibles.
  

Aquí apareix l’aportació principal de l’informe. La Unesco proposa ampliar el camp estadístic incorporant els impactes socials, culturals i ambientals. Entre les variables examinades hi ha la participació de la comunitat local, la identificació amb el festival, la cohesió comunitària, el soroll, els residus, la mobilitat, l’ús d’energies verdes, la congestió, la criminalitat o la creació d’infraestructures. La taula de variables de la pàgina 15 resulta especialment expressiva: creua cadascuna d’aquestes dimensions amb quatre camps d’impacte, econòmic, ambiental, sociocultural i turístic, mostrant gràficament que una mateixa dada pot adquirir significats diferents segons la pregunta d’avaluació.

Aquesta ampliació també afecta els mètodes. El document defensa la triangulació, combinant enquestes, entrevistes, grups de discussió, observació etnogràfica, anàlisi documental i dades secundàries. A més de l’avaluació d’impacte, considera metodologies com el triple bottom line, la comptabilitat social, els mapatges culturals o l’anàlisi de xarxes socials. La intenció és evitar que una realitat cultural complexa quedi reduïda a un únic indicador monetari.

El problema és també polític. La taula de la pàgina 13 diferencia les raons culturals per recollir dades, com l’excel·lència artística, la diversitat o els beneficis socioculturals, de les vinculades al desenvolupament econòmic, com el turisme, el retorn de la inversió o l’estimulació de l’economia local. El manual constata que les segones acostumen a pesar més en els encàrrecs públics d’avaluació. Així, l’estadística no apareix com una operació neutral: els indicadors seleccionats reflecteixen les prioritats de la política cultural que finança i avalua el festival.

Les recomanacions finals concreten aquesta perspectiva. Cal disposar d’un conjunt mínim comparable de dades sobre tipologia, dimensió, objectius, localització, finançament, artistes, treballadors i venda d’entrades; identificar amb precisió què es vol mesurar; relacionar variables i indicadors; incorporar les perspectives dels diferents agents; combinar metodologies quantitatives i qualitatives, i integrar les dimensions econòmica, social, cultural i ambiental. El document reclama finalment un marc internacional que permeti obtenir estadístiques més sistemàtiques i comparables.
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, el manual és especialment revelador pels límits que ell mateix identifica. El 2015 ja diagnostica amb precisió el biaix econòmic de l’avaluació dels festivals i reclama indicadors socials, culturals i ambientals. La seva resposta continua, tanmateix, inscrita principalment en una lògica d’impactes produïts pel festival. Queden menys desenvolupades preguntes que avui tenen més pes en les polítiques culturals: qui pot participar i qui queda fora, quines capacitats culturals es generen, quines relacions de poder travessen l’esdeveniment, quines condicions laborals el sostenen o quin retorn cultural queda al territori. El valor del document rau precisament en aquest punt de transició: amplia decididament què comptem, mentre deixa oberta una qüestió posterior, encara més exigent, sobre què significa realment que un festival tingui valor públic.
  

Referència

Unesco Institute for Statistics. (2015). Festival statistics: Key concepts and current practices (2009 UNESCO Framework for Cultural Statistics Handbook No. 3). Unesco Institute for Statistics

Consultar el document complet [2]