La ciència també forma part de la cultura

  
  
Jean Caune parteix d’una fractura que considera decisiva per comprendre la cultura contemporània: la separació entre ciència, tècnica i cultura. Pour des humanités contemporaines defensa que la cultura científica no pot limitar-se a divulgar coneixements produïts pels experts. Ha de permetre comprendre com es construeixen aquests coneixements, com les tecnologies transformen les societats i com la ciutadania pot intervenir en les decisions que les afecten. Publicat en un moment de fort debat sobre les tecnociències, les nanotecnologies i la participació pública, el llibre proposa recuperar unes humanitats capaces de relacionar sabers que la modernitat ha anat separant.  

L’interès del llibre de Jean Caune rau menys en proposar una nova forma de divulgació científica que en qüestionar la frontera mateixa que ha convertit ciència i cultura en dos universos diferents. La seva tesi és clara: no podem comprendre la ciència des de fora de la cultura perquè la ciència és també una pràctica humana, social, política i simbòlica.

El punt de partida és una crisi. Caune considera esgotada una determinada representació de la ciència com a esfera autònoma, situada per damunt de la societat i legitimada exclusivament per la racionalitat científica. Aquesta imatge té una genealogia. Des de la Il·lustració fins al positivisme del segle XIX es consolida la confiança en una correspondència gairebé automàtica entre progrés científic, progrés tècnic i progrés social. Al segle XX, la institucionalització de les disciplines acaba reforçant la separació entre les ciències de la natura, les ciències humanes i allò que convencionalment anomenem cultura.

Caune intenta desfer aquesta divisió sense negar l’especificitat del coneixement científic. Entre considerar la ciència una forma superior de coneixement i reduir-la a una construcció social equivalent a qualsevol altra, busca una tercera posició: comprendre les condicions històriques, socials, polítiques, culturals i epistemològiques en què es produeix. Les ciències no mantenen una relació immediata amb el món. Necessiten llenguatges, representacions i formes simbòliques per construir els seus objectes i comunicar-los. Aquí les ciències humanes deixen de ser un complement exterior i passen a formar part de la comprensió de l’activitat científica.
  

 La qüestió no és acostar la cultura a la ciència, sinó tornar a pensar la ciència dins de la cultura.
  

Aquesta perspectiva transforma també el significat de la cultura científica i tècnica. Caune s’allunya del model diffusionista segons el qual uns experts produeixen coneixement i uns mediadors el simplifiquen perquè arribi al públic. La mediació implica contextualitzar, interpretar i relacionar els coneixements científics amb l’experiència dels individus i amb els conflictes de la societat. El saber que en resulta és, en expressió de l’autor, un saber relacional. La cultura científica hauria de permetre pensar conjuntament l’objecte tècnic, el subjecte que se l’apropia i el món social en què adquireix significat.

El mateix desplaçament s’aplica a la tècnica. Caune rebutja la narració lineal segons la qual primer es produeix el descobriment científic i després apareix la seva aplicació tecnològica. La tècnica es desenvolupa en un entorn cultural que condiciona les seves formes i finalitats, alhora que les tecnologies transformen aquest entorn. Aquesta interdependència permet qüestionar tant el determinisme tecnològic com les visions simplement tecnòfiles o tecnòfobes.

La discussió adquireix una dimensió política en analitzar les convergències entre nanotecnologia, biologia, informàtica i ciències cognitives que, en aquells anys, alimentaven les expectatives sobre l’«home augmentat». Per a Caune, presentar aquests desenvolupaments com un futur inevitable significa eliminar del debat les decisions socials i polítiques que els fan possibles. La cultura científica i tècnica hauria de restituir aquesta capacitat d’interrogació i obrir els processos de decisió a la ciutadania. D’aquí la importància que concedeix a la democràcia tècnica i a la participació ciutadana en les controvèrsies científiques i tecnològiques.

El projecte d’unes humanitats contemporànies pren forma en aquest punt. No es tracta de restaurar unes humanitats clàssiques oposades a la ciència, sinó de reconstruir un espai comú entre coneixement científic, tècnica, arts, ciències humanes, llenguatge i experiència. La cultura deixa així de ser un conjunt d’obres o valors separats de la vida social per convertir-se en l’espai on els individus interpreten el món, dialoguen i produeixen significats compartits.
  

Llegit avui, el llibre conserva una notable capacitat d’interpel·lació. La intel·ligència artificial, els algoritmes, la biotecnologia o l’automatització han fet encara més difícil sostenir una separació neta entre qüestions tècniques i qüestions culturals. També permet veure un límit de la proposta. Anne Masseran [2] assenyala que, malgrat l’esforç per construir ponts entre ciència i cultura, aquests ponts poden acabar confirmant que continuem concebent-les com dues esferes prèviament separades. La mateixa ressenya planteja una objecció especialment significativa a la confiança de Caune en la participació: els dispositius institucionals de debat no garanteixen que la ciutadania vulgui participar-hi, i les formes de no-participació, indiferència, abstenció o resistència queden poc explorades.

Hi ha també una dificultat formal. Cal destacar l’erudició, l’amplitud de referències i la capacitat de Caune per circular entre filosofia, història, ciències i mediació cultural. Aquesta mateixa abundància produeix un text dens, reiteratiu en alguns passatges i no sempre fàcil de seguir.

Potser el valor més persistent del llibre sigui haver desplaçat la pregunta. La cultura científica no consisteix només a aconseguir que la societat entengui millor la ciència. Consisteix també a crear les condicions perquè la societat pugui interrogar-la, contextualitzar-la i participar en la construcció del sentit de les transformacions tècniques que afecten la vida col·lectiva.(n. de l'e., 2026)
  

Referència 

Caune, J. (2013). Pour des humanités contemporaines: Science, technique, culture: quelles médiations? Presses universitaires de Grenoble.
  
  

Llibre registrat i disponible al catàleg bibliogràfic C [3]ERCles [3] especialitzat en polítiques culturals i pensament contemporani.