
El document parteix d’una operació clara: situar les aliances creatives no com a pràctiques perifèriques, sinó com a instruments estratègics de política cultural. En el marc del Pla de Treball per a la Cultura 2011–2014 de la Unió Europea, el grup OMC defineix aquestes aliances com a cooperacions entre institucions culturals i altres sectors com educació, empresa, salut o recerca, orientades a transferir capacitats creatives i generar noves formes de treball.
El text construeix una idea central: la cultura no és només un àmbit de producció simbòlica, sinó una font de competències que poden intervenir en altres camps socials i econòmics. Aquesta transferència no es planteja com una instrumentalització, sinó com una ampliació del radi d’acció de la cultura. Les aliances creatives apareixen així com a dispositius de connexió que permeten reconfigurar problemes existents, educatius, organitzatius o socials, des d’altres llenguatges i metodologies.
L’anàlisi mostra que aquestes aliances funcionen com a estructures organitzades, no com a col·laboracions espontànies. Requereixen condicions específiques: motivació compartida, recursos dedicats, confiança mútua i mecanismes de mediació. La figura de l’organització intermediària emergeix com a clau per fer possible la cooperació entre mons amb lògiques diferents. Sense aquesta mediació, el risc de desajust o incomunicació és alt.
El document insisteix també en els impactes múltiples d’aquestes pràctiques. A escala individual, es vinculen amb el desenvolupament de capacitats cognitives, emocionals i creatives. A escala organitzativa, amb la innovació, la millora de processos i el canvi de cultura interna. A escala social, amb la cohesió, la reducció de desigualtats i la generació de noves xarxes. Aquest caràcter transversal reforça la seva posició com a eina de política pública, especialment en un context europeu que busca combinar competitivitat econòmica, sostenibilitat i inclusió social .
Ara bé, el document no amaga les tensions. La incertesa és inherent a aquests processos. Els resultats no sempre són previsibles ni quantificables, cosa que dificulta la seva incorporació en entorns acostumats a lògiques de rendiment mesurable. Això exigeix una disposició al risc i una obertura al canvi que no sempre està garantida. La confiança entre agents i la definició clara d’objectius apareixen aquí com a condicions necessàries per sostenir les aliances en el temps.
En aquest sentit, el manual opera en dos nivells. D’una banda, legitima les aliances creatives com a eina estratègica dins les polítiques culturals europees. De l’altra, ofereix una guia operativa que intenta traduir aquesta legitimitat en pràctica: com iniciar una aliança, com gestionar-la, com finançar-la i com avaluar-la. El resultat és un document que no només descriu un fenomen, sinó que intenta institucionalitzar-lo.
El que queda obert és una pregunta de fons: fins a quin punt aquesta expansió de la cultura cap a altres sectors transforma realment les polítiques públiques, o bé acaba adaptant-se a marcs ja existents. El document apunta cap a la primera opció, però també deixa entreveure que aquesta transformació depèn menys del model i més de les condicions en què s’aplica.
Referència
European Commission. (2014). Policy handbook: Promotion of creative partnerships. Open Method of Coordination (OMC) Working Group of EU Member States’ Experts on Promotion of Creative Partnerships.
Links:
[1] https://interaccio.diba.cat/en/members/interaccio
[2] https://interaccio.diba.cat/sites/interaccio.diba.cat/files/e140151.pdf
[3] https://interaccio.diba.cat/node/5219