El museu com a plataforma de participació

Publicat el 2010, The Participatory Museum va contribuir decisivament a traslladar al camp museístic una pregunta que la cultura digital havia fet difícil d’ignorar: què passa si els visitants deixen de ser concebuts només com a receptors i poden contribuir, crear, compartir i relacionar-se dins la institució? Nina Simon no presenta la participació com una declaració de principis, sinó com un problema de disseny institucional. El valor del llibre és precisament aquest: convertir una aspiració genèrica a «fer participar» en un conjunt de models, criteris i decisions pràctiques. Les ressenyes publicades des de la seva aparició coincideixen a destacar aquesta combinació de marc conceptual, experiències concretes i orientació professional.

Simon parteix d’una constatació senzilla: permetre que el públic faci alguna cosa no converteix automàticament un museu en participatiu. Una mala proposta pot produir contribucions irrellevants, frustració o una acumulació de continguts sense sentit. El problema no és, per tant, aconseguir participació en abstracte, sinó dissenyar situacions en què la contribució dels visitants produeixi valor per als participants, per als altres públics i per a la mateixa institució.
  

la participació no consisteix simplement a donar veu al públic, sinó a construir les condicions perquè aquesta veu tingui sentit dins la institució.
  

A partir d’aquí, The Participatory Museum ordena diferents formes d’implicació ciutadana sense presentar-les com una escala en què la cessió màxima de control sigui necessàriament la situació ideal. Simon diferencia modalitats que van des de la contribució, en què la institució defineix el marc i demana aportacions concretes, fins a formes de col·laboració i cocreació, en què els participants intervenen més intensament en el desenvolupament dels projectes. L'elecció depèn dels objectius, dels participants, dels recursos disponibles i de la cultura organitzativa de cada museu. Aquesta absència d'una jerarquia rígida entre modalitats va ser un dels aspectes especialment valorats en les primeres ressenyes del llibre.

El desplaçament afecta també la manera d’entendre l’experiència museística. Els objectes poden actuar com a objectes socials, punts de partida per generar conversa i relacions entre persones. El museu deixa així de pensar únicament en la relació entre institució, col·lecció i visitant individual i incorpora les relacions que els visitants estableixen entre ells. Una ressenya posterior destaca precisament la utilitat d’aquest concepte per entendre com els objectes poden desencadenar interaccions que difícilment apareixerien sense aquesta mediació.

La transformació que proposa Simon és, per això, institucional. La participació necessita objectius comprensibles, regles, formes d’acompanyament, mecanismes per seleccionar i organitzar les contribucions i criteris per avaluar-ne els resultats. Compartir autoritat no significa que el museu desaparegui. Significa reconsiderar què controla, què obre a la intervenció dels altres i amb quina finalitat.

Aquí es troba una de les raons de la influència del llibre. Simon escriu des de la pràctica professional i acumula casos, procediments i exemples que permeten passar de la idea a l’experimentació. El mateix procés d’elaboració del volum reforçava aquesta coherència: Simon va obrir l’escriptura a comentaris mitjançant un wiki, va autoeditar-lo i en va facilitar l’accés gratuït en línia. 
   

Referència

Simon, N. (2010). The Participatory Museum. Museum 2.0.

El llibre continua disponible íntegrament en línia al web de l’autora: The Participatory Museum [2]