Fer cinema des de casa

  
   
El curt Mi papá es director de cine, del realitzador Álvaro Germán Roda, ha guanyat la cinquena edició del concurs de curtmetratges de Radio Nacional de España. Amb només tres minuts de durada, la peça aconsegueix construir un retrat alhora tendre i irònic de la situació del cinema espanyol en plena època de retallades i precarietat del sector audiovisual.
  

El curt està narrat des de la mirada d’una nena petita, l’Alba, que explica com el seu pare “li fa la vida impossible” perquè vol ser director de cinema. A partir d’aquesta idea aparentment humorística, el vídeo converteix la quotidianitat familiar en una manera de parlar de les dificultats materials del treball cultural: la inestabilitat, la manca de recursos, les renúncies personals i la persistència gairebé obstinada de continuar creant malgrat tot.
  
  

La peça és especialment significativa perquè evita el to dramàtic amb què sovint s’explica la crisi del cinema espanyol. En lloc d’això, aposta per una mirada domèstica i propera. El cinema no apareix aquí com una indústria abstracta, sinó com una activitat que travessa la vida familiar i condiciona les relacions quotidianes. Aquesta escala petita és precisament el que dona força al curt.

El jurat del concurs, format per figures vinculades al cinema espanyol com Enrique González Macho, Verónica Forqué o Elena Anaya, va destacar el curt com un “retrat tendre i crític del món del cinema”. I probablement aquesta definició resumeix bé el que fa la peça: convertir un context molt dur per al sector cultural en una història petita, recognoscible i plena d’ironia.

També és revelador que el curt hagi circulat amb tanta força per internet i xarxes socials. En un moment en què el cinema espanyol debat la seva supervivència econòmica i la seva relació amb el públic, Mi papá es director de cine mostra una altra forma de connexió: peces breus, de baix pressupost i pensades per circular digitalment, capaces de generar identificació immediata sense perdre mirada crítica.

Més que parlar només de cinema, el curt acaba parlant de les condicions invisibles que sostenen gran part del treball cultural contemporani. De tot allò que passa fora de la pantalla perquè una pel·lícula pugui existir.