Barcelona com a relat en disputa: entre el mite de l’èxit i la incertesa del projecte

  
El suplement MésB  de la Vanguardia no és només una recopilació d’idees per rellançar Barcelona. És, sobretot, un exercici de reconstrucció d’un relat que es percep erosionat. El punt de partida no és neutre: Barcelona ha estat un èxit. El problema és que aquest èxit ja no funciona com a garantia de futur.
  

El document insisteix en una narrativa coneguda. La ciutat es construeix com a cas exemplar de transformació urbana a partir dels Jocs Olímpics, amb una combinació de lideratge polític, societat civil activa i projecte compartit. Aquesta tríada apareix reiteradament com la clau d’un model que va permetre posicionar Barcelona com a marca global, capaç d’atraure turisme, inversió i reconeixement internacional.

Ara bé, aquesta mateixa narrativa conté una fissura. Diversos textos del suplement apunten que el model s’ha esgotat o, com a mínim, ha entrat en una fase d’esgotament funcional. La ciutat ha viscut dels rendiments d’aquella transformació mentre emergien problemes estructurals: dependència del turisme, dificultats d’accés a l’habitatge, pèrdua de pes d’activitats productives i debilitament de la capacitat institucional de lideratge.

El diagnòstic és ambigu. D’una banda, es parla de crisi de reputació, desorientació i pèrdua de rumb. Barcelona passa de “metròpolis envejada” a ciutat amb dubtes sobre el seu futur global. De l’altra, es manté intacta la confiança en els seus actius: talent, cultura, qualitat de vida, ecosistema científic i capacitat d’atracció internacional.

Aquesta tensió travessa tot el document. No es qüestiona el model en profunditat. Es planteja més aviat la necessitat de reactivar-lo. Les propostes giren entorn de recuperar lideratge, reconnectar actors (administració, empresa, cultura, ciència), reforçar l’àrea metropolitana i apostar per sectors estratègics d’alt valor afegit. 

La cultura hi apareix amb un paper revelador. És invocada com a factor de cohesió, projecció i transformació urbana, fins i tot com a possible “aglutinador” d’un nou cicle (per exemple, a través d’una biennal que connecti art, ciència i coneixement). Però no s’acaba de concretar com a política pública estructural. Funciona més com a recurs simbòlic que com a eix de governança.

Aquest desplaçament és clau. El document no diu que la cultura hagi perdut importància. El que mostra és que ha canviat de lloc: de vector central de transformació urbana a recurs dins d’un ecosistema més ampli dominat per l’economia del coneixement, la innovació i la competència global entre ciutats.

El resultat és un relat que intenta sostenir dues coses alhora: la continuïtat del mite de Barcelona com a ciutat d’èxit i la necessitat d’un nou cicle que encara no té forma definida.

I aquí és on el document es torna més interessant del que sembla: no tant per les idees que proposa, sinó pel que deixa entreveure. 

Barcelona no té un problema d’idees. Té un problema de projecte compartit capaç d’ordenar-les.

Més Barcelona. Idees per rellançar Barcelona [2]