pensament crític

Disturbios culturales

Uns presentem aquesta obra de gran interès per qui vulgui obtenir una panoràmica d’algunes de les tendències actuals més destacades en l'àmbit de la investigació cultural. Inclou tretze entrevistes realitzades a reconeguts investigadors que treballen per reformular la manera d’investigar i entendre la cultura i els processos culturals.

Els autors i autores entrevistats són: Jeffrey Alexander, Andrew Benjamin, Luc Boltanski, Sarah Franklin, Boris Groys, Antoine Hennion, Michael Hutter, Scott Lash, Esther Leslie, Brian Massumi, Walter Mignolo, Bernard Stiegler i Trinh T. Minh-ha. Procedeixen de disciplines diverses i d’escoles de pensament i àrees geogràfiques diferents (la majoria són nord-americans i europeus), però tots presenten una noció de cultura que incideix en aspectes com la creativitat, la invenció i la diferència. Els seus treballs es caracteritzen per plantejar maneres de producció (i de ser) culturals que generen els seus propis espais, xarxes i canals de distribució. El terme ‘cultura’ pren el sentit de treball, invenció i transformació, més que de projecte o filiació.

Síntomas mórbidos en el cubo blanco

Yaiza Hernández Velázquez | Futuro público. Campo para el análisis y la crítica cultural

Los espacios públicos y los espacios de la cultura [1]

Confieso que se me atragantó un poco el lema de este encuentro: “Recuperemos el espacio público a través de la cultura”. No porque sea mal plan, recuperar espacios comunes siempre está bien aunque haya que recurrir a la cultura entrecomillada para ello. Se me atragantó porque armoniza demasiado bien con la retórica que muchas instituciones han movilizado durante las últimas décadas para hacer justo lo contrario. La “cultura” se sobreentiende institucionalmente no como “toda una forma de vida” en el sentido que le daba Raymond Williams, sino como algo más selecto, restringido y, por tanto, “valioso”, algo que merece su propio espacio (el suyo, el de los suyos, no el del todo el mundo, no un espacio “público” en un sentido fuerte no meramente estatal). Si vamos a reivindicar que la cultura (en este sentido tan parcial como abstracto) puede ser un, o incluso el elemento más efectivo de procuración de este espacio público, haremos bien en atender a la multitud de ocasiones en que esta reivindicación ha resultado espuria. Por no ir muy lejos, pensemos en las tres últimas décadas, en las que hemos visto aumentar exponencialmente el número de museos, auditorios, centros de arte o incluso “ciudades” de la cultura en el estado español.

Jo vull ser públic de la cultura

Ferran Farré |  Vindicacions. Espai personal de Ferran Farré

Tinc una colla d’amics en la cultura, que quan senten parlar de públics es posen nerviosos, a la defensiva, i carreguen sense pietat contra la idea de crear públics, d’educar públics… Fa temps que em fan rumiar. Per una barreja de respecte i de por –ja que estan bastant més posats que jo en el discurs- mai m’he atrevit a portar-los la contrària; però ara, amb la protecció de la distància, el reforç de la calma que dona un matí empordanès solejat , ple de pardals que no paren de xerrar i a la vista cobdiciosa del cirerer encara carregat, penso que puc.

Sóc conscient que ells defensen la vessant més combativa, la que veu en la cultura una eina de transformació i de canvi, de lluita, i no és que jo ho vulgui negar, ja ho crec que des de la cultura es poden fer aquestes coses!; però penso que es agafar una mica la part pel tot, i té un no sé què d’excloent, i si m’apureu, d’elitista.

Zzzinc. Investigación e innovación cultural

NOM: Zzzinc, investigación e innovación cultural

ENTITAT: Zzzinc   

WEB: http://zzzinc.net/

DESCRIPCIÓ: Zzzinc és una plataforma formada per comissaris, periodistes, professors universitaris, investigadors independents i productors culturals que desenvolupen projectes centrats en la innovació en cultura i ofereixen serveis d’assessoria i consultoria. El seu treball explora les transformacions profundes que se succeeixen en l’actualitat en l’àmbit de la creació i el pensament. Des de la relació de les arts amb d’altres grans camps del coneixement, com la ciència, l’empresa i la comunicació, al desenvolupament de nous models econòmics i legals que estan transformant les indústries culturals. Zzzinc treballa sobre múltiples llenguatges i suports tal com el comissariat d’exposicions, l’organització de festivals, jornades i cicles d’activitats. A més aquesta plataforma també treballa en el disseny de programes educatius com màsters i postgraus. Zzzinc edita també publicacions periòdiques i llibres i crea plataformes de continguts a internet.

Crisi, cultura, sector cultural i desobediència

Jordi OliverasNativa

El passat divendres 10 de maig vaig participar a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que portava per títol “La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats”. Abans de la xerrada vaig publicar uns apunts al meu bloc buscant contrastos per a polir la intervenció. Ara, un cop passat, reelaboro una mica aquelles idees incorporant algunes coses sorgides de l’experiència.

Quin és el problema?

La preocupació que sembla recollir el títol de la taula és lògica, la qüestió de la davallada de recursos per la cultura en els darrers anys és un problema real que angoixa a molta gent (artistes, gestors, empresaris,…) i ens fa preguntar-nos per la sostenibilitat del que hi havia. Però alhora, tal com es presenta, sembla assumir un parell de supòsits enganyosos que convé atendre abans de buscar respostes:

Abrir los posibles. Los desafíos de una política cultural hoy

Marina Garcés | menoslobos

Cuando la cultura se ha convertido en el principal instrumento del capitalismo avanzado, ¿tiene sentido plantear de nuevo la necesidad de una política cultural? En estas líneas argumento que sí: más allá de la gestión cultural, pública o privada, que administra bienes y productos considerados culturales, es necesario plantear una verdadera relación entre política y cultura. Esto significa, a mi entender, hacer posible la expresión autónoma a través de la cual una sociedad puede pensarse a sí misma. La cultura no es un producto a vender ni un patrimonio a defender. Es una actividad viva, plural y conflictiva con la que hombres y mujeres damos sentido al mundo que compartimos y nos implicamos en él. Por eso una política cultural hoy sólo puede apuntar hacia la necesidad de “desapropiar la cultura” para hacer posible otra experiencia del nosotros. Éste es hoy el desafío. Atreverse a asumirlo pasará, necesariamente, por ir más allá de tres lugares comunes que codifican el ámbito de lo cultural: 1) más allá de la tiranía de la visibilidad, 2) más allá de la trampa de la actividad y 3) más allá de la idea misma de cultura.

[#854] "La función de la cultura pública no es generar mercado sino estructura cultural"

José Ramón Insa  | Espacio Rizoma

Existen muy diferentes campos semánticos para abrazar el concepto de cultura. Uno son tomados desde el ámbito teórico-racional y otros desde el ámbito empírico. La necesidad de una convergencia entre ambos es absoluta para crear espacios de responsabilidad pública. En periodos de recesión como el actual se produce también una paradoja: se busca una especie de movimiento perpetuo en el que se intenta dar apariencia de normalidad a través de hinchar programas de modo demasiado artificial. Este encadenamiento de eventos continuos supone más una metáfora de la intencionalidad de representaciones que de una ejecución de procesos de construcción de cultura. Estaría bien aprovechar la situación para detenerse mínimamente y reflexionar. Sin embargo, construir un corpus teórico en las administraciones es una auténtica quimera que continuamente se tumba desde criterios economicistas e hiperactividad programática. Sin una perspectiva de futuro amplio se gestiona desde la inercia y en ocasiones desde la ocurrencia, una subjetividad hipertrofiada que no es sino el reflejo de una interpretación parcial de la realidad circundante. Estas posiciones de “seguridad” eximen de seguir pensando y es una posible causa de que la cultura local no siga avanzando en la misma proporción que avanza la calle.  Unas posiciones que se aferran a una especie de “política de la intrascendencia” preocupada por intereses limitados a las lógicas del poder.

Apunts per la meva participació a Interacció

Jordi Oliveras |  Bloc de Jordi Oliveras

dimecres 8 de maig de 2013

El proper divendres 10 de maig participo a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que porta per títol "La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats".

M'han dit que es buscarà respondre a preguntes com aquestes: "s'hi abordarà si la cultura és sostenible tal i com la concebem avui dia i quin ha de ser el paper del món local davant d'aquesta situació. Cal tendir cap a un model més ajustat? S'ha de refermar el paper central de la cultura en la societat? Dubtar de la sostenibilitat de la cultura implica dubtar del mateix concepte de cultura?Quin paper ha de jugar el sector privat en la cultura? Quins pros i contres té el mecenatge? Com es poden finançar els grans equipaments imprescindibles per al país? Quin ha de ser el paper de l'administració pública pel que fa al finançament de la cultura? La cultura ha de ser, per davant de qualsevol altra consideració, un bé i un valor públic?"

Animal spirits : a bestiary of the commons

Vivim governats per un sistema mundial dinàmic i canviant conformat per un mercat de valors llunàtic i irracional. La invenció imaginària del valor és actualment un factor clau del mercat financer, més enllà de la llei de l’oferta i la demanda. Què podria passar, doncs, si les multituds urbanes i en xarxa entressin de cop en aquest joc de valorització i recuperessin el seu poder per intervenir en la fràgil cadena de producció de valor? Aquesta és una de les qüestions que Matteo Pasquinelli, investigador a la Queen Mary University of London, planteja en «Animal spirits : a bestiary of the commons». L’autor explora com els esperits animals - aquells impulsos humans impredictibles que influeixen en el mercat de valors i impulsen els cicles econòmics – incideixen directament en la conformació del procomú.