Pep Montes | Pep Montes. Cultura, joventut, comunicació, comunitat
Ens costaria trobar algun àmbit d’activitat que generi més opinió i debat que el de la cultura. Hi ha ara mateix un cert consens públic en el fet que el món de la cultura viu un moment de crisi, tant si ho entenem des del punt de vista de les dificultats econòmiques com si ens ho plantegem des de l’òptica del canvi de model(s) a què ens veiem abocats per infinitat de condicionants que avui sotgen el sector. I ben segur que algú dels que em llegiu estarà qüestionant ara mateix que em refereixi al…. món?… de la cultura com a sector. I només aquesta discussió (que estic encantat d’entomar quan es planteja) ja obriria infinitat d’aportacions contraposades, complementàries o aferrissadament antagòniques. Seria un bon exemple per certificar que els que fem o volem fer de la cultura un espai preferent de dedicació parlem, parlem i parlem.
Gestió comunitària. Qüestions prèvies
Un seguit de circumstàncies d’origen divers han fet que en els darrers mesos bufin vents favorables a l’impuls de polítiques culturals que posen l’accent en la gestió comunitària i la perspectiva social dels seus continguts. La puixança de forces polítiques que fan bandera d’aquest model, el seu accés al govern de diversos municipis (Barcelona i Badalona al capdavant) i el seu pes creixent en els espais de debat a nivell nacional obren perspectives gairebé inèdites en aquest àmbit. Cal tenir en compte, a més, que aquestes forces basen bona part del seu predicament social en moviments o col·lectius de base que en molts casos han dut a terme (o ho han intentat) experiències d’aquestes característiques, de manera que tenen a l’abast referents incipients, però ben reals.