participació

Dóna’m la mà: art i educació

Victoria M. Ateca-Amestoy, Victor Ginsburgh, Isidoro Mazza, John O’Hagan, Juan Prieto-Rodiguez [eds.] | Springer

Si acceptem que la cultura és essencial per a la construcció d’una societat millor la participació cultural ha de ser una de les nostres preocupacions principals. L’equació és senzilla: no podem aspirar que la cultura vehiculi el desenvolupament social si una part de la població amb prou feines hi té un paper actiu. Ja sabem que la participació cultural és un concepte tan abstracte com el terme “cultura” i que inclou un ventall d’activitats amplíssim, com anar a l’òpera, jugar a videojocs o llegir articles amb el mòbil. En el cas català n’hem parlat arran de la publicació de tres estudis: “La participació cultural a Catalunya 2013-2016”, l’Anuari de la Música 2018 i els resultats relatius als museus i els centres expositius de l’Enquesta de participació cultural a Catalunya 2017 (EPCC-2017). Doncs bé, el llibre d’autoria col·lectiva “Enhancing Participation in the Arts in the EU: Challenges and Methods” amplia el focus d’observació a tot l’àmbit europeu.

INTERACCIÓ18 | Territori i aprenentatge. Itziar González / Repercussió ciència creació. Josep Perelló

ELS CAMINS DE LA DOCÈNCIA: LA HUMANITAT DELS HUMANS.

DEL PLURAL AL SINGULAR.

DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ: LA IDEA MATEIXA DEL LLEGAT


 

El territori com a font d’aprenentatge cultural

amb Itziar González
 

"Actuar en el territori implica mostrar allò amagat"

Itziar González és arquitecta, però no per construir grans edificis que es mengen la costa de les ciutats, ni per enderrocar arbres i partir les muntanyes. Per González, la idea de l'arquitectura està lligada al dibuix, i el dibuix a l'origen mateix que ens fa humans.

Què podem aprendre de la Carta de Cooperació Cultural de Lió?

Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans. Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de l’ONU estan relacionats amb el treball dels governs locals i regionals en el dia a dia, perquè és en els contextos subnacionals on es fa decisiva la lluita per la sostenibilitat global.

En aquest sentit, la “localització” dels ODS, que fa referència a la manera com els governs locals integren les estratègies de desenvolupament sostenible en les seves polítiques públiques en col·laboració amb tots els agents del territori, representa una oportunitat per a fer explícit el compromís local amb la sostenibilitat,[2] tenint en compte les prioritats, necessitats i recursos de cada comunitat. També és una ocasió per a enfortir la integració transversal de la cultura i l’educació en les polítiques locals,[3] i alhora per a enfortir el vincle entre ciutats a través de l’aprenentatge entre iguals per al desenvolupament sostenible.

Educació cultural sostenible. Cap a una “nova” governança

Actualment en els entorns urbans s’estan generant una multitud de nous enfocaments per al seu desenvolupament sostenible, amb la contribució especial de la cultura i l’educació a aquests processos. En ells sorgeix l’oportunitat de definir els espais compartits com un patrimoni comú, en què la cultura participativa i comunitària i la creativitat de les iniciatives cíviques condueixen a l'objectiu d’un futur sostenible.

Al voltant de la relació entre educació, cultura i ciutat es concreta en l’espai públic, físic o virtual, a través d’equipaments com les escoles, els carrers i les places, els centres culturals i artístics de proximitat, les biblioteques, els museus o les plataformes col·laboratives de les entitats s’hi apleguen una gran varietat de narratives i discursos entorn del concepte de ciutadania. La interrelació entre aquests àmbits, però, va més enllà de les infraestructures; es defineix dia a dia en la construcció d’espais socials propicis per a la diversitat, la inclusió i l’equitat; uns espais dinàmics d'activitat i de tensió productiva entre les polítiques i els diferents agents de la cultura i l’educació, que afavoreixen la reflexió crítica i promouen una trobada amb l'art públic i els processos comunitaris.

Òpera de kebab

Les classes socials, històricament han dividit les societats en funció del seu estatus, ja fos per condició econòmica, cultural o d’origen. Factors que sempre han estat estretament relacionats. El rebuig a la diferència, al desconegut, és redundant a l'espècie humana, com es tradueix en l’expressió artística.

Qui és aquesta gent que visita museus a Catalunya

Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital. Però, com són aquestes persones que decideixen dedicar el seu temps a vagar per un espai expositiu o un monument?

Vull ser actriu? Artistes i precarietat laboral

Imaginem-nos una noia que es diu Joana. La Joana acaba de fer setze anys i aquest any acaba l’educació secundària obligatòria. Com que el final de l’etapa s’acosta, sorgeix la gran pregunta: i què farà després? A l’institut ja han començat les xerrades d’orientació. Nota que de mica en mica augmenta la pressió: ha de prendre una decisió que sembla transcendental. Ha d’encarar el seu futur. És filla i néta de farmacèutics i creu que a casa esperen que ella continuï la tradició familiar. Però ja fa temps que, en secret, dóna voltes a una idea. Una bogeria, potser. Encara no s’ha atrevit a comentar-ho amb els seus pares. Com reaccionaran quan els digui que vol ser actriu?

Un fantasma recorre el sector cultural i creatiu

Elena Borin | Peter Lang

Un fantasma recorre Europa. Així començava el Manifest comunista de Marx i Engels. A les antípodes de les idees revolucionàries dels pares del comunisme, el sector cultural i creatiu (SCC) està transformant-se. Un fantasma en recorre els sistemes de governança i els models de gestió. És un fantasma que no fa por i que a poc a poc es va fent visible. Elena Borin ha escrit 'Public-Private Partnership in the Cultural Sector: A comparative Analysis of European Models' per radiografiar el fenomen.

Continua el tic-tac a Can Batlló

Maria Victoria Sánchez Belando | City, Culture and Society 8 (2017) 35-42

Barri de la Bordeta, gener de 2010. La PlataformaCan Batlló és pel barri” llança un ultimàtum: si l’11 de juny de 2011 les excavadores no han entrat al recinte de l’antiga fàbrica tèxtil, les veïnes l’ocuparan. Comença el compte enrere de l’anomenada campanya “Tic, tac”. La reclamació: que es complexi amb el Pla General Metropolità de 1976, que preveia la creació de zones verdes i equipaments en aquella zona. 11 de juny de 2011: s’obre una de les naus, el Bloc 11. Ha nascut un espai social autogestionat pel veïnat. A fi d’analitzar de quina manera Can Batlló representa una alternativa a les polítiques de les ciutats creatives, Maria Victòria Sánchez Belando ha escrit “Building alternatives to the creative turn in Barcelona: The case of the socio-cultural centre Can Batlló”.

Els quatre genets de la participació

Lluís Bonet i Emmanuel Négrier | Poetics 66 (2018) 64-73

Què implica la participació en les polítiques culturals? A mitjans d’abril el grup de treball The OMC (Open Method of Coordination) de la Unió Europea publicava l’informe “Participatory governance of cultural heritage”, en què recollia bones pràctiques de gestió participativa del patrimoni (tangible, intangible i digital). L’estudi del Secretariat General d’Educació i Cultura  exemplifica que el concepte de participació ha calat en l’àmbit de les polítiques culturals. Amb l’objectiu d’analitzar el fenomen, Lluís Bonet i Emmanuel Négrier han escrit l’article “The participative turn in cultural policy: Paradigms, models, contexts”.