capitalisme

La cultura segons Terry Eagleton

Terry Eagleton | Taurus

Davant el repte d’abordar un concepte tan ampli com el de la cultura, Terry Eagleton comença el seu nou llibre aclarint que, per la dificultat que comporta elaborar-ne una teoria unificada, mostrarà diversos enfocaments que ens apropin de manera crítica a la noció actual del terme, guiats a través de les teories de figures com Edmund Burke, Raymond Williams, Johann Gottfried Herder, Matthew Arnold, Marx o Oscar Wilde.

Efectivament, Eagleton indaga en els conceptes de cultura que s’han anat succeint i superposant en els darrers segles (la cultura com a conjunt d’artefactes estètics, com a substitut de la religió, com a fet de la vida quotidiana, com a salvació social, com a indústria de l’entreteniment, etc.) amb una visió lúcida, divertida i mordaç, i s’endinsa en la discussió sobre quins són els valors intrínsecament humans i, per tant, constitutius de la idea mateixa de cultura, suspenent, fins i tot, les certeses que avui dia defineixen les polítiques culturals occidentals.

Laboratorios ciudadanos de producción, investigación y difusión de proyectos culturales

 TELOS número 103 - Febrero - Mayo 2016

El Dossier central 103 de ‘Telos’aborda un terreno tan en boga -en España e internacionalmente- como escasamente investigado y en el que se acumulan más los discursos políticos y tecnológicos que las evidencias y las mejores prácticas empíricas: el de los entornos tecnológicos creativos. En una rápida evolución desde su aparición, objeto de denominaciones múltiples (como tecnopolos culturales, ciudades de la imagen, medialabs, hubs, etc.), las prácticas colaborativas en red han ampliado notablemente sus fronteras, combinando espacios físicos con otros virtuales y relacionales que a veces se articulan entre sí.

Comunicació i cultura en l’era digital

Ramón Zallo | Gedisa

Evitant caure en el determinisme econòmic i tecnològic, el present llibre aprofundeix en l’anàlisi de la producció cultural i la seva regulació en un context de crisi política i econòmica, així com en les fortes transformacions tecnològiques de les societats contemporànies. Aquesta noció de conflicte que es genera, permet a l’autor reconèixer les contradiccions en el procés d’organització social, així com la dualitat del propi sistema comunicatiu.

La estetización del mundo

Ens ha arribat al Centre la darrera obra del sociòleg francès Gilles Lipovetsky, ‘La estetización del mundo’ escrita en col·laboració amb Jean Serroy i publicada per Anagrama, on analitza com l’art i el comerç s’han hibridat en el món actual. 

Lipovetsky, professor agregat a la Universitat de Grenoble, entre les seves obres hi ha ‘Els Temps hipermoderns’ o ‘La Cultura-mundo : respuesta a una sociedad desorientada’, que també podeu consultar al Centre.

Us proposem llegir aquesta ressenya i també aquí el principi del llibre

El murmullo de la multitud artística: arte global, política y posfordismo

Pascal Gielen | Research Centre for Arts in Society | Brumaria

Obra que defensa la hipòtesi que l’escena artística global actual és una entitat de producció perfecta per a l’explotació econòmica. L’autor, Pascal Gielen, considera que la indústria cultural capitalitza l’ètica i la idiosincràsia pròpies del món de l’art, que s’ha convertit en un model estandarditzat de producció. Els governs abracen també aquest model i l’apliquen a l’economia de mercat neoliberal que domina a escala global.

La Sociedad de coste marginal cero: el internet de las cosas, el procomún colaborativo y el eclipse del capitalismo

Jeremy Rifkin | Paidós

Per a Jeremy Rifkin, economista i sociòleg nord-americà, les mesures monetàries del BCE no són més que un pal·liatiu a la crisi que no serveixen per fer front als motius de fons d'aquesta, ja que lliguen amb la gran transformació que experimenta el nostre sistema econòmic.

Segons Rifkin, hem de veure que en la tercera revolució industrial en què estem ens endinsem, en un sistema econòmic nou. Aquest no és ni el capitalisme tradicional ni el socialisme sinó un món en què es creen immenses xarxes per internet per intercanviar béns i serveis, un altre paradigma econòmic que es diu procomú col·lectiu, en què els productors són al mateix temps consumidors. Amb això, decreix l'interès per acumular béns, es compra menys, s'estalvia més, cada cop es comparteix més i es desmunten les perspectives de venda de molts sectors. Així, les indústries convencionals es col·lapsen per falta de beneficis. Un canvi de paradigma, que ha arrasat la indústria cultural tradicional -però no la creació ni el consum-, que es pot fer extensiu a altres sectors productius, tal com vaticina l’autor.

«Culture Unbound» sobre la crisi del sistema capitalista i la crítica cultural

Culture Unbound ׀ Johan Fornäs

Aquesta revista de recerca presenta una nova secció temàtica titulada ‘Capitalism: current crisis and cultural critique’ que ofereix una anàlisi amplia de l’ordre econòmic actual des d’una perspectiva cultural. Inclou una introducció i tretze articles elaborats per acadèmics que reflexionen sobre la no sostenibilitat de sistema de producció capitalista actual, en el context de la recent crisi econòmica i a la llum de la teoria social i cultural. Els articles analitzen des de les perspectives marxistes el capitalisme financer contemporani fins a la constricció de la subjectivitat neoliberal o les condicions de treball en les indústries creatives.

Industria cultural, información y capitalismo

César Bolaño planteja en aquesta obra un nou marc d’estudi de les funcions i del paper productiu de les comunicacions i les indústries culturals en l’actual era del capitalisme cognitiu. Proposa un quadre d’anàlisi que vagi més enllà dels límits convencionals del model economicista i que  reflecteixi la complexitat de les indústries culturals així com comprengui el paper dels productors culturals i de les relacions entre treball i valor.

Síntomas mórbidos en el cubo blanco

Yaiza Hernández Velázquez | Futuro público. Campo para el análisis y la crítica cultural

Los espacios públicos y los espacios de la cultura [1]

Confieso que se me atragantó un poco el lema de este encuentro: “Recuperemos el espacio público a través de la cultura”. No porque sea mal plan, recuperar espacios comunes siempre está bien aunque haya que recurrir a la cultura entrecomillada para ello. Se me atragantó porque armoniza demasiado bien con la retórica que muchas instituciones han movilizado durante las últimas décadas para hacer justo lo contrario. La “cultura” se sobreentiende institucionalmente no como “toda una forma de vida” en el sentido que le daba Raymond Williams, sino como algo más selecto, restringido y, por tanto, “valioso”, algo que merece su propio espacio (el suyo, el de los suyos, no el del todo el mundo, no un espacio “público” en un sentido fuerte no meramente estatal). Si vamos a reivindicar que la cultura (en este sentido tan parcial como abstracto) puede ser un, o incluso el elemento más efectivo de procuración de este espacio público, haremos bien en atender a la multitud de ocasiones en que esta reivindicación ha resultado espuria. Por no ir muy lejos, pensemos en las tres últimas décadas, en las que hemos visto aumentar exponencialmente el número de museos, auditorios, centros de arte o incluso “ciudades” de la cultura en el estado español.

Apunts #12

Era una crisis de clase. Jaron Rowan. Demasiado superávit