béns comuns

Cultura, políticas públicas y bienes comunes: hacia unas políticas de lo cultural

Nicolás Barbieri | kult-ur  Vol. 1, núm. 1 (2014) 

RESUMEN: Las políticas culturales se han institucionalizado sobre la idea de la cultura como sustantivo, como objeto, incluso como esencia de un grupo o colectivo. Si bien el modelo de democratización de la cultura continúa como núcleo de las políticas culturales, se vuelve evidente la caducidad de buena parte de los principios de una política centrada en el acceso a la oferta cultural. Los problemas a los que las políticas públicas se enfrentan resultan cada vez más complejos, inciertos y con más riesgos incorporados. Suponen un nuevo reto para la legitimidad de las instituciones culturales en su rol de intermediación tradicional. En este contexto, los bienes comunes (commons) emergen no sólo como concepto analítico sino como herramientas de acción política, social y legal. Los bienes comunes no son simplemente objetos o espacios, sino complejos sistemas de gestión de recursos con comunidades y normas que permiten su sostenibilidad. Este artículo plantea como hipótesis la posibilidad de que las políticas culturales reconozcan la cultura no sólo como sustantivo sino también como adjetivo (lo cultural). ¿Qué implica concebir las políticas culturales como políticas de los bienes comunes? ¿Cuáles son las diferencias principales en lo que se refiere al modelo de políticas de acceso a la cultura? ¿Puede un cambio de modelo derivar en la desresponsabilización de las políticas públicas en el ámbito de la cultura?

La Sociedad de coste marginal cero: el internet de las cosas, el procomún colaborativo y el eclipse del capitalismo

Jeremy Rifkin | Paidós

Per a Jeremy Rifkin, economista i sociòleg nord-americà, les mesures monetàries del BCE no són més que un pal·liatiu a la crisi que no serveixen per fer front als motius de fons d'aquesta, ja que lliguen amb la gran transformació que experimenta el nostre sistema econòmic.

Segons Rifkin, hem de veure que en la tercera revolució industrial en què estem ens endinsem, en un sistema econòmic nou. Aquest no és ni el capitalisme tradicional ni el socialisme sinó un món en què es creen immenses xarxes per internet per intercanviar béns i serveis, un altre paradigma econòmic que es diu procomú col·lectiu, en què els productors són al mateix temps consumidors. Amb això, decreix l'interès per acumular béns, es compra menys, s'estalvia més, cada cop es comparteix més i es desmunten les perspectives de venda de molts sectors. Així, les indústries convencionals es col·lapsen per falta de beneficis. Un canvi de paradigma, que ha arrasat la indústria cultural tradicional -però no la creació ni el consum-, que es pot fer extensiu a altres sectors productius, tal com vaticina l’autor.

Silencio y política. Aproximaciones desde el arte, la filosofia, el psicoanàlisis y el procomún

Medialab-Prado


Llibre que recull una selecció de textos sobre la relació entre política i silenci. Diversos artistes, gestors, acadèmics i molts activistes compromesos amb les noves realitats econòmiques i socials i els nous moviments i idees polítiques com el 15-M, es plantegen les següents qüestions: Com es contemplen la política i el silenci des de l’art? Quina importància té internet en la gestió de la realitat? Quines són les polítiques d’incorporació de l’altre? Quins conceptes van associats a la democràcia? Quin és el paper actual de l’art? Quin és el poder de la cultura? Els autors i autores aborden totes aquestes qüestions des de disciplines com l’art, la reflexió estètica, la filosofia, l’antropologia, els estudis de gènere, la psicoanàlisi i els béns comuns.

La ciudad híbrida. La mediación de las TIC en la experiencia de la ciudad

Angelique Trachana | Arte, Individuo y Sociedad Vol 26, No 2 (2014) p. 233-254

Resumen: El concepto de “ciudad híbrida” se acuña en el nuevo contexto tecnológico para señalar una serie de fenómenos contemporáneos que se producen en la conjunción de las condiciones físicas de la ciudad y la virtualidad de soporte tecnológico. El término puede encontrase asociado a categorías tan actuales como smart cities o “ciudades inteligentes”, “ciudades de código abierto” y a los nuevos “aprendizajes” de “hacer ciudad” con el “uso cotidiano de internet”. Aquí, sin embargo pretendemos extender el alcance de su significado haciendo una síntesis de “aprendizajes” que modifican nuestra percepción del entorno. Desde el mundo de las artes como la fotografía o el cine hasta la televisión y ahora internet y las múl­tiples herramientas telemáticas de uso cotidiano, comprobamos cómo la mediación tecnológica, incide intensificando la percepción sensible de la ciudad y ampliando el imaginario de los ciudadanos.

La Cultura Localizada como respuesta social a la Red: El caso de la Fábrica de la Tabacalera en Madrid

Margarita Rodríguez Ibáñez | e-rph. Revista Electrónica de Patrimonio Histórico. nº 14, junio 2014

Resumen: En las últimas décadas la Red ha provocado profundos cambios en la manera en que se entiende la información, la comunicación y, por extensión, la política, la economía, la sociedad y el concepto amplio de cultura. Estos cambios vienen claramente definidos porque se ha modificado la forma de actuar a través de las TIC, la cual es interactiva, colaborativa, participativa y sin jerarquía. Hasta no hace mucho, estos comportamientos estaban asociados únicamente al mundo virtual, pero actualmente existen colectivos que se agrupan en localizaciones determinadas para gestionarlas de una manera similiar a la que hemos aprehendido de la Red. Estas experiencias ejemplifican el concepto de cultura localizada, analizada en este artículo a través del ejemplo del Centro Social Autogestionado LTBC (La Fábrica de Tabacalera) en Madrid.

Kult-ur: Governança de la ciutat i drets culturals

Kult-ur

Ens plau presentar-vos aquesta nova revista acadèmica, multidisciplinària i digital  d’investigació i assaig que vol aproximar-se a la complexitat de tot allò que s’ha relacionat amb els modes de viure en la ciutat i que presta una atenció especial a les seves modalitats emergents, a les noves formes de convivència. El primer número està dedicat a la governança de la ciutat i als drets culturals i compta amb articles de Jordi Pascual, Patrice Meyer-Bisch, Raymond Weber, Nicolas Barbieri, John Holden, Montserrat Pareja Eastaway, Davide Ponzini, Nancy Duxbury o Jordi Baltà Portolés, entre d'altres. El segon número tractarà qüestions relatives a l’emancipació, autogestió, el canvi i com retornar la sobirania a les persones.

Per a què serveix la cultura?

SOY CÁMARA. El programa del CCCB (36)

Aquest capítol s’articula a partir de les jornades de debat sobre «El sentit de la cultura» celebrades al CCCB i reflexiona sobre la rellevància social de la cultura i la seva relació amb la política. «Cultura» és un concepte amb múltiples definicions, difícil d’abastar en la seva complexitat. Per contestar la pregunta del títol, es traça un recorregut des de la concepció de la cultura com a repertori d’eines per relacionar-nos amb el món fins a la dimensió política de la cultura com a espai de conflicte i instrument de canvi social, passant pel problema de la mercantilització de la cultura en la societat de consum i la doble funció de la cultura com a experiència individual i bé comú.

El programa entrevista Marina Garcés, filòsofa; Mara Dierssen, neurobiòloga i cantant; Frederic Amat, artista visual, i Eloy Fernández Porta, escriptor. Recupera, a més, aportacions de Pierre Bourdieu, Pier Paolo Pasolini, Georges Bataille, Fritz Lang, Jean-Luc Godard, Nuccio Ordine i Alfredo Jaar.

See video

Per a què serveix la cultura?

SOY CÁMARA. El programa del CCCB (36)

Aquest capítol s’articula a partir de les jornades de debat sobre «El sentit de la cultura» celebrades al CCCB i reflexiona sobre la rellevància social de la cultura i la seva relació amb la política. «Cultura» és un concepte amb múltiples definicions, difícil d’abastar en la seva complexitat. Per contestar la pregunta del títol, es traça un recorregut des de la concepció de la cultura com a repertori d’eines per relacionar-nos amb el món fins a la dimensió política de la cultura com a espai de conflicte i instrument de canvi social, passant pel problema de la mercantilització de la cultura en la societat de consum i la doble funció de la cultura com a experiència individual i bé comú.

El programa entrevista Marina Garcés, filòsofa; Mara Dierssen, neurobiòloga i cantant; Frederic Amat, artista visual, i Eloy Fernández Porta, escriptor. Recupera, a més, aportacions de Pierre Bourdieu, Pier Paolo Pasolini, Georges Bataille, Fritz Lang, Jean-Luc Godard, Nuccio Ordine i Alfredo Jaar.

El derecho al arte en Ecuador

Aquest document reuneix cinc assaigs que analitzen el concepte d’art des de diverses perspectives: com a bé humà, com a dret constitucional, com a bé amb valor econòmic, així com des de la perspectiva de la propietat intel·lectual, la democràcia, la inclusió dels pobles i nacionalitats, l’educació i les polítiques públiques.

Els autors, Tamia Vercoutère, Dean Baker, María Fernanda Cartagena, Richard González Dávila i Mark  Weisbrot, coordinats per Ricardo Restrepo, argumenten que l’art és un dret i li correspon a l’Estat la provisió de les condicions per a garantir-lo mitjançant polítiques públiques que han de tenir en compte tant les especificitats de les persones, els pobles i les nacionalitats, així com el context tecnològic de l’era digital, i establir les bases per a una societat oberta on el coneixement sigui lliure.

La cultura transgènica

Helena Ojeda |  Nativa 

Al Fòrum Indigestió del passat 13D es proposava un debat sobre dues visions de la cultura: la gestió comunitària i les indústries culturals. El diàleg es provava entre la reivindicació del retorn a la comunitat del que aquesta produeix -expropiat pel mercat-, i el mercat, personificat en aquest cas en un representant de l’Administració pública. Tela.

Una administració seduïda per la idea de les indústries culturals que, provant de complaure amb paraules molt ben dites les raons de l’interès comunitari, en un moment donat del debat, en un fals consens, va arribar a convenir en què les indústries culturals ni existeixen al nostre país, ni en calen. Vaja, un no-debat. Potser dos monòlegs antagònics, un dels quals provava de saltar a la pista de l’altre per fer veure, o creure’s, que jugaven junts contra ningú.