Canviar o canviar

Post de Juan Insua [2], Cap de projectes del CCCB LAB.

Fa poc més de cinc anys, les tecnologies digitals col·laboratives nascudes en el si d’aquest univers [3] en expansió que coneixem com a Internet (o La Xarxa), eren encara una terra incognita per a la gestió cultural. La resposta inicial davant l’adveniment de les anomenades «xarxes socials» va ser la indiferència, com si es tractés d’un fenomen passatger que només afectava el món virtual. La primera reacció va tenir lloc als departaments de premsa i comunicació, que van incorporar una generació de joves professionals coneixedors de les noves eines. Myspace, Twitter, Facebook, You Tube, Flickr, Vimeo, Pinterest, Google Plus, etc., van començar a incloure’s en els llocs web de les institucions culturals, alhora que es produïa una fase de resistència pròpia de qualsevol procés de canvi que amenaci el modus operandi establert.

Les raons d’aquesta resistència són diverses, però caldria destacar el desconeixement d’un cos teòric que, des de fa almenys tres dècades, intenta desenvolupar i aplicar un conjunt d’idees i pràctiques nascudes sota el signe de la revolució digital. Es podria pensar que les disciplines humanistes han estat agafades a contrapeu, i això fa palès un biaix tecnofòbic que oscil·la entre argumentacions solvents i una miopia obstinada. I també cal preguntar-se per les promeses i utopies de la cibercultura en un moment de crisis sistèmiques interconnectades. La veritat és que, amb més o menys convicció, coneixement i entusiasme, les institucions culturals han ingressat en una fase d’acceptació de les tecnologies de la informació i el coneixement com a eines imprescindibles per a la seva evolució i supervivència. Si la indiferència fou el resultat d’una manca de visió  sobre la influència d’Internet i la resistència una fase previsible, l’acceptació incondicional es pot convertir en fascinació acrítica. Tecnòfobs i tecnòfils constitueixen els dos pols d’un maniqueisme estèril on una raó oberta, crítica i dialogant té molts obstacles per ser escoltada. La paraula complexitat és un dels fetitxes semàntics més recurrents, però s’oblida que complex és, sobretot, allò que no es pot pensar per separat. D’aquí la necessitat d’intentar comprendre la naturalesa més profunda del canvi al qual estem assistint, assumint que ens trobem enmig del remolí i que encara no tenim prou perspectiva per conèixer-ne les conseqüències més perdurables.

El primer que caldria advertir és que el canvi no és exclusivament tecnològic. Les noves tecnologies no són neutrals: poden accelerar els aspectes més alliberadors de la intel·ligència col·lectiva [4], fomentar la transparència i regenerar la democràcia i, al mateix temps, afavorir els mecanismes més sofisticats del poder i del control. Els desafiaments als quals s’enfronta l’àmbit cultural exigeixen compromís i generositat per part de tots els agents implicats. Requereixen un esforç sostingut per fugir dels dogmes excloents, les opinions sectàries i les actituds inertes. Entre els factors que influeixen en el nou escenari, es poden esmentar tres nuclis rellevants:

>> SEGUIR LLEGINT AL BLOG LAB [5]