El micromecenatge: almoina o revolució?

El debat al voltant del mecenatge continua. No hi ha dubte que un dels eixos principals del debat cultural se centra avui en l'accés als continguts i també en les formes de finançament. Doncs bé, paga la pena comentar l'article "¿Financiación alternativa o limosna moderna? [2]", signat per Eduardo Guillot al diari Levante, en què es paerla de crowdfunding. Després d'un curt període en què el micromecenatge semblava que era la solució idònia per finançar els projectes culturals, sobretot per part dels artistes emergents o que se situen més al marge del mainstream, comencen a aparèixer, com era d'esperar, les primeres objeccions. En l'article es qüestiona, per exemple, que hi hagi artistes que demanin 30.000 euros per a un project discogràfic mentre d'altres se'n surten amb menys de 3.000. L'articulista argumenta, per exemple, que si les despeses no es desglossen, l'usuari o finançador no sap ben bé on van els seus diners, amb la qual cosa un pot arribar a pensar que li estan prenent el pèl. A més han aparegut artistes crítics amb el sistema, tot i haver-lo utilitzat anteriorment. Aquest és el cas de Maronda, que considera que no es pot fer pagar per una obra que el públic desconeix i no pot avaluar. Hi ha, d'altra banda, un cert desfasament en relació a les dates de sortida del producte, ja que molts artistes no poden completar l'obra en el temps anunciat, ja sigui perquè el projecte està encara en marxa o bé perquè no s'ha assolit el finançament requerit. Tot això enmig d'una certa sensació de demanar almoina o de passar el plateret. S'esgotarà aviat aquest model? Buscarà noves fórmules? Caldrà seguir-ho atentament. I pensar en noves alternatives, com per exemple seduir el possible finançador amb un avanç de l'obra per a la qual es demanen diners. Un dels problemes és, sens dubte, destriar el gra de la palla en un món en què la inflació de propostes és molt alta. El debat resta obert.