Callar o no callar [la llibertat d'expressió]

Molt probablement, avui mateix heu llegit o sentit als mitjans de comunicació alguna paraula com censura, delicte d’odi, querella, enaltiment al terrorisme, encausament o injúries. Son termes es troben a l’ordre del dia des que la Llei Orgànica 4/2015, de Protecció de la Seguretat Ciutadana [2], anomenada també popularment, llei mordassa, va entrar en vigor l’estiu del 2015 [3]. Cada vegada hi ha més veus crítiques amb la llei que reclamen la recuperació d’una llibertat d’expressió, que si mai s’ha arribat a conquerir del tot, sembla que darrerament més aviat recula pels múltiples camins de la censura.

En aquest context en el qual ens trobem en un debat constant sobre els límits entre la llibertat d’expressió, els respectes i els honors a persones i institucions, Laura Huerga [4] i Blanca Busquets [5] publiquen Tu, calla! [6] que esdevé una anàlisi viva i rabiosament actual, sobre la censura i el dret a la llibertat d’expressió i manifestació. Aquesta mateixa idea de llibertat d’expressió es la que es defensa a l’article 19è de la Declaració Universal dels Drets Humans [7] i en conseqüència, la majoria dels sistemes democràtics la assenyalen com a dret en les seves constitucions, com és el cas de l’article 20 de la constitució espanyola. [8]

La publicació de l’editorial Raig Verd [9], d’entrada fa un repàs a les cartes de drets, la redacció de les lleis i la reforma del codi penal, per posar-nos en context i veure quin és l'orígen dels drets i sobretot dels deures que s'han anat imposant. Tot seguit, entra en matèria i desplega un ampli catàleg de casos que van des dels més coneguts fins als que probablement han tingut escàs ressò per haver-se silenciat des dels mitjans, però que no per això son menys indicatius de les limitacions de les llibertats d’expressió.

Com bé sabem, cada un d’aquests casos ha tingut múltiples reaccions en forma de protestes, campanyes i accions ja fos a la xarxa o als carrers, que es recullen al següent apartat on es descriuen aquestes respostes que han rebut les penes i condemnnes. Posteriorment s'hi descriuen les conseqüències, com pot ser la criminalització de la protesta, de la mateixa pobresa i fins l’autocensura. També destaca un capítol dedicat a abordar la servitud de la informació, és a dir, la fràgil llibertat de la que gaudeixen molts periodistes supeditats a les línies ideològiques del mitjà pel qual treballen, la censura i fins i tot manipulació que pateix com a instrument generador d’opinió en defensa d’uns interessos concrets des de la rereguarda.

'Tu, calla! [6]' també ofereix alguns recursos amb l'objectiu de mostrar les possibles escletxes que hi ha a certs laberints burocràtics, com és el cas del Manual de sanciones administrativas, un document de Comisión Legal Sol que es publica a les pàgines del llibre.

Manual de sanciones administrativas [10] (Comisión Legal Sol)

Probablement no n’hi ha prou d’eliminar del tot la censura i protegir al màxim la llibertat d’expressió, ja que per una societat plenament lliure i justa, a més del foment de l’esperit crític, sobretot cal construir una societat que eduqui en tots els espais i edats possibles en la diversitat, el respecte i el pensament. Les autores alerten del perill que suposa, encara més que l’autocensura, el desig de censurar tota opinió incòmoda, ja que com diu la cita de Noam Chomsky al primer capítol del llibre: ‘Si no creiem en la llibertat d’expressió per a aquells que menyspreem, no hi creiem en absolut’

Podeu consultar aquest llibre [6] al Centre d’Informació i Documentació. [11]

Inicieu sessió [12] o registreu-vos [13] per enviar comentaris