Un fantasma recorre el sector cultural i creatiu

Elena Borin [2] | Peter Lang [3]

Un fantasma [4] recorre Europa. Així començava el Manifest comunista [5] de Marx [6] i Engels [7]. A les antípodes de les idees revolucionàries dels pares del comunisme [8], el sector cultural i creatiu (SCC) està transformant-se. Un fantasma en recorre els sistemes de governança i els models de gestió. És un fantasma que no fa por i que a poc a poc es va fent visible. Elena Borin [2] ha escrit 'Public-Private Partnership in the Cultural Sector: A comparative Analysis of European Models' per radiografiar el fenomen.

Borin du a terme un estudi comparatiu de casos de societats publicoprivades. D’aquesta manera vol aportar dades al debat sobre l’emergència de nous sistemes de governança i models de gestió en el SCC. La recerca comprèn els últims cinquanta anys i posa el focus en el desenvolupament de les col·laboracions publicoprivades en l’àmbit cultural. El territori: Europa; més concretament, Regne Unit, Itàlia, Alemanya i França.

El context de la investigació és el replantejament dels models de gestió i dels sistemes de governança. En aquest sentit, segons Borin, els partenariats publicoprivats permeten reforçar el potencial cultural i creatiu del sector. Al mateix temps, aquests ecosistemes permeten promoure la identitat cultural del territori des d’una altra perspectiva, de manera que les organitzacions culturals adquireixen un nou rol.

Els Climats du Vignoble de Bourgogne són un exemple de projecte PPP i MSP que abraça tota una regió. Imatge: Office de Tourisme de Beanu [9]

Borin defineix els dos tipus d’organitzacions que analitzarà:

• Public-Private-Partnerships (PPPs): “long-term cooperation agreements between public authorities and private partners, created to design, implement or carry out specific projects” (p. 17).
• Multi-Stakeholder Partnerships (MSPs): “partnership agreements signed among a multiplicity of subjects, not only public and private but also civic ones” (ibídem).

És a dir, els MSPs són PPPS en què la diversitat de subjectes és major i, a més, s’hi sumen agents de la societat civil com ara les comunitats o els ciutadans.

Què pretèn el llibre? D’entrada, detectar els models PPP en els quatre països europeus escollits i delimitar-ne les característiques; al mateix temps, intenta explicar com s’implementen aquesta mena de models i de quina manera es gestionen i governen; a més, vol determinar si aquests models permeten repensar la governança i la gestió del sector cultural europeu i si, en fer-ho, reforcen el potencial cultural i creatiu de les diverses organitzacions; finalment, el paper de la ciutadania és un altre dels aspectes que es té en compte.

A les conclusions, Borin afirma que en els últims anys hi ha hagut un interès creixent en entendre els PPPs des de la seva capacitat d’articular un espai d’encontre entre parts interessades diverses. La comparativa mostra que els models estan molt determinats per les característiques del territori en què s’implementen. Els casos d’estudi s’agrupen en dos nivells: aquells que es desenvolupen en un espai molt concret (micro) i els que comprenen tot un territori (meso).

Un altre dels exemples analitzats al llibre: el futur Museum of concrete art and design d’Ingolstadt. Imatge: querkraft Architekten [10]

Els resultats de l’anàlisi són similars en els dos àmbits. Borin conclou que les PPP tenen un gran impacte en el territori i que són capaces de generar valor públic. Pel que fa al nivell micro, les PPP esdevenen una via pel desenvolupament local a través de la cultura i la creativitat. Així, es percep “a shift from micro perspectives to ecosystem approaches based on multi-level and collaborative governance and management” (p. 207). En el nivell meso, la tendència és similar; Borin destaca que en aquest cas s’intenta equilibrar la presència de parts interessades d’arreu del territori en qüestió. Finalment, l’autora subratllar que els “PPPs in the cultural field are moving towards the development of meso ecosystem approaches” (p. 209).

La participació és un dels aspectes que avui en dia centren el debat de la gestió cultural i les polítiques públiques. De fet, ja fa temps que de d’Interacció [11] ho posem de manifest. Darrerament, n’hem parlat en relació a la governança del patrimoni [12] i hem vist els models de participació cultural [13] en relació al projecte europeu Be SpecACTive! [14]; també podríem estudiar la singularitat del cas de Can Batlló [15]. L’estudi de Borin se centra en les organitzacions publicoprivades europees. Totes les aportacions al debat són benvingudes. De moment, el fantasma segueixen movent-se sigilós i transformant els sectors cultural i creatiu.

Podeu consultar aquest llibre [16] al Centre d’Informació i Documentació. [17]

Inicieu sessió [11] o registreu-vos [18] per enviar comentaris