De lluny ve una música celestial

Barcelona, 1997. La Joana [2] s’ha llevat nerviosa. És el dia. No pot esperar que arribin les cinc de la tarda, l’hora en què sortirà de classe. Però no té més remei que passar el dia a l’institut. Ho té tot planejat i ja ho ha parlat amb la mare. Quan el timbre certifiqui que s’ha acabat la lliçó d’Anglès, la Joana s’afanyarà a agafar l’autobús, que la portarà a la Plaça de Catalunya. Baixant la Rambla a mà dreta hi ha el carrer dels Tallers i al número 7, Discos Castelló [3]. Que no hi hagi cua, pensa. Avui surt a la venda “Bon dia”, el nou disc d’Els Pets [4], i no hi ha res que la Joana desitgi més. // Barcelona, més de vint anys després. Una altra Joana. El bip de la notificació del mòbil la desperta. Quarts de vuit del matí i el grup de Whatsapp de les seves amigues ja bull. Nenes, que a partir de les onze ja es podran comprar les entrades! I moltes emoticones. És veritat. Des que Taylor Swift [5] va anunciar a Instagram que la seva gira faria parada a la capital catalana, la seva colla mesura el temps amb els dies que falten per la cita. Ja s’imagina saltant i corejant “Look What You Made Me Do [6]” a primera fila. No hi ha res que la Joana desitgi més.

No és cap secret que la música forma part de la nostra història emocional. Les cançons, les melodies, ens transporten a racons de la memòria on guardem trossos de la nostra vida. La música no deixarà mai de moure’ns i commoure’ns. El que canvia és la manera que tenim de relacionar-nos amb ella. A fi de posar números al consum de música i radiografiar l’estat del sector als Països Catalans, des del 2004 el Grup Enderrock publica l’Anuari de la Música [7]. L’exemplar del 2018 es va presentar [8] el passat 18 de juliol a la seu de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE [9]).

[10]

Font: Grup Enderrock [10]

La parella de relats amb què començàvem l’entrada exemplifiquen el canvi de tendència dels últims anys. L’anuari ho certifica. La música en directe lidera la indústria. De fet, és el principal sector de facturació: representa un 88% dels ingressos, enfront del 12% de la venda de discos. Gràcies als concerts el sector ha superat la crisi i ha recuperat les dades de fa deu anys. Lluís Gendrau [11] ho va deixar clar a la presentació: “La indústria musical ha sortit de la crisi reforçada i reconvertida de manera definitiva i profunda”. Si l’any 2017, el sector va facturar 189,4 milions, les actuacions en viu van generar 167 milions. Aquestes xifres representen deixar enrere els números vermells per primer cop des de l’inici de la crisi. I el sector ho aconsegueix amb un triple record del directe: de facturació (84,4 milions), de públic (més de 13 milions) i de concerts (19.256). En aquest últim cas, la xifra ha augmentat un 32%, però només hi ha hagut un 6% més d’espectadors. És a dir, l’oferta es dispara però no la demanda. Segons l’anuari, alguns experts adverteixen que a aquest ritme patirem una bombolla del directe.

[12]

Font: Grup Enderrock [12]

[12]

Font: Grup Enderrock [13]

La punta de llança del directe són els festivals, que no paren de créixer (un 14%), sobretot els mitjans (entre 10.000 i 100.000 assitents, com ara Jardins de Pedralbes [14], Anòlia [15], Esperanzah! [16] o Sons del Món [17]). Els petits i grans certàmens representen un 25% de la indústria. Així, l’any passat un 40% dels catalans van anar a un concert i d’aquest grup, un 40% ho van fer en un festival. La palma se l’emporten els macrofestivals: el públic jove els prefereix perquè són l’oferta més àmplia i rentable: per més o menys el mateix preu d’una entrada al Palau Sant Jordi poden gaudir d’un programa variat d’artistes nacionals i internacionals. De fet, recentment vam saber que el fons d’inversió The Yucaipa Companies [18] havia adquirit una participació minoritària [19] del Primavera Sound [20], un dels grans festivals de casa nostra. Un bon exemple que la música en directe és un valor a l’alça. El perfil d’espectador que dibuixa l’anuari: home o dona jove d’entre 20 i 24 anys. Enfront del boom dels festivals, les sales creixen a un ritme menor: es desacceleren.

[21]

Font: Grup Enderrock [21]

L’informe també posa l’èmfasi en altres aspectes del sector. A banda de l’impacte de la digitalització en la venda de discos i d’una precarietat [2] generalitzada en el món de la cultura, cal destacar que el català perd pistonada en el panorama musical. No només disminueixen les vendes d’àlbums en català (un 14% menys) sinó també el nombre de grups catalans que actuen en directe i els concerts en català (no arriben al 40%). També és flagrant la manca de dones en les cartelleres de sales i festivals. Tot i que la nova fornada d’artistes en femení l’any passat va merèixer una exposició [22] al Palau Robert, la veritat és que és un col·lectiu que continua invisibilitzat.

[23]

Font: Grup Enderrock [23]

D’altra banda, no podem passar per alt la mare dels ous: la formació, és a dir, l’educació.  Quan parlem del sector musical, pensem en concerts i discos, però l’anuari dedica una secció a reflexionar sobre les dades de la formació musical a Catalunya. D’entrada, la dada crida l’atenció: només el 3,5% de la població de menys de 25 anys ha estudiat música al llarg del curs 2016-2017. La mitjana europea se situa al 16,4%. En canvi, en els ensenyaments professionals puja el nombre d’alumnes i de professors, un 6,7% i un 7% respectivament. És a dir, hi ha molt camí per recorre. I és que a banda d’intentar que s’omplin les escoles de música hem d’aconseguir que la música entri a l’escola. Només amb una educació musical integrada a l’educació formal aconseguirem consolidar el sector de la música a casa nostra; a més, aprofitarem el potencial educatiu de la música. Pel que fa a les especialitats preferides dels estudiants de música, la taula següent els resumeix:

[23]

Font: Grup Enderrock [23]

A tall de conclusió, us deixem amb la reflexió que fan des d’Enderrock [7]:

Les institucions públiques i el sector es troben amb l’oportunitat única d’aprofitar la conjuntura per garantir la projecció d’artistes novells i millorar condicions laborals i de contractació, a més d’apostar pel panorama musical català, o el futur ens podria tornar a agafar amb el peu canviat.

En definitiva, les històries de les Joanes il·lustren la transformació del sector. Avui en dia la música es gaudeix en directe i a través de formats digitals. La música en català i protagonitzada per dones, tot i gaudir de força vitalitat social, perden visibilitat en els escenaris i en les cartelleres dels festivals. I malgrat tenir una bona salut musical, Catalunya ha de fer molta feina per formar músics i educar a un sector més ampli de la població en el llenguatge de les melodies i els ritmes. Si més no, la indústria s’ha consolidat després de la crisi. Sembla que, de lluny, s’acosta una música celestial.

Per a més informació, cliqueu les infografies.

Inicieu sessió [24] o registreu-vos [25] per enviar comentaris