Educació cultural sostenible. Cap a una “nova” governança

Actualment en els entorns urbans s’estan generant una multitud de nous enfocaments per al seu desenvolupament sostenible, amb la contribució especial de la cultura i l’educació a aquests processos. En ells sorgeix l’oportunitat de definir els espais compartits com un patrimoni comú, en què la cultura participativa i comunitària i la creativitat de les iniciatives cíviques condueixen a l'objectiu d’un futur sostenible.

Al voltant de la relació entre educació, cultura i ciutat es concreta en l’espai públic, físic o virtual, a través d’equipaments com les escoles, els carrers i les places, els centres culturals i artístics de proximitat, les biblioteques, els museus o les plataformes col·laboratives de les entitats s’hi apleguen una gran varietat de narratives i discursos entorn del concepte de ciutadania. La interrelació entre aquests àmbits, però, va més enllà de les infraestructures; es defineix dia a dia en la construcció d’espais socials propicis per a la diversitat, la inclusió i l’equitat; uns espais dinàmics d'activitat i de tensió productiva entre les polítiques i els diferents agents de la cultura i l’educació, que afavoreixen la reflexió crítica i promouen una trobada amb l'art públic i els processos comunitaris.

 

 

   

Paco Marco (2016). Tamborí: relleu en façana per a impedir el joc de pilota. Castelló (“Kult-ur [2]. Revista interdisciplinària sobre la cultura de la ciutat”. Vol. 3, núm. 6, 2016)

 

En el paradigma de la cultura compartida, l’art i l’acció educativa s’expandeixen pel territori i troben experiències i actors que conformen nous imaginaris per a repensar-nos com a subjectes actius de la ciutat,[1] però sovint topen contra les estructures de la governança tradicional i la rigidesa de certs sectors, o bé fan aflorar pressions que deriven de problemes de convivència relacionats amb les desigualtats, els fluxos migratoris, la saturació de l’espai públic, la manca d’accés a la informació i el coneixement, o la poca consciència sobre els drets culturals de les persones.

Com podem gestionar les parcel·les en què es generen conflictes entre les institucions i la ciutadania, entre les polítiques públiques i les iniciatives de base, entre els sectors cultural i educatiu, a partir de les quals puguem articular el desenvolupament de les nostres percepcions i possibilitats de la vida en societat de manera participativa i sostenible? Segons Lucina Jiménez [3]:
 

   

Son necesarios nuevos esquemas de gobernanza en los ámbitos locales. Si antes lo cultural provenía casi exclusivamente de los ministerios o secretarías de cultura, es posible hoy en día que el liderazgo provenga de la sociedad civil.” (Lucina Jiménez, "Educación, cultura y ciudadania [4]")[2]

 

Els nous esquemes de governança estan prenent força arreu d’Europa. En general, hi ha un procés d’apertura a vies innovadores de col·laboració que té la seva correlació, també, en els espais físics i els virtuals, en l’arquitectura[3] i en el disseny de plataformes digitals. Aquesta flexibilitat es tradueix en convenis culturals com els dels municipis de Haarlem, Zutphen, West Maas en Waal i Groningen, als Països Baixos, que compten amb una àmplia representació dels diversos àmbits i sectors involucrats. Sobre l’estratègia del municipi de Haarlem, l’informe “Educació cultural sostenible i de qualitat al teu municipi [5]” assenyala que:
 

   

L'èxit de la política municipal es deu en gran mesura a un grup de treball en què estan representats els ciutadans, el sector de l’educació i les institucions culturals. Aquest grup de treball està directament relacionat amb l'Agenda Educativa Local (LEA), perquè les diferents parts dialoguin i hi hagi un vincle directe amb l'agenda educativa.” (Josien Paulides i Marlies Tal, “Educació cultural sostenible i de qualitat al teu municipi [5]: com organitzar-se?”)[4]

 

   

Programa d’àmbit europeu “Bridging [6]”, que compta amb fons de la Comissió Europea i està previst per al període 2017-2019
 

   

En el sector europeu de l’aprenentatge permanent de l’art i la cultura participativa (que inclou l’art comunitari, la cultura del voluntariat i el patrimoni), el programa “Bridging [6]”[5] (2017-2019) té per objectiu bastir ponts entre el capital social i la promoció de la inclusió mitjançant l'enfortiment de les activitats de cultura co-creativa, parant atenció als aspectes intersocial, intergeneracional, interregional, intercultural i intereuropeu, involucrant tots els agents clau del sector.

I, pel que fa al Regne Unit, les estratègies més recents es basen en partenariats entre els sectors cultural i educatiu. “Building a collaborative culture [7]” (2018) descriu una sèrie d’experiències de col·laboració durant tres anys (2014-2017) a l’est de Londres, compartides pel Barbican Guildhall Creative Learning [8], 6 centres d'educació musical que representen 8 autoritats locals, més de 50 organitzacions culturals i educatives i l’organització sense ànim de lucre A New Direction [9]. Aquest informe indica que, malgrat les dificultats inicials d’entesa, s'ha produït un augment de les activitats artístiques i culturals i s'estan començant a implementar projectes d'educació cultural més estratègics i de més abast a l'est de Londres, sota un lideratge compartit i un model més viable des del punt de vista financer.
 

   

Imatge del web de la plataforma A New Direction [10]
 

   

Hi ha un nou paradigma emergent per al treball creatiu i col·laboratiu que ara comença a implementar-se a través d'associacions d'educació cultural, tot i que en realitat no és del tot “nou”. De fet, es basa en els principis humans de l’escolta activa, la generositat i el benefici mutu.” (Sean Gregory, director de “Learning & Engagement Barbican” / “Guildhall School of Music & Drama”)[6]

En realitat, es tracta d’estratègies que són reformulacions de les vies de col·laboració existents entre els diferents sectors i àmbits que comprenen la cultura i l’educació, però que tanmateix sí resulten innovadores en les seves aproximacions als reptes de les societats diverses d’avui dia.[7] La “nova” governança és això: la redefinició del paper de les institucions i de la societat civil en l’espai públic, cap a l’aprenentatge de la cultura cívica i la responsabilitat compartida de la gestió sostenible de les nostres vides.

 

Inicieu sessió  [11]o registreu-vos  [12]per a enviar comentaris

 

 

[1] Vegeu “Una introducció a «Mirades educatives a la ciutat: experiència, quotidianitat i participació [2]»”, de M. Mar Estrela Cerveró (“Kult-ur. Revista interdisciplinària sobre la cultura de la ciutat [13]”. Vol. 3, núm. 6, 2016, p. 19-24).

[2] Article encarregat el 2014 per la Comissió de cultura de Ciutats i Governs Locals Units [14] (CGLU [15]) en el marc de la revisió de l’Agenda 21 de la cultura [16].

[3] Llegiu l’article [17] de Mar Pichel “Por qué Finlandia, el país con la ‘mejor educación del mundo’, está transformando la arquitectura de sus escuelas”, en el qual Reino Tapaninen, cap d’arquitectes de l’Agència Nacional d’Educació de Finlàndia, afirma: “Deben usarse otros espacios, como salir a la naturaleza, visitar museos o empresas. Los videojuegos y otros ambientes virtuales también se reconocen con frecuencia como ambientes para el aprendizaje.” (BBC Món [18], 27 de setembre de 2017)

[4] Article [5] en holandès publicat en la plataforma d’opinió “Capital cultural. Debat sobre educació i participació cultural” del web de l'Institut Nacional del Coneixement per a l'Educació Cultural i l'Art Amateur (LKCA [19], Landelijk Kennisinstituut Cultuureducatie Amateurkunst).

[5] “Bridging Social Capital by Participatory and Co-Creative Culture [6]” (al web de la plataforma Educult [20], Institute of Cultural Policy and Cultural Management, que connecta “la cultura, l'educació i les polítiques en la teoria i en la pràctica”).

[6] Vegeu l’informe “Building a collaborative culture. Lessons learned on partnership working through the case study of the East London Cultural Education Partnership 2014–17 [7]” (2018), que inclou una guia pràctica amb eines per a la cultura col·laborativa.

[7] Vegeu l’informe “What is the value of partnerships between the education and creative/cultural sectors [21]?” de Sarah B. Davies (2012).