Arts de carrer a espais comuns

Aida Pallarès [2] i Manuel Pérez [3] | Raig Verd [4]

“Al carrer les jerarquies es desdibuixen, tothom mira i és mirat. El carrer és nostre malgrat que l’intentin limitar amb regulacions i restriccions”. Les arts de carrer són concebudes per a ser representades a l’espai públic i aquest fet s’erigeix com una acció sociopolítica directa que té la voluntat primera de connectar-se amb aquells que no acostumen a anar al teatre.

«El carrer és nostre» relata la història de les arts de carrer a Catalunya. Ho fa cronològicament i desprès de cada anàlisi temporal inclou articles de Nicolás Barbieri, Agnés Mateus, Jaron Rowan i Ada Vilaró, entre d’altres. El relat històric queda dividit en 5 fases: del 1971 al 1981 (del naixement de Comediants a FiraTàrrega), del 1982 al 1992 (de La Fura als Jocs Olímpics), del 1992 al 2004 (de la ressaca olímpica al Fòrum de les Cultures), del 2005 al 2011 (del fracàs del Fòrum al 15-M) i del 2011 al 2017 (les arts de carrer del moment). Hi destaquen els protagonistes que va tenir cada una de les etapes, els festivals i espais emblemàtics, els usos que es donava a l’art al carrer. També inclou referències al paper de l’administració i la seva política cultural. En el moment actual ens trobem en l’inici d’un nou paradigma de les arts de carrer, tot i que caldrà seguir lluitant per la recuperació i en contra la privatització dels espais públics. Sobta al text la falta de referència al gènere musical, perquè tot i no estar concebuda dins la tradicional concepció de les arts de carrer, és una pràctica molt utilitzada i ben rebuda als espais públics.

L’ús d’aquesta expressió, que últimament ha ressonat tant, té en aquest cas també un ús polític, de reivindicació. Aquest llibre resulta una peça clau per a conèixer el sector i reflexionar sobre la situació actual per encarar el futur. Al llarg del 15-M, es van  començar a ocupar els espais urbans i a concebre’ls com llocs per a la construcció social. Ara caldrà reincorporar les arts de carrer, i les pràctiques culturals en general, als espais comuns de forma habitual i natural, el que també és construcció social.

Podeu consultar aquest llibre [5] al Centre d’Informació i Documentació [6].

Inicieu sessió [7] o registreu-vos [8] per enviar comentaris.